Eusebi Nomen

L’objectiu d’aquest escrit és identificar les principals causes de l’actual desgavell immobiliari a Andorra i proposar solucions per superar cadascun dels errors que ens han portat a aquesta situació.

1 - L’Estat andorrà, el Govern i els comuns, perceben l’immobiliari com una font de recaptació fiscal en lloc de percebre’l com un puntal de la sobirania nacional.

Posaré un exemple que posa molt nerviosos als polítics andorrans: durant el mandat de Toni Martí, del 2011 al 2019, Mònaco va construir 900 pisos socials dins de Mònaco, a més dels que ha construït dins de França per als funcionaris francesos que treballen a Mònaco; durant el mandat de Xavier Espot, del 2019 fins avui, Mònaco ha construït més de 700 pisos socials dins de Mònaco. Avui dos terços dels ciutadans monegascos tenen accés a pisos socials dins de Mònaco. Mònaco sap fer aquestes importants inversions sense generar deute públic i continua sense tenir deute públic.

Mentre Mònaco ha entès que l’accés a l’habitatge és un factor d’enfortiment social i una potent expressió de sobirania nacional, l’Estat andorrà (el Govern i tots els comuns) ha entès l’immobiliari com una mamella fiscal que ha permès pagar les factures dels comuns i reduir el forat de l’Executiu a canvi que l’habitatge esdevingui inaccessible per a la majoria de la població. Mentre l’Estat andorrà continuï percebent l’immobiliari com una mamella fiscal, el problema de l’habitatge sols s’agreujarà.

2 - L’Estat andorrà, té visió de curt termini, no veu més enllà de les eleccions vinents, mentre que la planificació de l’habitatge requereix visions a molt llarg termini.

Tornaré a posar un exemple que posarà molt nerviosos als polítics andorrans: el model electoral andorrà provoca que quan entra un nou cap de Govern faci política clientelista durant els primers quatre anys per aconseguir la reelecció i, un cop reelegit pot fer qualsevol disbarat per intentar «passar a la història». Mentre que a Mònaco, el Príncep té una visió a molt llarg termini per què el seu mandat no acaba. Fet que limita les temptacions de prendre mesures que aportin solucions a curt termini a canvi de problemes per més endavant. Per aquesta raó, Mònaco té un programa blindat d’habitatges domaniaux, habitatges de la comunitat, que és un potent concepte que va més enllà del concepte d’habitatges socials. Per això els monegascs no tenen problemes d’habitatge.

Mentre tinguem governs de temporada, amb data de caducitat, tindrem actuacions d’Estat de temporada que acostumen a tapar forats a curt termini al preu de generar problemes futurs. Suposo que no cal fer la llista.

3 - L’Estat andorrà actua al marge de les limitacions de mobilitat i dels recursos naturals de la nostra realitat física.

Tornaré a posar un exemple que posa molt nerviosos als polítics andorrans: Andorra està apostant per creixements econòmics quantitatius més que qualitatius, en el sentit que requereixen mobilitzar molt personal. Per exemple la construcció de grans projectes o un turisme de quantitat i de temporada. Mònaco es pot permetre fer enormes projectes constructius com el projecte Mareterra de sis hectàrees guanyades al mar. Una activitat econòmica de Mònaco que requereix que cada dia entrin i surtin del país unes 40.000 persones. Una mobilitat que es fa amb agilitat gràcies al tren de gran capacitat que històricament ha anat de França a Itàlia i amb estació al centre de Montecarlo. Una mobilitat que permet a ciutadans francesos i italians treballar confortablement a Mònaco amb els grans avantatges que això els comporta. Però Andorra no té tren, i no es pot plantejar que desenes de milers de persones passin cada dia, anada i tornada, per tan sols dos punts fronterers amb carreteres d’un sol carril.

Andorra sols es pot permetre creixements de qualitat, d’alt valor afegit i que no requereixin recursos quantitatius. Mentre Andorra segueixi portant al límit els creixements a base de recursos humans quantitatius, l’habitatge a Andorra estarà en crisi.

4 - El Govern utilitza la immigració com via per vendre immobles a estrangers. L’actual model d’immigració arranca de la llei del 2012, moment en el qual es va obrir la immigració a residents de tan sols 90 dies a canvi que compressin un pis a Andorra i així activar el mercat immobiliari. El Govern va cometre un error similar al de l’Apprenti sorcier de Paul Dukas, molt popularitzat per l’escena de la pel·lícula Fantasia de Disney quan Mickey embruixa unes escombres perquè li facin la feina de portar cubells d’aigua i al final quasi acaba ofegant-se. Aquí el Govern va fer un «embruix» amb la llei d’immigració, perquè els estrangers compressin els pisos que es volien vendre, i hem acabat amb l’aigua al coll com un pueril aprenent de bruixot. La immigració s’ha d’obrir a persones que aporten creixement qualitatiu al país, que aportin cultura, que aportin talent, que aportin pau, que aportin qualitat. No té sentit obrir la immigració a qui compri amb diners uns pisos que deixen de ser accessibles a la ciutadania andorrana. La solució és evident i comporta acabar amb el model d’immigració redactat l’any 2012 per Marc Vila, qui avui com raonador del ciutadà veu com la majoria de la ciutadania està amb l’aigua al coll, com aquell aprenent de bruixot de la Fantasia de Disney.

5 - L’acord d’associació amb la UE és un factor inflacionari de l’habitatge a Andorra. És ben sabut que, legalment, un acord d’associació Andorra-UE és molt diferent d’una adhesió d’Andorra a la UE. Cert. Però (sempre hi ha un «però») té molts elements comuns com les quatre llibertats de circulació, realitat que afecta el mercat immobiliari. La història ens mostra dos models de comportament dels mercats immobiliaris de països que ha adherit el mercat únic. Si un gruix important de la població del país marxa de casa i se’n va a treballar a altres països de la UE, aleshores el preu de l’immobiliari pot baixar, com va passar a Polònia, un fet que no passarà a Andorra. Però en la majoria dels casos, el preu de l’immobiliari puja i puja fort perquè el mercat s’obre a milions d’especuladors que volen treure profit de la bombolla immobiliària que tradicionalment acompanya les entrades al mercat únic, encara que sols sigui per pura especulació per allò que ha passat en altres casos. El Govern ens diu que la lliure circulació de persones estarà acotada per unes quotes durant un període de temps que ja veurem el que duren. Però el Govern no garanteix cap mena de limitació real i efectiva sobre les inversions estrangeres especulatives sobre immobles andorrans. Mentre Andorra continuï exposant-se a bombolles especulatives, l’habitatge a Andorra estarà en crisi.

I acabaré amb un exemple que posarà molt nerviosos als polítics andorrans: un dels principals motius pels quals Mònaco ha aturat la negociació d’associació al mercat únic és per què no es podia garantir que els habitatges dominiaux fossin sols per a monegascs i no es podia garantir el control sobre la immigració i sobre l’exercici de les professions liberals. El Príncep Albert II té una visió a llarg termini i considera que la sobirania implica la responsabilitat de garantir el benestar social. Per això, i per altres motius ben coneguts, Mònaco ha suspès les negociacions amb elegància i diplomàcia. En canvi, el nostre Govern està en la segona legislatura, vol passar a la història com els pares de l’associació a la UE, i no se senten responsable per allò que pot passar després dels períodes de transició que es puguin negociar. Per això Mònaco és un estat sobirà responsable de la seva ciutadania, mentre que Andorra té un Govern que sols es preocupa pel seu mandat electoral... i haurà de ser el poble sobirà amb un rotund NO al referèndum qui aturi el desgavell del Govern si Andorra vol continuar existint després del període de caducitat que està negociant Xavier Espot. Un període de caducitat que no ha volgut acordar el Príncep Albert II, perquè ell té visió d’Estat a llarg termini.

Per tot això la ciutadania monegasca no té problema d’habitatge, té un futur clar i segur i no té deute públic mentre que la ciutadania andorrana ho tenim tot a l’inrevés. I si els polítics andorrans s’han de posar nerviosos quan ho han de llegir, que s’hi posin. La ciutadania andorrana té dret a parlar-ne i a dir no a la caducitat d’Andorra.