Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

Tot just acabem de tancar un Acord d’Associació amb la Unió Europea, al que, per cert, encara li falten alguns tràmits, especialment el més important, el referèndum vinculant que li ha de donar la llum verda definitiva, si així ho decideix la ciutadania. Això passarà cap a finals del pròxim any 2024, però entretant, ens quedem amb el problema de la pèrdua de poder adquisitiu i les batalles entre sindicats, patronal i Govern per la pujada de salaris, i amb el problema de l’habitatge, que s’ha convertit en una qüestió d’estat i sense dubte, la més preocupant. De fet, ja s’han produït dues manifestacions de protesta al respecte i l’aprovació d’un seguit de mesures per part de Govern, entre elles la Llei 24/2023 del 28 de novembre, de mesures d’estímul i d’estabilitat del mercat d’arrendament d’habitatges, a la que seguirà la modificació de la legislació en matèria d’inversió estrangera a nivell immobiliari, o la legislació que reguli l’accés a l’habitatge.

En aquest sentit, ara fa uns dies feia unes reflexions sobre el que jo entenia era la forma correcta d’acollir la inversió exterior de cara a la seva assimilació i integració a la nostra societat, que no era altra que la de l’harmònica cooperació amb aquells interessos internacionals capitanejats per a futurs ciutadans d’Andorra, que escollien el nostre país per créixer però també per fer-nos créixer a nosaltres. Una estratègia col·laborativa que en essència rescatava aquella forma de fer de mitjans del segle passat, que tan bé va saber acollir gent arribada d’arreu i quin fruit avui són les terceres o quartes generacions de ciutadans que viuen i fins i tot governen amb tota naturalitat a casa seva, aquest país d’acollida que ara afronta un nou, però engrescador procés de transformació que se’n diu «Europa».

En aquest context, recordava igualment, un famós document nascut el 2012 a la CEA, l’»Invest With Andorra» («IWAND») gestat amb l’esperit d’acollir la inversió exterior amb un sentit col·laboratiu de desenvolupar conjuntament iniciatives i que es diferenciava del concepte «Invest In Andorra» amb connotacions un xic més agressives i potser en aquella època no tan propícies, entre llistes negres i grises de l’OCDE crisis financeres i el declivi econòmic mundial que va obligar a prendre la decisió d’acabar amb l’opacitat d’alguns territoris, com ara el nostre. Sigui com sigui, l’estratègia de donar a conèixer la nova oferta d’Andorra com a jurisdicció ha funcionat però malament, i dotze anys després ens veiem obligats a «defensar-nos» de la «invasió exterior especulativa» i dels seus més nocius efectes, especialment en la inflació i l’increment desmesurat del preu de l’habitatge, inaccessible per una majoria dels nostres ciutadans.

Queda clar que el procés de diversificació econòmica projectat el 2012 no ha donat el resultat desitjat, promovent més l’especulació que el creixement efectiu de nous sectors estratègics i, per tant, tenim una nova oportunitat de resoldre aquesta deficiència amb l’acord d’associació amb la Unió Europea i les perspectives que ofereix poder passar a formar part del Mercat Únic Europeu. Podríem dir que fins avui hem estat més «IN» que «WITH», i que potser ens convé rescatar la seva essència, la del «WITH», per afrontar el nou vincle amb Europa d’una forma cooperativa, oberta, proactiva i empàtica, entrant en la dimensió del «WITH EUROPE».

Ja fa un temps que el tema del problema de l’habitatge preocupa enormement a la ciutadania, als agents socials i al Govern, i de fet, ja s’han pres algunes mesures per afrontar-lo encara que, tot s’ha de dir, des d’una òptica molt local, com si el problema fos només nostre i l’haguéssim de resoldre sols, quan realment, aquesta és una preocupació de dimensió internacional i és aquest àmbit on haurem d’aprendre a moure’ns en un futur més proper a Europa.

Justament, en l’àmbit europeu i el seu mercat interior, el tema de l’habitatge i les seves múltiples manifestacions, es tracta tant a nivell local/nacional com transnacional a través de les xarxes de col·laboració entre Estats. De fet, aquesta és una de les formes de treballar més habituals per promoure la compartició d’expertesa entre tots els membres del mercat únic i altres Estats associats, perquè tots aportin experiència i coneixement i s’enriqueixin recíprocament. Un exemple és la xarxa «Eurocities» (una de les múltiples xarxes promogudes i finançades per la UE) i un en concret, basat sobre la millora de l’habitatge social (a preu assumible), inspirat essencialment en l’exemple de Viena, la ciutat considerada amb millor qualitat de vida d’Europa i la que millor ha afrontat i resolt el problema de l’habitatge. De fet, és una ciutat on el 60% aproximadament és de titularitat pública i que juntament amb la resta de polítiques en matèria d’habitatge social, l’ha convertit en una referència per a altres ciutats d’Europa que tracten d’imitar-la, especialment per les solucions pràctiques implementades en favor dels seus ciutadans. Resulta especialment pedagògic el vídeo explicatiu promocional de la ciutat de Viena (https://youtu.be/mReXZJdo2lo?si=Dx3EkpizRT6qVZWP) i la seva estratègia per a combatre els desallotjaments i la manca d’habitatge, el qual a través de les experiències de dos personatges, l’Andreas i la Franzisca, i davant l’increment incontrolat del mercat de lloguer i la pèrdua de poder adquisitiu, exemplifica com es pot ajudar un treballador a optar a un habitatge públic que li representi màxim un terç del seu salari i a meitat de preu del de mercat, o com es pot ajudar a una infermera, mare separada amb un infant a càrrec a afrontar una situació general d’impagament amb ajut d’un ens públic especialitzat que l’ajudi a renegociar deutes, a resoldre el tema habitatge a un preu més assumible o fins i tot respecte a la cura de l’infant a través d’ajuts concrets pel jardí d’infància. Tot plegat és possible mercès a una forta inversió des de fa anys en habitatge públic i en una política social extraordinàriament compromesa, fet que alhora ha permès la creació de grups de treball amb representants d’altres ciutats que també tenen les seves particulars circumstàncies i que tracten de trobar millors solucions aprenent de l’experiència de les altres.

Al final, Eurocities és una xarxa de ciutats finançada per la Unió Europea que comparteix bones pràctiques de gestió pública entre les diverses ciutats que són membres de la seva xarxa i participen dels seus programes, tractant tota mena de temes de gestió, des de l’habitatge, a la mobilitat sostenible o l’atenció a la gent gran, com a àmbits de més interès per a nosaltres. El fet que Andorra arribés a ser membre d’Eurocities, els permetria als Comuns i al mateix Govern, si decidís participar-hi, d’estar al dia de quines són les polítiques públiques més efectives en una matèria tan sensible com la manca habitatge a preu assumible, i no haver de resoldre-ho en solitari com si fos un tema exclusiu del nostre país, quan veiem que és un problema generalitzat a tota Europa.

En definitiva, contrastar experiències i circumstàncies amb altres territoris pot arribar a ser tremendament satisfactori i eficaç per tal de trobar els millors remeis per aquest cada cop més angoixant problema de l’habitatge. De fet, Andorra hauria d’aprofitar el context de l’Acord d’Associació amb la UE per participar no només en la xarxa Eurocities sinó en d’altres igualment interessants (Energy Cities, United Cicites and Local Governments CGLU, Cities Alliance, …), per tal d’ampliar la seva connexió amb el continent i per aprendre com fer millors polítiques públiques en tots els àmbits com ara l’habitatge social, l’atenció a la gent gran, el suport a la joventut, la gestió de l’aigua i de l’energia, entre d’altres, tots ells temes molt actuals i candents que es poden gestionar millor si Andorra aprèn dels seus companys de la UE i altres Estats associats.

Crec que la història de l’Andreas i la Franziska a Viena és una molt bona forma d’exemplificar el que representa participar en les xarxes de la UE que tantes solucions aporten respecte al dret a un habitatge digne i a preu assumible. Vull creure que fins i tot els andorrans més negacionistes i euroescèptics han de veure com extraordinàriament positiu interactuar en el marc del Mercat Únic Europeu i les xarxes descrites per a trobar les més imaginatives solucions al problema de l’habitatge. La pedagogia respecte a l’Acord d’associació, més enllà d’estudis d’impacte, ha d’anar en el sentit indicat. Per tant, «WITH EUROPE» millor que sols, no creieu?