Daniel Aristot, de la Fundació Privada Armor, parla dels projectes de l’entitat, entre els quals els pisos socials de Ciutat de Valls, i analitza el paper del sector privat per solucionar problemes com el de l’habitatge.

–Quin és l’origen de la Fundació Privada Armor?
–Els orígens són bàsicament als anys 90: la nostra àvia (som set cosins) decideix muntar una fundació amb l’objectiu de poder fer donacions a Unicef, ja que ella va ser una de les fundadores, i va trobar aquest mitjà per començar a nodrir de capital l’ONG. A partir d’aquí, van passant els anys, les generacions van canviant, i ara ens encarreguem més la generació dels cosins. Llavors vam activar la fundació com a tal fa uns anys, quan vam agafar nosaltres l’entitat i vam començar a mirar què podíem fer.

–I el projecte dels pisos socials, com sorgeix?
–Quan vam muntar l’oficina familiar, el 2006, ens vam trobar un solar que va ser comprat pel meu avi als anys 60 a Ciutat de Valls i que tenia a sobre un petit edifici amb pisos, però era molt antic. Els llogaters van marxar i vam deixar només el solar i ens vam demanar què en faríem. Donant-li voltes, vam arribar a la conclusió que podia ser una bona zona per fer un projecte social i vam fer pressupostos. La idea inicial era fer un edifici per a gent gran, però vam presentar tot el projecte al ministre de l’època, que era Xavier Espot, i va sortir l’oportunitat de fer una operació entre les dues bandes, el sector públic i el privat. Quan ja vam tenir una mica l’esborrany d’aquest projecte fet es va decidir tirar endavant l’acord a través del qual nosaltres, com a fundació, tenim el terreny on construir l’edifici, en què caben 22 apartaments petits, i en contrapartida, el Govern es comprometia a gestionar l’edifici en el format que creguessin més adequat en el seu moment. És a dir, si no hagués aparegut la covid hi hauria hagut una altra necessitat; s’hagués fet d’una altra manera. Han passat quatre anys, ha estat un procés llarg amb la pandèmia, i al final hem aconseguit tancar el projecte. Ho gestiona el Govern i nosaltres l’únic que fem és cobrar un lloguer insignificant.

–Quin és l’objectiu d’aquesta iniciativa?
–Va coincidir que teníem el terreny i que hi havia una manca de pisos. Nosaltres fem altres projectes que no tenen res a veure amb aquest i no sé si farem un altre relacionat amb habitatge, però aquest ja és un gran pas i bàsicament l’objectiu era cobrir la necessitat segons el que el Govern trobés que feia falta al moment. Inicialment, nosaltres volíem fer pisos per a gent gran; tanmateix, resulta que la necessitat ara és una altra, el de persones que tenen problemes d’habitatge.

–A quantes persones podrà beneficiar?
–Són 22 pisos dels quals dos es poden ajuntar en cas de ser família amb nens; de dos pisos se’n podria fer un. Tot això ho porta el Ministeri d’Habitatge; nosaltres bàsicament ja hem fet la nostra feina. Aquest conveni es renova cada cinc anys, per llei, i ens interessava que hi hagués el compromís del Govern de com més anys, millor. A nivell jurídic sembla que cinc anys és el màxim i ens sembla correcte. He llegit que ja ha sortit el concurs perquè la gent faci la demanda per anar-hi, però nosaltres aquí ja no entrem. El que estem convençuts és que el Govern ho farà bé.

–Quins altres projectes té la fundació en ment? Hi podria haver altres edificis com aquest?
–De moment hem cobert una part important del que és l’aportació de la fundació, per tant, tampoc ens podem dedicar a fer edificis. Les fundacions tenen l’obligació de gastar sobre guanys; Armor és dels anys 90, on hi va haver una aportació inicial que evidentment és bastant reduïda, amb la qual cosa només podem repartir el 80% dels guanys en el cas d’anys que n’hi hagi. És a dir, si durant les inversions que fem des de la fundació per fer guanys, hi ha anys dolents de borsa, tindrem menys marge per poder reinvertir el capital. Nosaltres seguim fent donacions a Unicef, a la Creu Roja, a Càritas i a Aina, entre altres; de fet, aquest any hem donat tres beques, perquè sabem que hi ha infants als quals els pares no poden sufragar aquestes despeses. Hi ha tres nens que han anat de forma gratuïta a Aina gràcies a la fundació. També vam estar parlant moltíssim amb la Universitat d’Andorra, perquè se’ns va ocórrer fer un tema de beques. Al principi vam pensar a fer-ho fora, per exemple un màster a IESE o Esade, però després ens vam adonar que el que ens interessava era fomentar-ho aquí. Vam estar parlant i no ho vam tancar perquè va coincidir amb la pandèmia; és una cosa que tenim pendent i que ens agradaria fer. Hi ha moltes formes, des de becar els estudiants, o els professors que surtin a l’estranger a formar-se. Després hi ha el tema de la residència, que aquí també es podria fer alguna cosa. També tenim col·laboracions amb l’Escola Meritxell. Tot va en funció amb el guany de l’any de la fundació, si l’any econòmic en general és bo, els resultats que solem tenir són positius, i al revés, si no és bo, la fundació pateix, tristament.

–Creuen que el seu exemple amb els pisos pot servir perquè des del sector privat sorgeixin noves iniciatives?
–D’empreses en conec unes quantes, per exemple MoraBanc, que té un llistat d’entitats a qui cada any fa donacions. De fet, hem agafat el llistat del banc i hem mirat quines hi ha per prioritzar. Les necessitats canvien i, per exemple, vam veure que amb el banc d’aliments calia posar-hi diners. La novetat és que de fa un mes a ara molta gent ens demana com ho hem fet, és a dir, hi ha un interès de famílies del país de tota la vida que potser abans no hi era. Arran d’aquesta primera experiència que hem fet hi ha un interès que estic convençut que anirà a més. De fet, hem tingut algunes xerrades i, amb l’Empresa Familiar Andorrana (EFA), que també soc el secretari de la junta, ara començarem a treballar aquest tema perquè aquí jo crec que hi ha un futur bastant interessant.

–Hi ha les facilitats perquè els privats s’impliquin en la qüestió de l’habitatge o en caldrien més?
–Hi ha un parell de coses: la primera és que Andorra té la superfície que té, arribem fins on arribem, és un tema de metres quadrats, aquesta és la notícia dolenta, entre cometes; la bona notícia, i la vaig llegir fa dos mesos i he de buscar la font de la informació, és que Andorra és un dels cinc països del món amb més superfície pública de tot el territori del país amb termes relatius. Això vol dir que si tinguéssim una mica de voluntat entre tots, els comuns cedirien, el Govern també, i es podria fer al revés del que hem fet nosaltres: nosaltres hem aportat el sòl i l’edifici i el que es podria fer és que el sector públic aportés terreny i, ja ho hem parlat amb diverses famílies, fundacions, empreses familiars, que estarien disposades a fer una inversió per fer créixer un edifici amb una rendibilitat baixa, però segura. El terreny és del comú o del Govern i és com un bé de l’Estat, llavors es pot buscar una rendibilitat baixa, però s’està fent una obra social; es cobrarà, per exemple, un 2,5% i es tardarà a recuperar la inversió, però això seria un clar exemple de com veig ara mateix l’habitatge en aquest país.

–Per què creu que és important que empreses del país s’impliquin en iniciatives com aquesta?
–Si l’economia dona uns beneficis i riqueses a nivell global, nosaltres hem de tornar-li la riquesa al país. A Andorra, com a tot arreu, hi ha problemes socials, però és que també n’hi ha d’altres, el que passa és que segurament en ser més petits en tenim menys pel que fa al nombre. Sortosament, és un país amb una qualitat de vida bastant còmoda fins ara, que això és un luxe que no tenen altres, però evidentment que el nivell de vida sigui mitjanament alt no vol dir que no hi hagi una franja amb necessitats importantíssimes.

–I creu que les empreses del país fan prou acció social?
–No em puc posar al lloc dels altres, però crec que ha arribat el moment de fer més. Jo no dic que s’hagi fet poc, el que dic, i n’estic convençut, i estem tots conscienciats i crec que està tothom involucrat en qüestions mediambientals i de responsabilitat social, és que ara crec que és un moment per impulsar-ho.

–És un deure de les empreses, a banda d’altres, contribuir socialment al benestar del país?
–Sí, sí, sempre... És un deure, però tot en el seu punt, les empreses han de guanyar diners perquè al darrere hi ha una gent que n’ha posat. De la mateixa manera que jo considero que no ha de ser mai de manera directa, ha de ser una ajuda indirecta. De vegades alguns governs de donar un xec i això no és el que defenso. Cal crear alguna cosa que es pugui fer servir. Per exemple, els projectes de l’Unicef, cada cert temps fan un informe d’on han posat els diners que s’han donat, això és crear alguna cosa. Jo crec que hi ha una conscienciació i entre la Confederació Empresarial Andorrana (CEA), l’EFA i altres, la gent s’interessa i des que va sortir aquest tema de Ciutat de Valls molta gent m’ha demanat, s’ha interessat per saber com ho havíem fet i veig ganes de fer coses. Torno a repetir el que he dit al començament, el sòl és el que és i la gent té ganes de fer inversions, però el terreny ha d’estar a disposició per poder-les dur a terme.

–Cal, per tant, més implicació pública?
–Nosaltres no hem tingut cap problema ni amb el ministeri de l’època, ni amb el cap de Govern ni amb els ministres actuals; totes les autoritats han estat fantàstiques i viceversa, tot han estat facilitats que entenc que és com ha de ser, perquè al final és en benefici de tothom.