Dins dels actes organitzats pel Ministeri d’Educació i Ensenyament Superior amb motiu de les XV Activitats d’Humanitats, el periodista català Antoni Bassas arriba  al Principat per parlar sobre el concepte de les fake news en una trobada que aglutina a més de 100 alumnes de batxillerat dels tres sistemes educatius del país.

–En què consisteix la seva intervenció a la jornada d’humanitats d’avui? 
–L’objectiu principal de la meva intervenció és fer una reflexió sobre les notícies falses o bé les popularment conegudes com a fake news, que és la traducció literal de l’anglès. Tal com diu el títol de la conferència, tractarem notícies, veritats i mentides. En un moment en què els avenços tecnològics permeten que tothom que disposi d’un dispositiu mòbil i es converteixi en emissor, és fonamental per a la ciutadania que sàpiga distingir com s’origina la veritat, com es crea una mentida i com s’incrusta en el discurs públic.

–Com es desenvoluparà la xerrada? 
–A partir d’exemples de casos concrets i una repassada històrica del concepte fake news, mirarem de parlar sobre com aconseguir l’accés a la informació de millor qualitat possible.

–Què són a parer seu les fake news?
–A mi m’agrada posar un exemple. Hem d’imaginar-nos la informació com una aixeta que tenim a casa. Nosaltres tenim la certesa que rajarà aigua potable per cuinar, beure o rentar-nos. De la mateixa manera, la informació és com una aixeta i cal diferenciar si el que raja és potable o no. Obtenim constantment informacions dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, però no tenim la certesa que sigui una informació potable ni quins efectes tindrà si no és potable.

–De quina manera utilitzen els actors de la vida pública el concepte de notícies falses?
–Aquest no és un concepte que s’atribueixi exclusivament a l’esfera política i els mitjans de comunicació. En aquest sentit, no podem oblidar que les companyies també disposen de departaments de comunicació els quals poden intervenir en aquest cercle. Des del naixement d’aquest terme i la seva consegüent popularització arreu del món, els polítics fan servir les fake news per acusar els opositors de voler enganyar. Es tracta d’una arma llancívola que s’utilitza per desacreditar els adversaris constantment. És la manera contemporània de dir-li mentider a l’altre.

–Llavors, és la manera actual de desprestigiar a tercers a ulls de la societat. 
–Entre altres coses. S’ha de tenir en compte que actualment hi ha molts canals de comunicació, però l’objectiu principal de les esferes públiques i els altaveus és l’apropiació del concepte de la veritat i el desprestigi dels que no segueixen la mateixa línia. 

–Creu que a les facultats de comunicació expliquen correctament aquests conceptes amb la finalitat de poder-los aplicar a la vida professional?
–Estic segur que les facultats han reflexionat molt sobre el concepte i la deontologia professional. Crec que la neutralitat i l’objectivitat estan ben tractades a l’àmbit acadèmic.

–I a l’àmbit de la ciutadania?
–Aquí és on crec que trobem el gran dèficit. Fa falta molt més coneixement sobre el funcionament dels mitjans de comunicació moderns i les xarxes socials per part de la població. El gran canvi és que, a dia d’avui, hi ha informació circulant a grans quantitats que es transmet ràpidament a través de molts canals els quals tenen presumpció de la veritat.

–On rau la complicació per diferenciar una notícia falsa de la veritat?
–En aquesta època que estem vivint, la major complicació és la influència i la confiança. Per exemple, si algú està veient un informatiu de televisió pot pensar que allò que diu el periodista és fals. En canvi, si un amic ens reenvia un missatge d’un líder mediàtic afirmant o desmentint la mateixa informació, tendirem més a creure-ho, perquè el nostre cervell li atorga una confiança més gran, ja que prové d’algú proper.

–Quina efectivitat tenen les fake news?
–Les notícies falses funcionen perquè treballen molt bé les emocions de l’audiència. Et diuen el que vols sentir i creen sentiments de gran adhesió o gran rebuig, tal com passa en alguns subjectes polítics. Crec que hem de desconfiar d’aquells polítics i aquells canals que només treuen el pitjor de nosaltres mateixos.

–Si hagués de donar un consell als ciutadans, què els diria?
–Els diria que la informació és com l’aire que es respira i l’aigua que es beu. De la mateixa manera que la societat es preocupa per ambdós productes essencials, cal que tothom extremi les precaucions a l’hora de consumir informació. Si bé és cert que els periodistes som els encarregats en primera instància que la qualitat de la informació sigui bona, la ciutadania ha d’establir un autocontrol sobre què consumeix, com ho fa, amb quina varietat i en quina quantitat. Si la gent sempre s’informa de la mateixa manera, tan sols tindrà una visió de la realitat. És sa de tant en tant buscar fonts diverses i és que per entendre el món cal adoptar una actitud activa.

–Quina és la incidència dels titulars?
–A dia d’avui, molta gent té activades les alertes de les aplicacions dels mitjans, la qual cosa propicia que el lector es conformi tan sols amb la frase que li apareix a pantalla. És útil i et permet saber la notícia d’última hora, però estar connectat a les alertes no és sinònim d’estar ben informat. 

–Què és estar ben informat, doncs?
–Estar ben informat és anar més enllà de l’última hora, consisteix a saber per què passen els esdeveniments. Més que estar esperant que arribi la notificació del mitjà, hauríem de ser nosaltres mateixos els que anem a buscar la informació. És important fer recerca als mateixos mitjans i també cal promoure l’accés a la informació de les llibreries per llegir obres i entendre els contextos d’una manera més eficaç. Hem de triar la dieta informativa nosaltres mateixos, no tan sols allò que ens serveixen cada dia.

–És clau la figura del periodista enmig d’aquesta nebulosa de confusió informativa? 
–Sovint es projecta a la figura del periodista la imatge d’afinitat als interessos del poder, a vegades amb raó. En canvi, la societat troba a faltar d’una manera exasperant la informació lliure en els moments en què s’imposen restriccions a la llibertat d’expressió com ha passat a Rússia recentment. Als països democràtics, els periodistes som i hem de ser el control del poder i, sense nosaltres, la democràcia no està completa, perquè l’opinió pública no tindria un vot informat per decidir de manera crítica quan hi ha eleccions.