Jose Martín, més conegut com a Guti dins l’àmbit futbolístic, és actual seleccionador absolut, i també sub-19 femení, i en cosa d’un mes va registrar dues fites històriques per a l’esport del país. L’absoluta, després de dos anys sense competir, es va imposar a Liechtenstein amb golejada (2-4), mentre que la sub-19 va aconseguir la seva primera victòria, en el seu debut en competició oficial UEFA, davant Moldàvia (1-0).
 

–Qui és José Martín?
–Sempre he sigut un apassionat del futbol. A poc a poc vaig començar a vincular-me al futbol femení, fins que em va sortir l’oportunitat de portar la selecció absoluta femenina i l’Enfaf, vaig assumir el repte, i fins avui.

–Quants anys fa d’això?
–Aquesta és la meva sisena temporada com a seleccionador nacional, i vinculat al futbol femení la vuitena.

–Com està veient aquesta evolució del futbol femení al país?
–Sobretot en els tres o quatre últims anys ha crescut molt, a més de manera exponencial. La covid-19 no ens ha ajudat pel que fa a la captació, però de cara al futur m’agradaria organitzar un cop a l’any la festa del futbol femení, i aprofitar per fer una jornada que fos festiva per a totes les noies, amb partit de la selecció absoluta inclòs.

–Amb la sub-19 van fer un debut internacional molt positiu.
–Fins i tot a mi em va sorprendre, perquè anàvem molt justos d’efectius i pel que fa a mitjana d’edat vam ser la selecció més jove, amb quatre cadets en l’11 inicial, però és veritat que elles, és posar-se la samarreta de la selecció, i es transformen. Saben que és una oportunitat d’or, que estem escrivint la nostra història i això és molt maco. Intentem que li donin el valor que té el fet de poder representar el teu país. Això és el que marca la diferència, el sentiment de pertinença que tenen amb la selecció nacional.

–Estem veient alguns fruits de la feina ben feta de molts anys enrere, no?
–Exactament. Fa anys era un projecte molt innovador, hi havia molt a fer. Ens vam involucrar molt, i elles també, i és una passada el compromís que tenen aquestes noies. Ho hem fet de la millor manera que hem pogut i hem sabut.

–El primer partit es perd amb Gal·les, un rival massa superior. Quines sensacions van tenir en acabar?
–Gal·les tenia el 80% de l’equip jugant en filials de la Premier League. En acabar la sensació va ser molt bona, i vaig sortir molt content perquè al final l’objectiu era competir, i es va fer. El que em feia por era el desgast, tant físic com mental. El desgast mental, sobretot, era perillós, ja que són noies molt joves, i l’endemà vam organitzar jocs, vam fer broma, i vam fer coses perquè poguessin desconnectar.

–I després va arribar Albània i derrota en l’últim minut. Va pesar més?
–Aquesta derrota ens va fer mal, i més després de lluitar tot el partit. Els vaig dir que el futbol té aquestes coses, i s’han d’acceptar, i el que has de fer és mirar endavant. Encara ens quedava l’últim partit, on teníem opcions, però és veritat que va haver-hi alguna jugadora que va passar aquella tarda ben malament.

–Com van aconseguir passar d’estar tan baixes d’ànims a sortir a per totes davant Moldàvia?
–Els hi vaig insistir molt en el fet que en aquesta vida no tothom té sempre una segona oportunitat, i nosaltres la teníem. Era el moment de deixar la resta, i pensar que som un equip que, tot i els hàndicaps, hem competit. Érem uns privilegiats, que teníem una altra oportunitat, davant la nostra gent i contra un rival amb el qual teníem opcions de victòria.

–Quan va veure que la pilota va entrar, què va sentir?
–Se’m va posar la pell de gallina. Quan va entrar, que a més ho va fer a poquet a poquet, la sensació va ser brutal. Aquí m’adono que totes les jugadores vénen corrent cap a la banqueta i dic «sí, sí, ha sigut gol» (riu).

–Quan xiula l’àrbitre i es materialitza...
–Una cosa indescriptible. Tenia dos reptes quan vaig agafar la selecció, que eren guanyar amb l’absoluta, que va passar just un mes abans, i guanyar un partit oficial amb la sub-19. Quan veus que realment ho has aconseguit, després de lluitar-ho i somiar-ho tantes vegades, caminava pel camp com si pesés 50 quilos menys (riu).

–Ha tractat amb jugadores com Morató o Ruzafa. Quin efecte pot tenir en les més joves aquests exemples?
–De petit ho veus molt lluny, el fet d’arribar a ser professional, sobretot les noies més joves del país. Aquests casos fan que aquestes nenes puguin veure que si es treballa es pot arribar, i que hi ha opcions que ara són tangibles. Es pot sortir del país, viure a fora, i poder gaudir de l’esport que t’agrada.

–És conscient de la influència que pot tenir vostè en aquestes jugadores?
–I tant. És recíproc. Tot el que soc i tot el que sé com a entrenador és gràcies a elles. He après moltes coses de les meves jugadores, ja que són noies que tenen una predisposició i un compromís brutal. Venim del fang, i ara estem registrant èxits, victòries amb les seleccions, però abans no era així, i estem sortint a poc a poc des de baix, i ho fem de la mà. Estic molt agraït que es recordin de mi i això és el més maco per a un entrenador.

–Com a seleccionador, té algun somni?
–No té res a veure amb el futbol, però m’encanta que el 70% o el 80% del meu equip està estudiant la seva carrera o l’han acabat. Això és una passada, fins i tot més que qualsevol victòria amb la selecció, el fet de poder veure que segueixen formant-se i que tenen ambicions, uns reptes a assolir. D’altra banda, m’encantaria veure cada vegada més jugadores jugant a l’estranger, perquè trobo que aquest fet farà pujar el nivell de la selecció i elles gaudiran d’una experiència maquíssima.