El passat 10 de juliol va tenir lloc, a la vall de Boí, el Campionat del Món d’Skyrunning. Allà, Marc Casal, corredor de la Federació Andorrana de Muntanyisme (FAM) es va proclamar campió a la prova ultra, de 68 quilòmetres i més de 9.778 metres de desnivell acumulat, sense ser la seva especialitat. A Casal no li ha canviat la vida, diu, però el reconeixement que li va atorgar el Govern com a millor esportista andorrà de les últimes temporades (juntament amb el seu germà Òscar) va significar la consolidació del corredor com un dels grans referents d’aquest esport al país.

–Com valora vostè el 2021? Ha estat el seu millor any?
–A nivell de resultats et diria que el millor. Sortir campió del món no és fàcil, però he tingut altres anys molt més complets. Jo diria que és un dels més regulars, perquè he pogut fer més curses de les que esperavem. És cert que és el que té més mèrit, ja que va començar una mica del revés perquè no acabava de recuperar-me del tot físicament. A més, perds una mica la motivació amb els anys i ja no tenia molt clar què és el que faria.

–S’ho esperava?
–Per a res. Nosaltres anàvem a veure què podíem fer com a país, i vam assolir una quarta posició amb un ambient que va ser súper bo i em vaig endur molts bons records d’aquest campionat del món.

–Es diu aviat, però va ser campió, per primera vegada al país, d’un Campionat del Món d’Skyrunning. Ho ha assimilat?
–Quan t’ho diuen sí que són paraules majors, però no ho acabes de fer teu. Nosaltres anàvem amb una idea d’equip, i al final vam obtenir molts bons resultats tots els corredors, en les tres curses, cadascú en la seva modalitat. L’objectiu era intentar sumar els màxims punts possibles, i en principi aquestes distàncies llargues no les feia, però no teníem corredors en l’ultra, i a mi és una distància que s’em donava bé. 

–I va sortir la màgia.
–Completament. Aquell dia va sortir tot, però jo continuo sent el mateix, i al final per a mi va ser com fer una altra cursa. Tampoc li vaig donar gaire més importància.

–Va rebre fa escassos dies el reconeixement per part del Govern, sent el millor de tots els esportistes andorrans.
–Aquest reconeixement et fa oblidar una mica la resta, però és veritat que en el seu moment, quan vam tornar del Campionat del Món, penso que no se li va donar el reconeixement que se li hauria d’haver donat al resultat que havien aconseguit. Una quarta posició per a Andorra, sumada als bons resultats de tots els corredors... Ens vam quedar una mica decebuts i es per això que els darrer reconeixement l’atribuïm a tot l’equip, no sols al meu germà [Òscar Casal] i a mi. 

–A què creu que es pot deure el fet que costi tant obtenir reconeixement?
–Penso que és l’esport. El córrer per muntanya és un esport que, encara que estigui a la mà, no surt a la televisió, no és olímpic, i no mou tanta massa social. Som una federació petita, amb un pressupost petit, i és clar que quan més diners es menegin, més resultats, visibilitat i èxits aconsegueixes. 

–Fa 14 anys que corre, sempre al costat del seu germà.
–Som d’aquestes persones que ens agafem el rampell de dir, mira, ara fem bicicleta al màxim, després petanca al màxim, i així successivament (riu). Sempre havíem fet esport, però tota la vida havíem anat amb la moto de trial, fins que ens vam apuntar a la primera Ultra Trail d’Andorra. 

–Quin paper ha tingut el seu germà en el fet que vostè sortís campió del món?
–Estem tot el dia junts perquè compartim un negoci familiar, i hem entrenat junts cada any. Si el meu germà o jo mateix no haguéssim corregut, no haguéssim arribat mai a aquest punt. Sempre ens hem incentivat l’un amb l’altre. Si un dia un no vol sortir però l’altre diu que sí, s’acaba sortint (riu). Els èxits, tant d’un com l’altre, han estat una cosa de dos. També vam guanyar la Transalpina el 2015, i potser et diria que, junt amb aquest campionat del món, aquell va ser el dia més important de la meva trajectòria. Poder guanyar aquella cursa, en aquest cas amb el meu germà, és una cosa que marca.

–Fins quan li queda a Marc Casal?
–Fa un parell d’anys que ho vaig dient, que l’any que ve pot ser l’últim. La motivació va baixant i tampoc se l’any que ve si encara correré a aquest nivell, perquè al final és un sacrifici molt gran. La gent que viu aquest esport sap el que hi ha després de tants anys cuidant i vigilant els entrenaments, el descans, i tot això té un desgast. També et perds moltes hores de família, més les que et lleva la teva feina diu. Al final és un hobby, i quan fa tants anys que ho fas acabes esgotat.

–Després de tants anys competint, li ha quedat algun somni per complir?
–No. He pogut guanyar una cursa amb el meu germà, que és la meca de tot corredor, i aquest any ho he rubricat amb un Campionat del Món. He aconseguit resultats molt positius sense ser un superdotat d’aquest esport. Hi ha hagut un sacrifici i un treball per part meva, igual que pel meu germà, però ell si que ha nascut per a guanyar (riu). Al final hem gaudit, hem corregut, hem entrenat, i no m’ha quedat cap objectiu que no hagi aconseguit.

–No molts poden dir això.
–Totalment. Al final has d’estar content amb el que has fet, i si realment li has ficat passió, il·lusió i ganes, no has de tenir cap remordiment de res.

Les decles

«La Transalpina del 2015, que vaig guanyar amb el meu germà, és un dels moments més importants per a mi»

«Aquest darrer reconeixement l’atribuïm a tot l’equip de la federació, no sols al meu germà [Òscar Casal] i a mi»