Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

Quan fa uns anys definíem les línies d’impuls de la Marca Andorra, vàrem identificar el turisme, la inversió i el talent com els eixos principals de promoció i captació al mercat internacional i els processos d’atracció cap al nostre país. Aquest cop ens centrarem en aquest darrer, el talent, i tractarem de fer-ne una anàlisi crítica amb l’objectiu de veure si el país ha fet tot el que cal perquè l’atracció de talent esdevingui un dels motors del desenvolupament econòmic del país, o si, per contra, encara cal afinar els sentits i l’estratègia per assolir el nivell al qual Andorra pot aspirar, tant respecte a la capacitat física d’acomodació, com d’infraestructures tecnològiques, de mobilitat i d’habitabilitat.

El 12 de març del 2019, en la solemne presentació del Projecte Marca Andorra impulsat per la CEA, es va exposar amb detall tot el procés i també es van explicar els diferents projectes, els primers de molts que s’havien de desenvolupar en el futur, i que es consideraven essencials pel desenvolupament de la marca país, entre els quals el número 12, que preveia l’impuls d’infraestructures ON-Brand Multifuncionals. En concret, el projecte consistia en la conversió d’infraestructures turístiques en residències temporals, alineades amb la Marca Andorra per a l’atracció de talent. Es tractaria de promoure infraestructures temàtiques ON-Brand, perfectament capacitades i preparades per a les necessitats del nou talent. En definitiva, els objectius principals d’aquest ‘projecte 12’ eren el de la creació de residències temporals pel talent de les indústries creatives i de l’esport (professionals i estudiants), l’oferta d’una experiència ON-Brand a nivell habitacional i la incubació de talent ON-Brand.

Quin era el missatge real d’aquest projecte? Doncs que si volem atreure talent s’han de crear les condicions per poder acollir-lo, tant a nivell de facilitats burocràtiques com d’infraestructures adequades pel seu desenvolupament. 

Però què és ‘talent’? Com es defineix i quins tipus de talent destacaríem per a què fossin ON-Brand, és a dir, alineats amb la Marca Andorra? Aquí hi podríem encabir el talent dels emprenedors impulsors de start-ups o investigadors en sectors diversos, digital, tecnològic o científic, dels esportistes professionals i els inclosos en programes d’alt rendiment, dels estudiants i professors tant d’estudis universitaris com professionals, i fins i tot, del talent sènior, estudiants i professors de més de 65 anys, uns disposats a continuar desenvolupant el coneixement i altres a transmetre la seva experiència.

És indubtable que una sòlida presència de talent en equilibri entre el local i el forà, interactuant a la nostra societat, aportaria molt de valor al nostre model de convivència i com a país estaríem ON-Brand per a ser un model atractiu que alhora fos capaç d’atreure talent i ensems retenir i motivar l’autòcton.

És clar, es fa molt difícil d’imaginar aquest model de convivència basat en l’acolliment i desenvolupament del talent sense les infraestructures adequades, les bàsiques diria jo. No cal dir que a Andorra, com als països del nostre entorn, hi ha un clar problema d’habitatge, tant per la manca d’oferta com pel preu desmesurat del qual es troba al mercat. De fet, la primera onada de ‘talent’ en forma d’emprenedors arribats de l’exterior per aprofitar els avantatges del país, ho ha acabat de complicar tot, en contribuir involuntàriament al tensionament del mercat immobiliari.

Per tant, la potenciació del talent és clau per l’evolució de la nostra societat i la nostra economia, però no ho és menys la necessitat de resoldre la ubicació física d’aquest talent. Un exemple del que comento és la voluntat de la Universitat d’Andorra d’atreure estudiants forans i la impossibilitat evident de trobar-los-hi una ubicació on viure. Aquesta visió és extrapolable a la resta del potencial talent que podríem acollir al país. 

No em focalitzaré en la meva opinió sobre com resoldre el problema de l’habitatge, doncs ja ho he fet amb anterioritat. Aquest cop veurem què podem fer per facilitar l’arribada del talent al país, tant en forma d’emprenedors, com d’estudiants, professors i investigadors, així com d’iniciatives formatives offline que alhora puguin contribuir totes juntes a la consolidació del talent a casa nostra.

Fixem-nos en com una part important dels emprenedors, autònoms o petits empresaris arribats d’arreu han trobat tots ubicació per a desenvolupar els seus projectes i activitats. Avui els centres de negoci i els coworkings s’han multiplicat al país i continua creixent el seu nombre davant la ingent demanda del mercat. Fa 10 anys no n’hi havia cap, avui se n’estan creant varis cada any. De fet, la Llei 42/22 d’1 de desembre de l’economia digital, l’emprenedoria i la innovació, va néixer a conseqüència de la necessitat de regular l’ecosistema emprenedor, digital i tecnològic, i justament, una de les modalitats d’ubicació física, el coworking hi ha quedat perfectament regulada. Però fixem-nos-hi bé, perquè tota la força amb la qual es va intentar regular aquest món, ha quedat totalment minvada per la problemàtica de l’habitatge i la demonització de la ‘invasió exterior’ i, per tant, també del potencial talent que s’ha quedat a la porta del país esperant que li donin entrada, i no precisament a un preu de 50.000 euros i fins i tot més, segons diuen, de cara al futur.

El mateix text legal, inspirat en allò que passa al món i que aporta solucions, regula una modalitat immobiliària, el coliving, pensada per acollir justament emprenedors, autònoms, petits empresaris, però també estudiants i investigadors, amb espais privats i col·lectius que permeten compatibilitzar en un sol espai, vida personal i treball. Aquesta modalitat convivencial no ha tingut fins al moment present cap desenvolupament al país, cosa que seria d’estranyar si no fos perquè no és un cas aïllat en la ‘no solució’ als problemes que obstaculitzen el correcte desenvolupament de la nostra societat i de retruc la nostra economia. De fet, parlàvem dels obstacles al creixement de la nostra universitat pública davant la manca de residències per estudiants. Però ja no només això, sinó que estem vedant el pas a projectes universitaris offline que aportarien dosis importants de talent al país i que esperen la seva oportunitat a manca de les infraestructures habitacionals corresponents.

D’on ha d’arribar la solució a aquestes més que evidents mancances del sistema? Del sector públic, del privat o d’ambdós? Sigui com sigui, està clar que la ‘CO Solució’ es va quedar amb el coworking, però el coliving o fins i tot, el cohousing, com a instrument per donar sortida al problema de l’habitatge dels joves i també de la gent gran, esperen la seva oportunitat. També les solucions residencials per a estudiants, per descomptat.

Com que somniar és gratuït i molts dels grans projectes que s’han desenvolupat al món han començat amb un somni, deixeu-me imaginar un complex immobiliari ubicat en algun dels meravellosos entorns naturals que caracteritzen el nostre país, on s’ubiquin diversos models residencials destinats a coliving i residència d’estudiants i professors, però alhora amb un cohousing per a gent gran (superant l’obsolet concepte de les residències de gent gran). Imaginem-nos que en el mateix espai s’hi ubiquen diferents iniciatives formatives universitàries, en àmbits tant ON-Brand com les destinades al desenvolupament de les ciències de la salut, de l’esport, de les noves tecnologies; o professionals com ara les dedicades a la formació en l’àmbit de la restauració, el comerç i l’hostaleria; o fins i tot, desenvolupant el concepte d’universitat sènior, amb alumnes i professors majors de 65 anys (Portugal n’és un exemple d’èxit), i tantes altres, en una mena d’experiència ON-Brand de CO-naixement i CO-nvivència. Imaginem-nos a joves emprenedors, nòmades digitals, investigadors, estudiants, professors, residents, alumnes i professors sèniors, interactuant, practicant, compartint, dignificant i elevant al màxim nivell l’experiència col·laborativa, i sobretot, convertint Andorra en un model i exemple pel món de què representa fer Marca Andorra, una clara mostra del que seria un E-CO Sistema ON-Brand. Doncs bé, no ens ho imaginem i res més. Potser tenim una experiència molt similar esperant a la cantonada a què li donem pas. Què us sembla? La deixem passar?