En plena temporada d’hivern, el director general d’Andorra Turisme, Betim Budzaku, aborda en aquesta entrevista l’actualitat vinculada a la seva activitat diària i sobretot apunta els reptes de futur.

–Com es troben al nou emplaçament?
–Ens trobem molt bé, tot i que arribar a un lloc nou és com una mudança, és la cosa més estressant que existeix. Feia vuit anys que estàvem al mateix lloc i ara estem en un edifici que és un privilegi, ja que és emblemàtic i està reformat. Aquí hi havíem d’estar nosaltres o el ministeri d’Afers Exteriors, per tot el que significa pel món que hi ha fora, un punt de referència de l’arquitectura a Andorra i sobretot la història que du a sobre l’edifici. Fa quatre mesos que hi som, ens estem adaptant i estem contents.

–Per treballar també va bé?
–T’adaptes. Abans molta gent venia a la feina caminant, però res comparat a treballar a Londres o Nova York, on potser necessites més d’una hora per arribar al lloc de treball. No és el mateix, però és un lloc molt millor que el que teníem, per tot el que significa, i en aquest sentit l’adaptació és senzilla, ja que ara tota la vida professional la fem aquí. Des de les vuit del matí fins que sortim, tenim un espai per dinar sense necessitat d’anar a fora i un aparcament, que també ajuda molt. Hi ha pros i contres, però ens adaptem. Si fem un balanç, estem satisfets.

–El fet que el lloc sigui emblemàtic, ajuda a vendre Andorra al món?
–Tenim molt contacte amb el món exterior, per exemple les agències internacionals de compra de mitjans de comunicació. També parlem amb National Geographic i amb d’altres similars, i quan tenim reunions aquí es mostren sorpresos, no s’ho esperen. La gent ve d’una ciutat i s’adona que aquí surts a la finestra i veus una vaca, estem en contacte directe amb la natura. Potser no ajuda a tancar un acord comercial, però sí que és un tema d’imatge, que ajuda. Tot el que fem ho fem per imatge internacional, així que quedes bé amb un edifici com aquest.

«El concepte de visitar un destí i no passar-hi la nit no és natural, i per això hem generat 4 milions de pernoctacions»

–Fa 12 anys que és al càrrec. Què li queda per fer i quants anys s’hi veu?
–Abans de venir aquí, vaig estar 11 anys a Port Aventura. Quan vaig arribar a Andorra, vaig agafar un compromís per a dos anys, perquè hi havia l’objectiu d’agafar un ritme de mercat per competir en la comunicació externa. I en porto gairebé 12. Som una empresa molt dinàmica que no sempre fa el mateix, així que et dona la possibilitat de buscar aquest punt de creativitat, i aquest és l’equilibri de la pressió que pots tenir, perquè som una empresa pública amb una competència mundial. El turisme significa més del 50% del PIB, tothom té el dret a opinar i en el màrqueting tothom en sap. Pot agradar o no una campanya, un concert o un espectacle. Si no fos una empresa que té tanta capacitat de crear activitat i un equip molt bo i potent com el que tenim segurament no hi hauria estat tant de temps.

–S’hi veu molts anys més?
–Mentre hi hagi un repte i coses que puguem fer d’una gran creativitat, continuaré.

–Quin repte té ara?
–En principi el meu càrrec és de confiança, amb un vincle polític, i ara hi haurà un canvi de govern, així que les dues parts hem d’estar d’acord en continuar. Ara els reptes són diferents respecte a l’època que vam començar el 2012, quan Andorra tenia altres prioritats i necessitats, amb una de les pitjors crisis econòmiques del món modern. Així les coses, vam començar a perdre clients des del 2004, amb un canvi de model per la desaparició de la touroperació i el naixement de les companyies de baix cost. Els anys 2010, 2011 i 2012 era dels pitjors anys, perquè no hi havia alternativa amb la crisi econòmica. I ara, som més que conscients que Andorra no pot rebre més dels 8,2 de visitants que tenim ara, perquè la capacitat d’infraestructura no permet anar més enllà d’aquestes xifres, ja que només som 80.000 habitants i les carreteres són les que són. Hem de buscar l’equilibri de mantenir una destinació turística sòlida i posar la marca Andorra en un altre nivell en la percepció de les persones de fora.

–Si pel que fa al número no es pot créixer més, quin és l’objectiu?
–N’hi ha tres. Els que venen a l’hivern han de tenir un poder adquisitiu més alt, però això no depèn només de nosaltres, sinó de l’oferta. Si l’oferta és més cara i millor, automàticament el poder adquisitiu dels visitants serà més alt. Això, primer, perquè no estem al 80 o 90% d’ocupació. A més, encara hi ha 5 milions de persones que no pernocten a Andorra, venen al matí i se’n van a la tarda. El concepte de visitar un destí turístic i no passar-hi la nit no és natural. Les xifres des del 2013 de pernoctacions han pujat dels 6 als 10 milions, de manera que hem generat 4 milions de pernoctacions amb el mateix nombre de visitants. Hem de pujar el poder adquisitiu, perquè s’ha de fer un equilibri amb la classe mitjana.

–Diuen que ja no existeix la classe mitjana.
–El problema que tenim ara arreu del món és que paguem més car per tenir el mateix, i aquest és un dels efectes de la pandèmia. I no pot ser, tot el que es paga més ha de tenir més qualitat. Si tenim la capacitat de millorar l’oferta que tenim, automàticament tindrem la capacitat d’atraure aquest tipus de turista.

–Què li diria a un hotel que li digui que el novembre, per exemple, té una ocupació baixa?
–No he dit que no volem gent, volem gent que dormi al país, que és la gran diferència, ja que hi ha 5 milions que encara no hi dormen.

–Com ho fem perquè es quedin a dormir?
–Millorant l’oferta. Com més coses puguis fer a Andorra, més temps t’hi quedaràs. Si abans només compraves productes bàsics, ara tens més opcions de compra, en la part comercial, que és més complicada. Però si fas un Cirque du Soleil a les 10 de la nit, per exemple, t’obliga a quedar-te a dormir.

«Hi ha 8.000 milions de persones amb capacitat per viatjar, i hi ha països que ho fan millor que la resta, i un som nosaltres»

–Diversificar l’oferta ja s’ha fet. Ja es va més enllà del turisme de neu, compres i natura, no?
–És la realitat. Si hem incrementat en 4 milions les pernoctacions i mantens el mateix nombre de visitants, això vol dir que cada vegada més, la gent ve i es queda a dormir. És un procés, no es pot fer un canvi radical. Es diu que el turisme a Andorra és massiu, i no és veritat això. Venècia, per exemple, és com un parc temàtic, pagues una entrada. Amsterdam, Barcelona, Madrid, París, Nova York o Dubai, amb hotels de fins a set estrelles, vaig estar dues hores a l’aeroport passant la frontera, que estava col·lapsada. Andorra no té una massificació exclusiva. Al món hi ha 8.000 milions de persones, amb més capacitat per viatjar, i hi ha països que ho fan millor que la resta, i un d’aquests països som nosaltres. No és un pecat tenir massa turistes, hem de ser turist friendly.

–Però el país dona pel que dona, al final són tres valls del Pirineu.
–Exacte, però tens 47.000 llits i l’ocupació al maig és d’un 40%, de manera que tens possibilitat de créixer.

–Podria passar que algun dia fessin pagar per entrar a Andorra com a Venècia?
–Això és molt tendenciós. Podria passar, però el problema és que hi ha una part de les famílies andorranes amb negoci familiar que depenen de les persones que venen i marxen. És molt fàcil dir que només volem persones que gasten molts diners, però hi ha 190 hotels i 47.000 llits.

–El casino ajudarà?
–El casino i l’aeroport ajuden en un segment molt petit. El casino ajuda per anar a fora i poder dir que tens de tot, però no et solucionarà el problema, només és un valor afegit rellevant. Ajuda a diferenciar l’oferta i donar un valor afegit a l’oci, perquè si falta alguna cosa és oci nocturn.

–Ha anat a menys. Els preocupa?
–Sí, ens preocupa tot, però hi ha tantes preocupacions...

–Si hi ha oferta nocturna és un efecte crida, no?
–Tot té un vincle. El casino ajudarà a l’oci nocturn, ja que hi haurà espectacles i gastronomia.

–L’aeroport només soluciona un segment? Precisament s’acaba d’inaugurar la il·luminació.
–Un destí turístic ha de comptar amb tots els mitjans de comunicació possibles. Qualsevol avió que aterri a la Seu d’Urgell pot portar un màxim de 75 persones, perquè la pista no en permet més. Això no et soluciona el problema.

«Els EUA, Àsia, els països de l’antiga Unió Soviètica i l’Orient Mitjà són les prioritats del mercat internacional»

–Ara es vol fer un transport segregat fins a la Seu, la variant del Pas i s’ha descartat el tren. Com ho veu?
–Hi ha d’haver una coherència amb els projectes. Si el pressupost que s’ha aprovat recentment té un volum similar al cost del tren, com ho finançarem? És un tema de coherència que han de tenir els que manen. Es parlava de fer un aeroport dins d’Andorra, una idea absurda, perquè el 90% del país és natura, el punt diferenciador en la sostenibilitat. I això durant la pandèmia ens va ajudar, perquè la gent venia i podia respirar. Aquest punt diferenciador no casa amb un aeroport, perquè, a més, això vol dir que has de tenir una companyia aèria. Primer és la companyia i després l’aeroport, no al revés. Totes tenen el seu centre. Hem de ser coherents i raonables amb el que intentem aconseguir. Aquí només hi ha unes 80.000 persones que poden viatjar, és com un barri de Madrid. Quan es llança una idea s’ha de poder realitzar. Òbviament m’interessa tenir una estació de tren i un aeroport, però hem de ser realistes.

–Enguany, amb el tema dels temporers, s’ha arribat a un cert col·lapse?
–Venim de dos anys de pandèmia molt complexos i s’ha donat la visió que aquí hi ha feina per a tothom, un destí que saps que està de moda i que tothom hi ha d’anar. Això és controlable. Si tenim la capacitat de poder garantir que una persona pot estar set o vuit mesos treballant i té possibilitat de continuar, automàticament la rotació no existirà, ja que tindran l’opció de treballar tot l’any. Quant a la manca d’habitatge, són problemes mundials, però aquí es noten més perquè som menys. A tot arreu hi ha dificultats amb els lloguers massa elevats.

–Però també és un problema de model: es fan grans torres per a rics i poc habitatge per a treballadors?
–Una solució màgica i de curt termini no existeix, tot i que no em toca a mi, ja en tinc prou amb la meva tasca. Sí que és cert que hi ha models com el del Canadà per poder garantir que els nacionals puguin tenir un habitatge. La crisi del 2008 va ser pels bancs i l’habitatge, així que ja tenim experiència.

–El forfet únic ha estat positiu?
–Molt, sobretot en la definició d’una marca única amb Grandvalira i Andorra. Ajuda moltíssim perquè simplifica l’oferta. Ara necessitem generar impactes.

–Amb la necessitat d’estalvi energètic, les pistes d’esquí, amb la neu artificial, no estan complint. És sostenible això?
–Tenen quatre mesos de negoci i han de facturar 60 o 70 milions d’euros perquè siguin rendibles. Com a societat, mai havíem trobat objectius tan agressius en l’estalvi energètic. Estic segur que el gener gastaran menys que el desembre, perquè hi ha més neu natural. Per ser justos, millor fer una valoració a final de temporada. Si malgastes l’energia, sí que és dolent, perquè si puc sobreviure a 20 graus, no he d’estar a 23, però el negoci depèn de l’esquí i sense neu no pots esquiar. Més del 50% del PIB és turisme.

–Potser cal canviar de model?
–Per descomptat que hem de canviar de model, els models canvien. L’esquí és la base del negoci a l’hivern, però fa 10 o 15 anys la part de museus, cultura i natura no ho utilitzàvem, i ara sí.

–Com és possible que es trigués tant a vendre la natura a Andorra?
–No ho sé, són tendències, modes.

–El turisme de proximitat sempre serà el més important?
–No, ni molt menys. França i Espanya tenen un gruix important de visitants en els nacionals. Nosaltres no tenim aquesta força interna, així que hem de considerar aquests dos països com a nacionals. Ara bé, generem un 20% de visitant de fora d’aquests dos països, que és com si fos el 40% del total, perquè es queden més nits. Hem de ser receptius amb el turisme espanyol i francès, però l’objectiu és l’Europa central, ja que hem perdut un munt de pernoctacions dels russos. El mercat britànic enguany farem un 20 o 30% més respecte al 2019. Prioritats són mercats internacionals d’altres continents, com ara els Estats Units, Àsia, països de l’antiga Unió Soviètica i l’Orient Mitjà.