Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

En el nostre article anterior anunciàvem més mesures a les ja adoptades a la Llei 3/2024, de l’1 de febrer i aquestes no es van fer esperar. De fet, el dia 4 d’abril es presentava solemnement, com en les grans ocasions quan l’estat d’emergència ho exigeix, per part del Cap de Govern i de 3 ministres, un nou Projecte de llei destinat a promoure tot un seguit de canvis legislatius en pro del creixement sostenible i del dret a l’habitatge.

Solemnitat i emergència, segurament oportunes, donat que el projecte de llei de referència guarda una íntima relació com a mínim amb 3 transcendentals preceptes de la nostra Constitució: L’article 31, que considera com una funció de l’Estat «vetllar per la utilització racional del sòl i de tots els recursos naturals, amb la finalitat de garantir a tothom una qualitat de vida digna»; l’article 33, que considera que «els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne.»; i l’article 27, que «reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència, sense altres limitacions que les derivades de la funció social de la propietat» i afegeix que «ningú no pot ser privat dels seus béns o drets, si no és per causa justificada d’interès públic, mitjançant la justa indemnització.».

La sostenibilitat que es propugna troba un evident ancoratge en la preservació dels nostres recursos naturals i l’ús racional del sòl i d’aquí els estudis de càrrega que estan elaborant els Comuns i que permetran conèixer les magnituds de població i els subsegüents consums de recursos que el país podrà suportar en el futur. És evident que l’espai és limitat i que no hi cabrem tots si no es prenen les mesures adequades, com també és evident que si el mercat no és capaç d’oferir un habitatge digne a cadascun dels nostres ciutadans, el problema s’enquistarà i no podrem fer complir el dret constitucional a un habitatge digne que preveu l’article 33 abans esmentat. Per tant, queda clar que les mesures anunciades, venen a respondre a tot aquest seguit d’inquietuds i fins i tot, algunes d’elles es poden considerar necessàries i oportunes. Un exemple n’és la vinyeta que es pretén cobrar als vehicles que amb finalitat turística entrin al país. La tendència cada cop més clara al turisme de qualitat ho justifica i així com també poder disposar d’ingressos addicionals per a finançar noves polítiques tendents a garantir la sostenibilitat del nostre ecosistema.

No obstant això, la primera reflexió és que no em queda clar, ni crec que li quedi clar a ningú, quina és la necessitat real d’habitatges lliures per posar-los a disposició de la població andorrana. El que sabem és que es volen generar 1.500 habitatges buits en 3 anys, però no sabem si seran suficients o insuficients. Tampoc sabem quin percentatge d’aquests futuribles habitatges buits es destinaran a cobrir les necessitats bàsiques de la població i quins d’ells quedaran alliberats de dita destinació, especialment per les dimensions i nivell dels mateixos, potser fora de l’abast de la població majoritària. El plantejament és molt genèric, tot i que com a titular de premsa pot tenir el seu efecte, però cal estudiar molt millor les necessitats reals de la població. Altre tema és que es parla de preu assequible i que aquest no pot superar el 30% del salari. Doncs bé, algú que guanyi 1.600€ nets, que n’hi ha molts (fins i tot que en guanyen menys), significa que el preu del lloguer hauria de ser de 480€/mes, i si pugem a 2.000€, que es considera ja un bon sou, es consideraria raonable un preu de lloguer de 600€/mes. A ningú se li escapa que aquests preus fa molts anys que no es troben al mercat. És clar, la qüestió es modera una mica si a la família hi entra més d’un sou, però puc confirmar que hi ha moltíssims casos que no és així. Altrament, d’habitatges n’hi ha de molts tipus, petits, grans, cèntrics, perifèrics, ben conservats, antics i degradats, luxosos i convencionals. S’establiran criteris diferenciadors respecte a les mesures a implementar? Una pregunta que segur ara per ara ningú pot respondre amb criteri.

Una altra reflexió és sobre el fet que ens estem focalitzant sobre l’accés a un pis de lloguer a preu assequible, però ningú parla de la més que digna opció d’esdevenir «propietari». Si fem una enquesta a una majoria de població que viu de lloguer i li preguntem si no preferiria ser propietari, ben segur una majoria assentirà i justificarà la seva impossibilitat sobre els preus inaccessibles del mercat. No s’hauria de treballar també a promoure estratègies encaminades en aquest sentit? Les hem explicat fa temps i en seguirem parlant, com d’iniciatives cooperativistes i altres modalitats d’accés a la propietat a un preu assequible, però el dret constitucional sembla abastar no només el lloguer sinó la propietat, sempre que en un i altre s’accedeixi a un habitatge digne.

I parlant del dret a la propietat, i del que preveu l’article 27 de la Constitució, crec que algunes de les mesures anunciades «tensionen» apreciablement els drets d’aquells propietaris als quals se’ls expropiarà el dret d’ús dels seus habitatges, i tot i la flexibilitat dels procediments anunciats, i tal com està redactada la normativa relativa a les expropiacions, no queda gens clar que tal estratègia no acabi provocant tot un seguit d’accions judicials que facin ineficaç la mesura. Veurem en què acaba, però aconsellaria estar atent a la reacció dels propietaris davant la taxa per pisos buits, que amb l’increment acordat, pot tenir efectes prou dissuasius com perquè no calgui tirar d’expropiacions transitòries de drets d’ús», on a més, el beneficiari final no és una entitat pública sinó un privat, i on cal un justipreu, amb el que això representa i que, tanmateix, obliga a fer alguns canvis a la llei.

I que dir dels promesos 650 habitatges actualment en règim d’allotjament turístic i que han creat un sector econòmic on treballa força gent. Els hem de sacrificar a tots, empresaris i treballadors, quan la responsabilitat del Govern és crear-ne els suficients d’habitatges per a donar compliment a l’article 33, això si sense trepitjar el dret derivat de l’article 27? Pensem que un recent canvi normatiu ja va reduir el dret a la conversió en habitatges turístics només a aquells que tinguessin la qualificació de 5 estrelles. Això ha portat propietaris a impulsar reformes importants en determinats habitatges que han adquirit els darrers mesos tal qualificació, i ara, per decret, se’ls «expropia» aquest dret per tal que dits pisos passin a formar part, en un termini màxim de 3 anys, de la bossa d’habitatges de lloguer a disposició. A part del perjudici evident i l’eventual il·legalitat de la mesura, quin valor tindran aquests pisos al mercat? 2.000€, 3.000€, 4.000€? A quin segment de la població necessitada d’habitatge es destinaran?

Incertesa, imprecisió, precipitació, polèmica o manca de consens, són qualificatius crítics que podrien derivar de les mesures anunciades pel Govern, amb independència de la necessitat evidenciada, que és molt clara i que s’ha d’abordar amb rigor sí, però també amb una mica d’imaginació. Tot val menys allò que tensioni en excés la Constitució posant-la al límit de l’harmonització i perfecta convivència entre els drets que deriven dels articles 31, 33 i 27 d’aquesta.

No oblidem la imatge que projectem internacionalment i l’oportunitat que representa, resoldre brillantment un problema tan angoixant com el de l’accés a l’habitatge per part de la nostra població. Solucions brillants corresponentment comunicades també ajuden a fer Marca Andorra!