Els Catarres són un clàssic de festa major i després de 13 anys segueixen amb el mateix ritme i optimisme amb el qual van començar l’any 2011, amb la famosa Jenifer. Tot i això, el trio d’Aiguafreda ja és a prop dels 40 i el Jan i la Roser ja tenen fills, de manera que la seva vida ha canviat per complet. El passat 1 de març van publicar el seu cinquè àlbum anomenat Diamants (Halley Records), un cant a la felicitat i una evolució respecte als altres treballs tant en les temàtiques com en el so. Avui a les 23.00 hores presenten el nou disc a la festa major d’Escaldes-Engordany amb entrada gratuïta als Veedors. En parlem amb el cantant principal de la banda, Èric Vergés.

–Com veuen la situació actual del pop en català?
–La música pop en català està en un molt bon moment. Hi ha molta producció, sorgeixen grups molts diferents i de gèneres molt variats, com per exemple el gènere urbà. El problema és el de sempre, el perill que tenim els grups catalans, més que l’opressió, és aquesta mena d’allau cultural que rebem per part d’Espanya, que amb Internet s’ha exagerat. Al final sempre estem remant a contracorrent. És un moment molt dolç, però sempre estem alerta perquè estem en perill constant.

–Què opinen de la poca presència femenina als grans festivals de Catalunya?
–És un tema delicat. Nosaltres sempre hem tingut a la Roser al grup i forma part del projecte. Per nosaltres es fa una mica difícil parlar d’això perquè sempre hem sigut un grup que no hem mirat aquestes coses. Hem comptat amb els professionals tant si eren homes com dones. Entenc que hi ha un punt que s’ha d’afavorir aquesta presència femenina perquè sinó mai acabaran de tenir el pes que tenen els grups masculins. S’ha de trobar un equilibri, i més que reivindicar els grups femenins, els grups de música han de ser mixtos de forma natural, sense forçar quotes.

–Com defineixen tenir èxit en l’era d’internet?
–Hi ha una diferència abismal entre la popularitat a les xarxes socials a la popularitat real: vendre entrades, que la gent es presenti als concerts... La capacitat de mobilització real d’un grup és molt diferent de la capacitat d’engagement, tot i que de vegades pot coincidir. Pots tenir molts likes, seguidors, repiulades, però al final, el que compta és quanta gent ve als teus concerts, que és d’on trauràs els diners per viure. Tot suma, però de vegades molts dels projectes que es fan virals es queden en això, en la viralitat. Hi ha una petita desconnexió entre aquestes dues coses. 

–Què significa el títol del seu últim àlbum, Diamants?
–El títol fa referència als diamants com a element preciós de luxe, que està forjat en unes condicions molt dures: al llarg de molt de temps i amb molta pressió. El que importa realment de la vida, o el que ens hauria d’importar, són les relacions humanes que són forjades a través de les dificultats i duren a través dels anys. És la idea de la postpandèmia, d’adonar-nos de les coses que realment importaven. L’autèntic luxe és poder gaudir de les persones que ens estimem i tenir-les al nostre costat.

–Sempre han personalitzat les seves portades a mà. Com ho heu fet aquest cop?
–La paraula tècnica no sé si existeix, però jugant amb el concepte del diamant hem fet un rasca-rasca com els de la loteria, i cada diamant conté a sota una frase, que si vols descobrir-la has de sacrificar l’art que hem creat nosaltres. Si vols una cosa, n’hauràs de sacrificar una altra. Cada membre del grup ha fet un cd, una rascada.
 
–I quants discs han hagut de personalitzar?
–Aproximadament uns 10.000. Sempre ho fem entre els tres, i quan hem de reeditar edicions d’altres discos també ho fem a mà. Alguna vegada ens hem penedit d’haver-nos-ho currat tant perquè és molta feina (riu).

–Ha canviat el seu procés creatiu al llarg de tots aquests anys?
–Indubtablement som diferents, ens hem fet més grans i hem acumulat moltes experiències durant aquests anys. A més, estem fent una música que és bastant diferent de la que fèiem abans. En el fons les cançons tenen  el mateix esperit i sempre intentem transmetre bon rotllo i optimisme. Però en aquest disc ens hem atrevit a explorar molt més en l’estil de les cançons. Tot i això, el procés creatiu és diferent no només a cada disc, sinó a cada cançó. Hi ha cançons que les porto totes fetes, altres jo porto alguna idea i després l’acabem. Som tres compositors.

–A Diamants han introduït ritmes urbans i també rap, han tingut algun referent que els empenyés a aquest gènere?
–En general volíem experimentar amb diferents sons. És cert que aquí últimament s’està escoltant més gènere urbà, però és un estil tan vell com jo mateix. Els referents que més he escoltat són americans o francesos. D’aquí, les poques coses que m’agraden és Zoo i la Santa Salut. Intentem sempre inspirar-nos en artistes diferents per no repetir el que sona aquí.

–Coneixen algun diamant de la música en català emergent que recomanarien?
–Un grup que està molt bé i que arribarà lluny i que crec que no necessita la meva recomanació, és Ginestà,  que té molt potencial. Estan agradant molt a una nova generació i fan un estil diferent del que s’ha fet fins ara, un pop més autèntic i modern.

–De quina manera ha afectat la banda el fet de tenir fills?
–Ens ha obligat a ser eficients amb el nostre temps. No treballem menys, però hem d’aprofitar més el temps. Abans ens despistàvem molt i ara hem de ser més conscients del temps que tenim i ser més professionals. Però tot el que et treu de temps t’ho retorna amb inspiració. Viure experiències noves, sigui quina sigui, t’ajuda a l’hora d’escriure.

–Si no fossin músics, què farien?
–No ho sé. Jo abans de ser músic era programador de pàgines web. Suposo que faria el mateix. La meva vida seria molt diferent de la que tinc ara. Ja portem més de 10 anys amb aquest projecte i la nostra vida ha canviat moltíssim. El lloc on vivim, els amics... És una feina que et canvia totalment la vida.

–Per curiositat, com va sorgir la proposta de compondre l’himne del FC Andorra?
–En Gerard Piqué és amic nostre i ens ho va proposar. Com en aquell moment teníem temps vam portar a terme el projecte encantats.

–Tindrem Catarres per anys?
–Sí, i tant! Més que res perquè no sabríem què fer. Hi ha moltes idees i ganes de fer coses i estem molt contents de com està anant la gira i de la resposta de la gent. Res fa pensar que el projecte té una data de caducitat propera.