Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

Sense l’ànim de fer-me pesat, però amb la necessitat de fer una mica de memòria sobre la nostra història recent, voldria recordar com a principis del 2000, Andorra havia arribat a assolir la xifra de 12 milions de turistes i que, en plena crisi financera mundial cap al 2010/11, vàrem arribar a baixar dels 8 milions de turistes. S’ha de dir que en aquells temps de crisi, la preocupació del nostre Govern era més que evident i justament per això es va apostar per la liberalització de la inversió exterior i així diversificar una economia que, fins aquell moment, s’havia concentrat en el turisme, la construcció i el sector financer. El que seguí ja és també història: creixement sostingut de la inversió exterior fins a representar a dia d’avui un 18 % del PIB, encara que sense la diversificació desitjada, i recuperació del nombre de turistes anual fins als 9,3 milions del 2023. Això si, amb missatges des de Govern, d’Andorra Turism,e i fins i tot des de la Unió Hotelera, dient què no es sostenible créixer més enllà del 9,5 milions de turistes.

En concret, el 2023, dels 9.367.696 visitants, hi ha haver 4.048.185 de turistes, que a una mitjana d’estada de tres nits per persona, ha permès assolir la xifra rècord de 12.144.555 pernoctacions. D’aquest total de visitants, la majoria continua sent de proximitat: espanyols (4.224.978) i francesos (3.856.501), mentre la resta de nacionalitats, les més llunyanes, van arribar a 1.286.217. I atenció a la dada important respecte a aquest darrer grup, amb un creixement respecte al 2022 d’un 24’3 %, augment que no pot passar desapercebut, pel que direm a continuació.

Pel que se’ns diu, aquelles onades de visitants dels anys 2000 que omplien Andorra estacionalment, hivern i estiu, i caps de setmana, i que varen arribar a 12 milions de persones, no és sostenible que es torni a assolir. Es fa difícil avui d’imaginar aquells carrers farcits de gent carregada de bosses  i unes cues de cotxes quilomètriques per entrar i sortir del país. Es més, dels 12 milions, només 2,5 milions eren turistes que pernoctaven, mentre que 9,5 milions eren excursionistes que, això si, buidaven botigues d’electrònica, roba o supermercats, per a satisfacció dels comerciants d’aleshores i que encara avui recorden amb nostàlgia aquells temps de bonança i prosperitat. En aquella època es va arribar a 5,5 milions de pernoctacions, havent-se baixat fins a 3,7 milions en plena crisi mundial al 2010. I ja ho veiem, avui anem per 12 milions, que sembla ser gairebé el límit màxim, segons el gremi hoteler. O potser no, veurem. 

Altrament, des d’Andorra Turisme se’ns diu que no podem créixer gaire més en quantitat de visitants excursionistes, que justament és el turisme de proximitat, el que es desplaça un dissabte o un diumenge, passeja i compra alguna cosa i torna a marxar a la nit. Sí que en canvi sembla que volem continuar creixent en nombre de turismes; és a dir, els que pernocten i que, per tant, aporten molt més a la nostra economia, pel seu major consum, a tots els nivells. En aquest sentit, dues dades: la primera, per destacar que hem passat, a escala de ratio de pernoctacions, de 2,5/12 (20’8 %) als 2000 a 4/9,3 (43 %) al 2023, la qual cosa suposa una millora molt notòria del turisme considerat de ‘qualitat’, el pernoctador. La segona, que justament del 2022 al 2023, el nombre de turistes que no són de proximitat (ni de França ni d’Espanya) han crescut un 24,3 %, una xifra realment espectacular i que diu molt del atractiu creixent d’Andorra turísticament parlant, i també confirma l’èxit de les accions promocionals encaminades a tal fi. No només a desestacionalitzar, sinó a arribar a nous mercats més llunyans, i el que és més important,  arribant als turistes que venint d’on venen, estan obligats a pernoctar. 

Si ens cenyim a les estadístiques, està molt clar que hem afrontat amb èxit el trànsit des del turisme massiu amb un nombre ingent de visitants, vers el turisme de qualitat, que ve de més lluny, que pernocta i que gasta més. Ara bé, quin és el límit d’aquest turisme de qualitat en nombre de persones? Potser quan sentim parlar al gremi hoteler de què hem assolit el límit amb 9,5 milions, s’està referint a que el ratio 4 /9,3 pugui encara augmentar més a (4 +x) / 9,5. De fet, crec que tots firmarien per què això fos una realitat en els propers anys.

Perquè aquest ja recurrent ratio continui augmentant, cal continuar amb una política promocional activa i focalitzada a mercats més llunyans, això queda clar, com també cal continuar potenciant l’oferta del país a tots els nivells: el mindfulness, els retirs inspiracionals, el turisme de salut, els esdeveniments MICE (meetings, incentives, congress & events), els esdeveniments esportius, culturals o musicals, les formacions especialitzades, i tants altres, en els quals podem ser diferencials per les especials i favorables condicions que ofereix el país. Atenció, però, que bona part del que plantejo genera algunes consideracions finals a tenir en compte. 

Tot aquest seguit de projectes en forma d’oferta turística de qualitat venen acompanyats d’una diversitat d’iniciatives empresarials i educatives, la majoria de les quals encara no s’han implantat amb força al nostre país. Posar traves a la inversió exterior potser retarda sine die aquest procés d’arribada de la ‘qualitat’ i el ‘talent’ que necessitem.

Aquest conjunt d’iniciatives potencials requereix una reflexió profunda sobre la necessitat d’una reestructuració de la mobilitat, una quantificació dels recursos naturals disponibles en pro de la sostenibilitat, i una avaluació en forma d’estudis de càrrega respecte a la població potencial que el país pot sostenir.

Finalment, la millora sostinguda del ratio (4 + x) /9,5, la qual ja es reflexa en una major recaptació d’impostos per part de l’Estat, ha de comportar alhora un augment proporcional del poder adquisitiu dels nostres ciutadans que els permeti millorar la seva qualitat de vida i fent que la qüestió de l’habitatge deixi de ser un problema, encara que el preu del mateix continui pujant com la resta de productes i serveis d’ús comú. 

Per sort, els drets socials de la ciutadania d’avui disten molt d’aquella època llunyana, la dels 12 milions de visitants, la dels enormes guanys empresarials per a l’èxit d’un comerç desbocat i massiu, la de les minses condicions laborals quins efectes encara arrosseguem avui. Per això, cal entendre que l’èxit empresarial d’aquest turisme de qualitat en forma de guany i de majors ingressos fiscals per part de l’Estat ha de trobar una justa correspondència amb la retribució i el poder adquisitiu dels assalariats i amb polítiques estructurals d’abast nacional que resolguin d’una vegada, i per totes, les necessitats bàsiques dels nostres ciutadans.