El passat 28 de desembre el poeta alacantí Juanjo Castelló va presentar al Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria el seu últim poemari, Generació AZ. Nascut en el si d’una família de cantants, o que com a mínim els agradava molt cantar a totes hores i prenien la música com a estil de vida, Castelló ha combinat a la perfecció les seves pròpies cançons amb la poesia.

–Per què convé poesia i per què en valencià?
–Potser començar una entrevista fent una confessió no sigui el més adient, però la faré: m’hauria agradat ser músic. Realment era la meva vocació. Les circumstàncies em van conduir per altres camins allunyats de qualsevol activitat artística i vaig acabar sent un executiu de banca. Dic això perquè poesia i música són dues manifestacions de l’art tan properes que, possiblement, no s’entendria la primera sense la segona. Diguem que la música forma part de la lírica. És la raó fonamental per la qual vaig escollir escriure poesia. En certa ocasió el músic Debussy li comentà al poeta Mallarmé que anava a posar música als seus poemes i aquest li va contestar: ah, sí? Jo creia que ja la duia incorporada. La poesia, a més, sempre és recer i jo crec que he trobat el recer de la meva frustració musical escrivint poemes. Per mi, la poesia és bàsicament paraula, paraula exacta, i ritme.
Atenent la seva pregunta, el que acabo de dir explica per què jo em trobo a gust i em convé particularment escriure poesia. És com l’alliberament d’una càrrega íntima. Però hi ha altres motius pels quals convé poesia per a tothom: és l’únic gènere literari on intervé directament el lector, que té la facultat de fer seu el poema. No sé si influenciat per tants anys de treball al sector financer, sempre he dit que la poesia és una societat, normalment sense ànim de lucre, participada al cinquanta per cent pel poeta i pel lector.
Per què en valencià? Per una senzilla raó: el vehicle més apropiat per a transmetre els sentiments és aquell que ja vàrem escoltar a la mare quan ens donava el pit. I l’acte poètic va d’això, de transmetre sentiments al lector o a l’oient. I aquí la llengua materna juga amb avantatge.

–Dos poemaris el 2022, publicats en pocs mesos de diferència, és un repte, una oportunitat o una temeritat?
–En un principi, aquest fet ve determinat per un costum que tinc des de fa uns anys: escriure dos poemaris alhora. No soc d’aquells poetes que escric després d’haver escollit el tema principal del poemari. Els poemes em sorgeixen espontàniament per diferents estímuls. És després quan els vaig acoblant segons la trama del llibre per aconseguir una unitat estructural. 
Dit això, és clar que no és aconsellable publicar dos poemaris alhora —ni per l’autor ni pels editors— i que fer-ho entra dins del camp de la temeritat. Però hi ha una raó que pot explicar aquest cas concret. La meva voluntat era que les dues editorials tinguessin enllestits simultàniament els dos poemaris. Simplement per economies d’escala. M’agrada fer les presentacions amb acompanyament musical (piano, cel·lo, flauta travessera i veu). I presentar dos llibres alhora era una manera d’estalviar temps, viatges i despeses. Després, per motius que no venen al cas, no poguérem fer coincidir les dades i ens trobem en la situació que vostè ha ressenyat.

–'L’àtic' i 'Generació AZ' tenen punts en comú? Tenen un fil conductor? En cas afirmatiu, quins serien?
–Efectivament, tenen punts en comú, que a la vegada funcionen com un fil conductor. Són dos llibres autobiogràfics, però a 'L’àtic' el protagonista és l’autor com a membre de la parella. Des d’aquesta base, el poemari tracta de quatre assumptes universals: la soledat, sobretot, la soledat de la parella; el desassossec per la incertesa del futur; la remembrança i el record del passat i l’amor i la seva evolució al llarg del temps.
Mentre que 'Generació AZ' és el retrat de l’autor, en tres dimensions: el jo individual, personal; el jo col·lectiu: el de l’autor com a membre de la generació AZ; el jo poètic: el de l’autor com a poeta, influenciat indubtablement pels dos jo anteriors.  
Si em permet l’expressió, ve a ser com una selfie d’alta definició amb tres dimensions sobreposades que es reparteixen al llarg de tot el llibre sense cap ordre establert prèviament.

–Si hagués d’animar algú a llegir poesia, què li diria?
–Li diria que la poesia és l’únic gènere literari en el qual ell mateix se sentirà partícip, que farà seus tots aquells poemes que li agraden i sempre els durà com una motxilla ingràvida carregada a l’esquena de l’ànima perquè els recordarà i els repetirà, contràriament al que passa en un capítol d’una novel·la o d’un conte, que s’esgoten en el moment de la lectura.
Que la poesia eixamplarà els seus límits perquè s’encamina a l’obert i no es deixa encasellar. Per això és el gènere literari més antic que existeix, els orígens del qual es perden en els cants i danses d’una societat nòmada, i el més jove, aquell que encara es resisteix a ser classificat.

–Si hagués d’animar algú a escriure poesia, què li diria?
–En primer lloc, que llegeixi moltíssim, poesia o qualsevol altre gènere literari. Generació AZ, n’estic segur, no hauria estat possible sense la lectura als últims anys de l’obra complerta de Joan Margarit i de Vicent Andrés Estellés.
I, després, que sigui natural, molt natural. Així ho diu Walt Whitman, traduït pel gran poeta veneçolà i últim Premi Cervantes, Rafael Cadenas: '¡Sea natural, sea natural, sea natural! Sea cualquier cosa, pero sea natural: casi cualquier escritor que esté dispuesto a ser él mismo, llegará a valer algo —porque todos valemos algo, en el fondo lo mismo. El problema es principalmente que los escritores reflejan escritores, y nuevamente los escritores reflejan escritores, hasta que el hombre se agota, se acaba'.

–Escriure poesia és una manera serena i conscient d’observar la realitat o més aviat només un acte de reafirmació filosòfica?
–Enllaçant amb el que deia en la resposta anterior sobre la naturalitat, sense cap mena de dubte, la meva poesia procedeix de l’observança de la realitat: així veig o sento les coses i així les dic. Així ha estat la meva experiència i així la poso en vers. Reivindico, doncs, la poesia de l’experiència, entesa d’una manera més quotidiana, més immediata, a l’abast de tothom: qualsevol lector pot identificar-se amb els meus versos perquè hi ha una coincidència entre el jo del poema i el jo biogràfic. 
Veritat i bellesa són dos valors de la poesia que sempre procuro respectar. La meva lluita és trobar el lloc on coexisteixin aquestes dues qualitats, emprant un vocabulari senzill, però dotant-lo d’intensitat i força expressiva.