El rugbi femení a Andorra segueix avançant a passos agegantats, i el màxim exponent d’aquest esport al Principat és el VPC. Després de no poder passar la prèvia a la Divisió d’Honor, les tricolor estan intractables a la Primera Catalana, on han registrat tres victòries en tres partits. Dani Raya, actual entrenador, ha vist aquesta evolució de primera mà, i ara gaudeix d’un dels moments més dolços de l’equip.

–Porta 12 anys lligat al rugbi.
–Als 18 vaig començar a jugar i als 23 a exercir com a entrenador. L’escola de rugbi, amb Philou Berdaguer, va ser on vaig donar les meves primeres passes a la banqueta, continuant en les categories cadet i junior, i finalment amb les noies.

–Coneix bé la història del rugbi femení andorrà.
–L’equip femení fa molts anys que competeix, sols que als inicis ho feia a França, en rugbi a set. Poc després es va passar al rugbi 10, i llavors no teníem suficient gent per muntar un equip de 10 jugadores sèniors i 10 sub-18, i va ser quan a Catalunya i ens van donar l’opció del rugbi 15, i ara fa tres anys que estem allà.

–Sembla que l’etapa jugador ha quedat una mica apartada.
–No em queda molt en aquesta etapa. Són molts anys jugant, amb moltes lesions pel mig, i el fet d’implicar-se tant en un esport també comporta un desgast. Pot ser, avui dia, m’ho passo millor entrenant que jugant.

–Què li va fer decantar-se pel femení?
–Quatre o cinc anys a la base està molt bé, però els cicles s’acaben i la monotonia, sobretot en els més joves, afecta, i al final busques objectius nous. Vaig començar amb el femení el primer any que jugàvem a Catalunya, i aquell mateix any vam arribar a la final de la Primera Catalana.

–Va reprendre el projecte en la temporada 2020-2021, i fins avui.
–Segueixo amb moltes ganes, sobretot aquest any. L’anterior va ser més complicat a causa de la covid-19, però enguany, veient les jugadores que tenim i com estem treballant, sumat a l’evolució que hem tingut des que vam agafar el projecte, em donen moltes ganes de seguir i estar lluitant per alguna cosa maca.

–Com ha estat aquesta evolució?
–El primer any d’estar a Catalunya comptàvem amb 20 o 21 jugadores, i ara comptem amb 37 o 38 noies. No sé del cert quin és el motiu d’aquest creixement, però aquesta imatge dona ganes a la gent de venir. Vol dir que estem fent les coses bé, però ja no sols dintre del terreny de joc, sinó també fora.

–La capitana de l’equip, Nadia Olm, va dir que una de les causes del creixement era l’entrenador.
–(Riu) L’únic que tinc clar com a entrenador és que si agafo un repte intento dedicar-me al 100%, fer-ho el millor que sé i dedicar-li moltes hores, perquè al cap i a la fi és el que m’agrada. Si he d’estar sis hores fent una anàlisi de vídeo en comptes de sortir, ho faré. He sigut jugador i sé que com més informació tingui un jugador, més rendiment podrà mostrar sobre el terreny de joc.

–Té una idea molt específica del que significa ser entrenador.
–No considero entrenar el fet de venir al camp, posar quatre cons, marxar i dissabte jugar. Aquesta feina té molta dedicació al darrere, que després hi haurà qui la voldrà fer i altres que no, però jo treballo d’aquesta manera.

–Quins eren els objectius a la prèvia de Divisió d’Honor, i ara a Primera Catalana?
–El primer objectiu que ens vam marcar va ser buscar els dos primers llocs a la prèvia, però el fet de quedar terceres no va ser cap desastre. Ara bé, veient el nostre nivell, per què no anar a guanyar aquesta lliga? Penso que si seguim treballant i es fan bé les coses ho podem aconseguir perfectament, i més considerant que tenim un equip molt jove, amb al voltant de 12 jugadores sub-18.

–Té moltes noies.
–Moltíssimes. Unes 12 sub-18, 36 al sènior, i entre 14 i 15 noies a l’escola de rugbi (entre vuit i 14 anys). En l’àmbit femení està havent molt més interès, molta més adhesió, i el públic que ens ve a veure a casa sempre està present, i tot això encara dona més ganes de seguir competint.

–Fins on li agradaria portar l’equip?
–M’agradaria estar a la Divisió d’Honor catalana i consolidar l’equip allà. Ser un equip que any rere any sigui dels potents de la competició, i crec que és factible.

–Què caracteritza aquest equip de la resta?
–És un equip molt cohesionat, totes les jugadores es porten bé, tant dins com fora del camp, i sobretot tenen molta responsabilitat. Faci mal temps, plogui o nevi, les jugadores sempre sónpresents als entrenaments. Estan molt implicades, i això, setmana rere setmana, s’agraeix. És un equip molt jove, però amb grandíssimes qualitats.

–Podem dir que l’èxit ve del treball?.
–Exacte. Les noies entenen així la manera d’entrenar i millorar, i no es queixen per res, ni quan fem tests físics, en els quals totes van millorar les seves marques del setembre passat. Veuen que van superant-se i que arriben els resultats.

–Deuen estar contents amb aquesta evolució.
–Per a nosaltres és tot un orgull. Veure aquesta quantitat de noies cada setmana et dona la sensació que s’han fet bé les coses, i quan s’acaba un partit el primer que em qüestiono soc jo, per veure si he fet tot el possible perquè elles puguin treure un bon resultat.

–Li agradaria que s’acabés professionalitzant al 100% l’equip femení?
–Més que professionalitzar m’agradaria que per un cop s’apostés de veritat per aquesta disciplina. Què es posessin recursos, gent, i es donessin més eines als entrenadors i a les jugadores. Tant de bo acabéssim aconseguint aquesta fita. Seria molt maco de veure.