La degana del Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Andorra (COAA), Sònia Palau, agafa el relleu de Zaira Nadal al capdavant de la institució per deixar a la darrera la gestió exclusiva dels afers de l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE) que afecten l’organisme. 

–Quina és la dinàmica que seguirà el COAA el que resta d’any?
–El mandat que hi haurà d’ara endavant és totalment continuista a la feina que ha realitzat la Zaira fins ara. Farem el que portem fent els darrers 6 anys, posar en valor la professió al Principat. Durant els darrers anys s’ha desvirtuat una mica la visió de la feina dels arquitectes, molta gent pensa que ens limitem a fer una signatura en els papers.

–No hi ha cap punt conflictiu en què es vulgui incidir?
–L’afer controvertit de les col·laboracions estrangeres i els projectes vinguts de fora. L’anhel del COAA gira al voltant de dur a terme aquestes accions amb el màxim nivell de seguretat jurídica pel client i tots puguem aprendre dels processos i les iniciatives, vinguin de fora o de dins. Així, necessitem que les col·laboracions es produeixin amb normalitat sempre i quan tinguem una bona entesa, sobretot, perquè ningú millor que nosaltres tenim més bon coneixement local.

–Em podria posar un exemple?
–Un cop un client volia tirar endavant un projecte que incloïa una coberta plana, és a dir, sense sostre. Li vaig comentar que, personalment, em semblava molt maco, però que, lamentablement, la llei andorrana no ho permet. El que em vull referir amb aquest exemple és que s’ha de revalorar la nostra competència i la nostra coneixença de la regulació per establir una retroalimentació sana.

–Què opina sobre la creació d’un pla d’urbanisme conjunt?
–Fa temps que el Govern es planteja la llei general del sòl, però la idea és establir un seguit de bases de creixement a les quals totes les parròquies s’haurien d’adaptar tenint en compte les seves característiques, requisits i especificitats. Les lleis generals daten del 2002 i necessiten una revisió profunda perquè no sembla molt sostenible.

–Si posem el focus d’atenció en el cas de l’edificació a la parròquia d’Ordino, creu que el creixement urbanístic pot fer perillar la qualificació de Reserva de la Biosfera?
–No tan sols a Ordino, sinó que crec que a tot arreu s’ha de promoure el creixement ordenat en funció que pot absorbir cada parròquia. Per això cal tenir molt clar la quantitat de recursos que té cada territori i si es podrà donar l’abast. De la mateixa manera, cal que el procés d’edificació estigui motivat per la necessitat i no tan sols per l’especulació. S’ha de proveir a la ciutadania d’espais verds i de reserves d’espais enfocats als equipaments, ja que dona la sensació que el país està creixent descontroladament i estem oblidant la necessitat social de l’urbanisme, la qual hauria de ser una premissa bàsica.

–Així, creu que hi ha una construcció descontrolada a tot el país?
–La veritat és que la inversió estrangera es deixa veure clarament. Jo qualificaria la situació com a desequilibrada en comptes de descontrolada. Els terrenys es compren molt cars i hi ha hagut una revalorització ocasionada, en part, pel fenomen dels youtubers i els esportistes d’elit que adquireixen una residència al Principat. Tot i això, la proliferació de la construcció motivada per fer negoci és tendència a Andorra. Caldria preguntar-nos si realment ens volem assemblar a Mònaco.

–És massa tard per adaptar l’arquitectura general a la integració de la naturalesa, la qual conforma el 90% del territori en comparació a la petjada de l’ésser humà?
–Crec que s’ha de diferenciar per zones. Les valls planeres, per una banda, permeten un tipus de construcció que a les parròquies septentrionals no es poden fer. Cal una definició de com es planteja la modificació del terreny. Si ens implantéssim més a la superfície, en comptes d’encastar els edificis i excavar tant, faria la sensació que l’arquitectura s’adapta més a la topografia andorrana. Si excavem menys, gastem menys i, de retruc, alleugeriríem la càrrega dels abocadors que també porta molts maldecaps.

–Fa uns mesos, els arquitectes es van queixar sobre un seguit de mancances que es van trobar en els concursos d’obres públiques i en els plecs de bases. Com està ara aquesta situació?
–Estem realitzant reunions periòdiques amb els comuns per plantejar tots els dubtes que tenim dels concursos públics i per millorar els processos i la comunicació. Si bé és cert que el cas més famós va ser el concurs d’habitatge públic d’Escaldes-Engordany, vam arribar a una entesa a l’últim moment. Moltes vegades es barregen els conceptes amb els concursos d’idees. L’arquitectura perdura i ha de triomfar el projecte més funcional. En aquest sentit, hi ha situacions en què no sempre guanya la millor idea. Hi ha països en què s’estableixen uns honoraris fixos per les diferents figures que participen en la materialització del projecte, ja sigui l’enginyer o l’arquitecte, però aquí no s’ha posat a sobre de la taula encara.

–Com està afectant l’encariment dels preus generals i, concretament, els dels materials de construcció, al desenvolupament de la vostra tasca professional?
–Ens estem trobant alguns casos en què les tarifes han augmentat entre un 30% i un 40%. Això ens crea una inseguretat brutal. De fet, els pressupostos que demanem duren pocs dies. Ens preguntem si realment la invasió d’Ucraïna i la falta d’estoc ens està generant totes aquestes dificultats en el sector o si, contràriament,  hi ha altres raons que no semblen tan evidents com la guerra. Malgrat això, ara sembla que comencem a notar una petita baixada i estabilització dels preus, però s’ha d’agafar amb pinces perquè el context econòmic és molt volàtil i pot canviar d’un dia per l’altre. Igualment, no crec que arribem als mateixos nivells de preus d’abans de la pandèmia, almenys a curt termini.

–I què em diu dels recursos humans necessaris per cobrir les demandes dels clients?
–La mà d’obra és un altre dels principals maldecaps. Els col·laboradors catalans, els quals són els més habituals a l’hora de materialitzar projectes al Principat, també tenen el seu propi boom i és molt difícil que puguin aportar treballadors. Actualment, és molt difícil trobar mà d’obra especialitzada en el nostre sector.

–Fa mesos, el COAA també va reflectir la seva inquietud sobre el 100% de l’assumpció de la responsabilitat dels projectes als arquitectes.
–Aquí no existeix una llei de l’ordenació de l’edificació com a Espanya. A Andorra hi ha una jurisprudència en què l’arquitecte és contractat com el màxim responsable de l’obra i per sota està l’enginyer d’estructura i el d’instal·lacions. Quan hi ha una reclamació es dirigeix sempre sobre el projectista, encara que si aquest creu que la reclamació no té a veure amb la seva responsabilitat sempre pot derivar la queixa a l’enginyer o la figura que creu que està implicada en els fets.

–Podria explicar alguna situació similar?
–A vegades ens hem trobat amb què, després d’una reclamació, el promotor de la construcció s’ha dissolt i, per tant, no existeix ningú a qui reclamar, o bé la constructora ha fet fallida amb la qual cosa només queda assenyalar l’arquitecte. Fa molt de temps que portem reclamant una llei d’equivalència i, de fet, s’està treballant l’ordenació de l’edificació.

–Quina és la visió del nou deganat sobre l’edificació de les torres del Clot d’Emprivat?
–Independentment de la meva valoració personal, cada vegada es fa palès el sentiment de defensa de les construccions de muntanya a nivell social. Malgrat això, la vall central és dels pocs llocs de muntanya en què es podia construir una edificació d’aquestes característiques donada l’orografia. Això no es pot reproduir a la meitat nord del país perquè són molt més inclinades. El punt de partida de construir de manera intensiva en comptes d’extensiva amb un punt de partida que permeti més zones verdes i illes és molt bon concepte, el problema és que no hi són, almenys, de moment.

–I la mitgera?
–Ens va sorprendre molt observar una paret cega. A vegades passa que, duent a terme el plantejament de l’edifici i els dibuixos de la planta no es té en compte l’alçat. Atractiu no és, però pot passar.

–Què opina sobre la creació d’un cadastre d’edificis?
–És un tema que ha sortit recentment en les reunions amb Protecció Civil per tractar els sismes. A Espanya existeix un tràmit obligatori d’inspecció tècnica de les edificacions, la qual a Andorra no és obligatòria. D’aquesta manera, queda registrada i catalogada la construcció, els anys que té i les afectacions, entre altres coses. Vam parlar que seria bo tenir un sistema similar perquè ajudaria als cossos especials a avaluar un edifici en cas de reacció a un sisme o un incendi amb la finalitat d’anticipar-nos millor als esdeveniments.

–Seria com una mena de semàfor de les construccions?
–Sí. Per veure en quin estat es troba cadascuna. La major part dels propietaris del país ho veuen com una despesa afegida a la seva responsabilitat, però jo ho veig com un reclam a la seguretat i a la salubritat de les edificacions.