Després de presentar el darrer Observatori en què l’habitatge torna a ser la preocupació rècord de la ciutadania, i a poques setmanes de donar a conèixer l’enquesta política, de cara a les eleccions, Joan Micó, amb més de vint anys en el càrrrec, analitza l’evolució de la societat i les perspectives de futur. 

–Com a coordinador de l’àrea de sociologia de l’ARI, quins objectius té?
–Portem 22 anys treballant. Per una banda, creem indicadors per entendre millor com és la societat andorrana i, a més, els analitzem a partir de les dinàmiques i com evolucionen. Quan vam començar a treballar, hi havia molts menys indicadors que ara i estudis sobre el que era Andorra. Hi havia gent que havia fet coses interessants, però faltava molta informació i crear indicadors. Actualment, n’aportem més, i també Estadística. Els primers anys ens centràvem en fer estudis i crear indicadors, mentre ara la part més qualitativa d’intentar entendre dinàmiques és més important.

–Quina radiografia faria de la societat andorrana?
–Sobretot és una societat complexa i urbana que ve d’una història més rural, però ara vivim les relacions entre nosaltres com si fóssim una ciutat amb components de poble. A més de complexa, està dualitzada, hi ha divisió entre andorrans i residents o entre persones que treballen als sectors més benestants, l’administració, les finances o professions liberals, i després aquest altre món, com ara els treballadors de l’hostaleria.

–Està dualitzada però no genera massa conflictes?
–Hi ha hagut diversos factors de cohesió. El principal és que el creixement econòmic provoca que hi hagi oportunitats i que moltes persones que estan al sector menys benestant han pogut tenir millors condicions, sobretot comparades amb el país de procedència. A més, les persones que han nascut aquí han gaudit de bones oportunitats i ha funcionat relativament bé l’ascensor social.

–No veu risc de fractura?
–Sí que n’hi ha. Per exemple, si aquest ascensor deixés de funcionar o s’alentís. A més, tenim unes diferències que en potència poden ser un perill, com ara la dualització política. Hi ha demandes que no estan tan ateses com ho estaria si tothom votés. Tot això són elements que poden portar a problemàtiques més greus.

–Tampoc s’aprecia que els residents batallin massa el fet de poder votar?
–És cert, no es veu, però és una situació que podria portar problemes. Andorra és un lloc petit on tothom ha assumit més o menys la situació. Quan demanem als no andorrans si els hi agradaria votar, hi ha una majoria amplíssima que diu que sí.

–Potser tothom no té al cap que si ho fes aquí, no podria votar al seu país?
–Clar, llavors la cosa es complica, sobretot perquè no hi ha doble nacionalitat. Una cosa és que t’agradés fer-ho i l’altra que ho demanis. Estem poc organitzats i les organitzacions que hi ha no són fortes. Una paradoxa és el sindicalisme. A l’USdA treballen molt i té molt mèrit el que fan, però la seva base són els treballadors de l’administració, que són les persones més benestants. En canvi, les que estan en pitjor condicions, no hi ha hagut la capacitat que s’organitzin, però això no vol dir que aquestes persones no tinguin necessitats.

–Ha dit que «tothom ha assumit la seva situació». Això es pot llegir en negatiu i en positiu. Com ho veu?
–Hi ha una mica de tot. Estem en una mena de piràmide, on hi ha persones en millors o pitjors condicions. El creixement econòmic fa que moltes persones puguin pujar, amb els fills com a condicionants. Així, tothom assumeix que hi ha aquesta piràmide i que pot haver-hi canvis. També s’ha de dir que les que estan en pitjors condicions, normalment no són nascudes aquí i al final marxen. El que no se sent còmode, ha de marxar.

–L’ideal seria que si hi ha gent que no se sent còmode, s’hauria d’intentar que s’hi senti, i no que hagi de marxar?
–No ho justifico, simplement dic com funciona el sistema. A Espanya hi va haver en algun moment fins a 4 milions d’aturats. Hi va haver gent que marxava, però no ho podia fer tothom. A més, és el seu país. Aquí estem en una altra dimensió i a qui no li va bé el més fàcil és marxar.

«L’ascensor social ha funcionat relativament bé, però hi hauria risc de fractura si deixés de funcionar o s’alentís»

–A l’Observatori pregunten sobre els principals problemes, alguns dels quals, com l’habitatge o el trànsit, han pujat molt. Podrien esdevenir més que un problema amb el temps?
–A més dels problemes, també demanem els aspectes a millorar. Una de les coses que estic més content de l’Observatori és veure l’evolució dels vint anys que ja portem i només analitzant el que diu la gent sobre els principals problemes, aprecies el desenvolupament econòmic i social del país de manera fidedigne. La situació actual, en part també es va produir entre l’any 2005 i 2007, amb un sobreescalfament de l’economia que va derivar en una crisi. Això vol dir que aquests problemes són irresolubles? Hem de veure si la dificultat de l’habitatge ha arribat per quedar-se o quines solucions es donen. Ara bé, hem de tenir en compte que parlem del que pensa la gent que és un problema. Quan assumeixes que una situació és normal, potser deixa de ser una dificultat. En el cas del medi ambient, la gent ho percep més quan hi ha canvi o quan tens més consciència que és una situació que cal millorar-la. O al revés, pots considerar que és més rellevant el creixement econòmic, com va passar el 2008.

–És a dir, hi ha el risc que ens resignem i que normalitzem el que no hauria de ser normal?
–Sí, pot passar. Les regles del joc són aquestes. Per exemple, podríem parlar de la representativitat dels residents al mercat polític. Gairebé no surt a les enquestes, però si vingués un analista de fora seria un fet molt rellevant. En canvi, el problema no surt perquè tenim assumit que és així.

–Hi ha alguna possibilitat que aquests problemes siguin cíclics?
–De fet, ho són. Veiem coses que, en funció de la conjuntura, van augmentant o disminuint. El moment que es fa l’enquesta és significatiu.

–L’habitatge ha arribat al 65% de preocupació ciutadana i hi ha risc d’arribar al 100%. Com es pot qualificar aquesta situació?
–El 2006 el trànsit va arribar al 85%. Ara bé, és més democràtic, tothom pot patir aquesta situació. En canvi, l’habitatge és un problema que està més relacionat amb un perfil de la població. Les persones més benestants, que ja tenen el seu pis, poden considerar que els altres tenen el problema, però no els afecta tant personalment. Això vol dir que pot ser que arribem a un percentatge més alt, però potser no al 100%. Ara bé, arribar al 65% és molt.

«El dia que el català perdi la força que li dona la condició de llengua de prestigi i mobilitat social sí que tindrà un problema»

–Pel que fa a la situació econòmica, hi ha gent que li costa arribar a final de mes i, per contra, molts constaten que el seu estat no és dolent. Sembla un contrasentit, no?
–Les persones que asseguren que els hi costa arribar a final de mes, són els que diuen que la situació és dolenta. Alguns exposen que el seu estat ha empitjorat, però que la seva situació general econòmica no és dolenta. Hi ha persones que diuen que han perdut poder adquisitiu o que estan en una situació pitjor que l’any anterior, però que la seva situació no és dolenta. L’any passat encara estàvem sota els efectes de la covid, de manera que en aquella època hi havia establiments tancats. I això s’ha de tenir en compte quan ho comparem amb l’any passat, ja que hi havia gent que estava en Erto i no estava treballant.

–Després de dècades de fluxos migratoris, la immigració s’ha estabilitzat i s’ha integrat?
–Aquest és el gran debat que tenim com a país. En primer lloc, s’ha de decidir què entenem per integració i, a partir d’aquí, què és la identitat, a què ens hem d’integrar. El concepte d’identitat és un concepte que al carrer ha canviat i que com a país ho hem de definir. Si a Andorra la identitat són persones que només parlen català i amb un estil de vida tradicional, això ara no és viable. Ara som un país obert, on venen 20 milions de turistes, així que la identitat ha de ser més oberta a les aportacions de tota la gent que ha vingut. Quan ho preguntem, tothom, també les persons que no parlen català, pensen que l’element central seria dominar la llengua oficial. A partir d’aquí, cal fer una reflexió sobre el concepte d’identitat, que ha de ser cada cop més obert, en el sentit que cal valorar aquestes aportacions, sense negar la tradició. El concepte d’integració s’ha de relacionar amb aquest fet. A Andorra, quan parlem d’integració, només ho fem des del punt de vista cultural. I això què vol dir, que adopta tots els ítems del país que el rep, que es barreja o que pot viure de la mateixa manera que al seu país d’origen i que n’adopta només alguns. Aquest és un debat que està sobre la taula al conjunt d’Europa. A França es va assumir la idea d’assimilació i el que ve deixa la maleta a fora. Així, hi ha persones que s’adapten completament, però també es crea un refús que genera problemes.

–La millor fórmula seria adoptar la nova identitat sense renunciar a la d’origen?
–Exacte, la barreja. També ens ho podem mirar en el sentit contrari. Un andorrà que marxa al Japó o a Mèxic, per exemple, ha de deixar de parlar en català perquè la cultura bona és la nova? Semblaria una barbaritat. Hem d’assumir que som persones que podem tenir diferents cultures. Si tenim el consens que el català és una eina d’integració, tothom ho ha de posar en pràctica. També tenim un repte aquí i a altres països en el sentit que totes les cultures són igual de bones i importants, no hi pot haver una piràmide que hi ha una cultura millor, una regular i una pitjor en funció de l’origen, això és un error. Sí que és cert que n’hi ha una que és la pròpia del país, amb la qual s’ha d’adaptar, però que aquesta també ha de veure les altres com a iguals i, dins d’aquesta relació, s’agafin inputs de totes.

«Cal tenir en compte l’escenari amb noves alternatives electorals, perquè podrien afavorir el partit més gran

–Ara que parla del català, què pensa quan escolta discursos catastrofistes sobre la llengua oficial?
–Les llengües com el català són idiomes minoritaris i, per tant, estan en una situació de debilitat. Dit això, també és cert que el català a Andorra té una força que ve donada perquè es considera que és una llengua de prestigi i de mobilitat social. El dia que el català perdi aquesta condició sí que tindrà un problema. I això ja ha passat a la Catalunya Nord o al País Valencià. Tot es pot veure amb el got mig buid o mig ple, però el fet que el català tingui aquesta força fa que els discursos catastrofistes s’hagin de relativitzar. Això no vol dir que no s’hagi d’estar alerta i a Andorra, per exemple, hi ha com dos mons, un dels quals a l’hostaleria i el comerç, on s’han de buscar mecanismes perquè els empleats aprenguin l’idioma, però ho hem de fer més en positiu que no pas penalitzant.

–El dia abans que comenci la campanya, presentaran l’enquesta electoral. Hi haurà alguna sorpresa?
–Un cop es tanquin les candidatures, la començarem a fer i veurem si han canviat les coses respecte a la que vam fer l’any passat. Objectivament sí que ha canviat el fet que hi ha nous partits i hi ha hagut una situació d’inflexió.

–La situació de l’habitatge, la pèrdua de poder adquisitiu o els darrers escàndols, com ara la dimissió d’Eric Jover, creu que poden perjudicar el partit governant?
–Podria tenir un desgast, però hem de veure en quina proporció, tot i que en la darrera enquesta tenien un avantatge considerable. Ara bé, s’han de tenir en compte les noves alternatives, un escenari interessant, perquè podrien afavorir el partit més gran.

–Les distàncies considerables es poden perdre en poc temps. A Andorra també?
–Pot passar, sobretot tenint en compte que quan fem l’enquesta tenim una proporció elevada de ciutadans que encara no ha decidit el vot o que no ens vol dir a qui votarà. Ara bé, fa 12 anys que la fem i els resultats solen ser força similars a l’enquesta. Hi ha molta gent que no ens respon que al final es comporta igual, tot i que el centredreta sempre surt una mica infrarepresentat. Però aquest escenari ara pot canviar, i això farà que aquesta enquesta sigui de les més interessants de les que hem fet, pot ser apassionant.