Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

Fa pocs dies es congregaven més de 900 persones al Centre de Congressos d’Andorra la Vella per assistir a l’Andorra Digital Congress, el primer certamen dedicat als negocis digitals que se celebrava al país i que pretenia connectar, educar i inspirar a tots aquells professionals que d’una forma o altra treballen en l’entorn digital, donant l’oportunitat als assistents de conèixer de primera mà eines, estratègies i perspectives d’aquest món digital que està en constant evolució, i sobretot, l’experiència de més de 30 professionals del sector. Alguns d’aquests professionals ja residien a Andorra, altres s’ho estaven plantejant i molts dels assistents, atrets inicialment pel cartell d’influencers conferenciants i els seus casos d’èxit, qui sap si també s’ho arribarien a plantejar en un futur.

Ara bé, fa poc més d’un any que alguna cosa ha canviat al nostre país. L’èxit de l’arribada d’emprenedors del món digital i el seu establiment al país, combinat amb l’endèmica problemàtica d’accés a l’habitatge a un preu assumible, ha provocat una reacció ciutadana i institucional tendent a evitar que tal arribada de nous residents acabés agreujant el problema de l’habitatge, i ha derivat en canvis legislatius i nous usos burocràtics que, de facto, estan aturant l’arribada de nous residents, vinguin o no vinguin carregats de talent a les seves maletes.

El paradigma d’aquests nous murs aixecats per vedar l’accés a la «invasió exterior» és la Llei 3/2024 de l’1 de febrer que crea el nou impost sobre la inversió estrangera immobiliària. Teòricament, dit text legal pretenia combatre la inversió exterior especulativa, creant un impost per gravar als inversors exteriors, no residents, per l’adquisició d’immobles i així alhora crear un fons per destinar-lo a polítiques públiques d’habitatge. A la pràctica, però, l’esmentat text legal va molt més enllà, especialment per la modificació que fa a la seva Disposició Final Primera de l’Article 1 de la Llei 10/2012, de 21 de juny, d’inversió estrangera, i per la qual passa a definir com inversors estrangers als residents andorrans amb menys de tres anys de residència ininterrompuda, no només pel que fa a la inversió en immobles (Apartat 1 b.), sinó també pel que fa a la resta d’inversions, incloses les participacions en societats andorranes (Apartat 1 d. en relació amb Apartats 2 i 4), sempre que la dita participació sigui igual o superi el 50 %. Aquesta sembla ser la interpretació literal del redactat del dit text legal i que crea una nova categoria de ciutadans amb uns drets diferents d’aquells que fa més de tres anys que resideixen al país. Imaginem un resident que fa ja dos anys que està al país, que paga un lloguer, que porta els seus fills a l’escola, que consumeix als comerços, que ha comprat un vehicle, etc., però que si vol constituir una societat, ha de demanar una autorització d’inversió exterior i novament aportar certificats d’antecedents penals, etc., a part de pagar una nova taxa, que la resta de residents amb més de tres anys de residència no paguen. Realment això és així? Si ho fos, la discriminació seria evident. Vull creure que en ser una normativa nova de la seva aplicació en derivarà una interpretació comunament acceptada, però en tot cas, la inseguretat jurídica que genera a una part no menyspreable de la població del país, és més que evident. Tanmateix, pot arribar a donar-se el cas de denegar autoritzacions d’inversió a residents que ja han obtingut aquest estatus per altres raons que no varen ser tingudes en compte a l’hora de concedir-los la residència? Més inseguretat jurídica. En fi, esperem criteris interpretatius per venir.

Altrament, el mateix text legal, en la Disposició Final Quarta, amplia el termini per atorgar autoritzacions d’inversió estrangera d’un a dos mesos, i a més, la no resposta dins de termini comporta silenci negatiu. Una nova forma doncs de diferir la inversió, no només immobiliària, sinó la inversió en general (cosa que no ens ho havien explicat així), a la qual cal afegir-li les recents noves pràctiques burocràtiques dilatòries respecte a les sol·licituds de denominacions socials i de reserva de noms comercials, que entre totes dues poden arribar a 60 dies o més (fets constatats i que no admeten dubte).

Si a aquestes pràctiques hi afegim els compliances bancaris preobertura i postcomerç, probablement ens trobem a partir d’ara amb constitucions de societats i postes en marxa d’activitats comercials quin procés es pugui perllongar més enllà dels sis mesos, també pels residents que portin menys de 3 anys de residència al país. Si algú pretenia que deixéssim de ser atractius a la inversió exterior, crec que ho hem aconseguit!
Què pensaran aquests emprenedors digitals que es plategen venir al país a residir, si els expliquem la realitat del procés i el temps que tardaran a implantar-s’hi? O quina sensació tindran aquests residents de menys de tres anys si per iniciar un nou negoci, al considerar-los inversors exteriors, han de sol·licitar una nova autorització d’inversió exterior, com sembla deduir-se del nou text aprovat?

Puc entendre que es pretengués frenar la inversió exterior especulativa mitjançant el pagament d’un nou impost i que la recaptació es destinés a polítiques d’habitatge, però frenar l’economia del país construint barreres legals i burocràtiques dissuasòries o infranquejables, és d’una temeritat supina, si atenem l’impacte que pot tenir sobre la productivitat de molts sectors empresarials del país i si no, temps al temps!
Volíem atreure talent, digital i no digital, talent en estat pur, del diferencial, d’aquell que genera prosperitat a llarg termini, però al talent li estem posant cada cop més difícil i tot, per tapar la ineficiència en matèria d’habitatge des de fa diverses dècades.

Imagineu-vos quins titulars estem generant per a fer Marca Andorra! Quina estranya gratitud als milers de nous residents que han cregut en el nostre país i que ara es veuen clarament discriminats i greument perjudicats per no haver assolit l’estatus de resident de primera (aquell que fa més de tres anys que resideix al país). Alguns, decebuts, marxaran!

S’imposa la reflexió doncs, i des de l’Observatori de la Marca Andorra, estarem atents a les conseqüències i tractarem d’aportar criteri i si s’escau solucions! .