Sandra Herver ha passat, als seus 26 anys, per tot un procés vital d’allò més complex d’explicar per una persona que no ho ha viscut en primera persona. Quan tenia 23 anys, una visita mèdica rutinària va acabar sent un cara o creu: de competir a l’elit, a no saber si sortiria del quiròfan a causa d’un problema al cor que va requerir una intervenció urgent. De cop i volta, la vida se li va capgirar, però gràcies a mil i un factors la karateka andorrana pot contar, tres anys després i per ella mateixa, la seva història.

–Al febrer del 2019 va rebre una noticia que li va canviar la vida.
–Un dilluns 4 de febrer, me’n recordo perfectament. Venia de patir una lesió al canell i durant la preparació posterior va arribar un moment en què els exercicis d’intensitat no m’atorgaven el fons que deurien. Sentia que alguna cosa no anava bé, i vam decidir fer-me unes proves amb una cardiòloga.

–Que li van dir aquell dia?
–La cardiòloga em va dir: Sandra, ho sento, però ara mateix se t’atura la vida. En l’àmbit esportiu se t’ha aturat ja, em va dir, i no sé si podràs tornar a fer-ne en la teva vida. Tenia un risc molt elevat de mort súbdita i les opcions es van reduir a dues: comptabilitzar-me les pulsacions de per vida o entrar a quiròfan amb tot el risc que comportava.

–I el quiròfan també va tenir les seves opcions...
–Quatre exactament. No sortir d’allà, sortir i no tornar a fer esport, tornar a fer esport però no d’elit, i que tot surti bé i seguir millor que abans. 

–Amb 23 anys va haver d’escollir, havent-hi una opció del 25% que morís.
–Era una possibilitat que existia i que havia d’assumir. Era una situació que s’escapava al meu control completament, i és clar que quan m’ho van dir no ho vaig assimilar.

–Com definiria aquells mesos abans de l’operació?
–Una tortura diària absoluta. Estàs esperant una trucada, que no saps quan arribarà, i entremig no pots viure la teva vida i, a més, quan arribi dita trucada tampoc saps si sortiràs viva d’allà. Tenia la necessitat d’esprémer la meva vida, però sense la capacitat d’esprémer-la com jo volia.

–Hi va haver algun aspecte que li donés aquesta força que necessitava?
–Vaig pensar que si sortia del quiròfan i no podia tornar a fer esport d’elit seria per algun motiu, i que la vida em donaria alguna cosa després. L’únic que volia era saber que quan entrés a quiròfan estaria tranquil·la perquè havia passat els meus últims dies rodejada de la gent que més estimo. No necessitava viatges, no necessitava res més enllà de moments.

–És el que diuen de «començar a valorar la vida»?
–Sí, però discrepo en el per sempre. Valores la vida en aquell moment, no és un canvi permanent, però sí que adquireixes la capacitat d’adonar-te de quan has d’aturar-te, parar, pensar i prioritzar.

–Com va portar la situació la seva família?
–La meva por d’entrar a quiròfan no era per quedar-me jo, ja que ho tenia assumit. No tenia por de morir, sinó de com quedarien els meus pares si jo no arribo a sortir d’aquella sala. El meu patiment era per ells, i la nit abans de l’operació i els moments previs van ser a llàgrima viva. 

–Que va pensar quan va veure que podia quedar-se sense tornar a competir?
–Va ser el que menys em va importar. El primer pas era sortir del quiròfan, i el segon era fer esport, encara que fos anar a córrer, no tenir una veta. L’única addicció que tinc, i ho tinc assumit, és a les endorfines (riu).

–Avui dia és el mateixa Sandra Herver que va entrar al quiròfan?
–No, jo dic que ara estic en la versió 2.0 (riu). Quan vaig estar sola abans d’entrar a l’operatori em vaig prometre a mi mateixa que canviaria la manera de prendre’m les coses, i pot ser el que em va ensenyar la vida va ser que per aquell camí no anava bé, i perquè et peguis un cop ben fort d’aquí a un temps te’l pego ara, i a veure si ets capaç de sortir de l’ou Kinder (riu).

–I avui dia pot dir que torna a competir.
–Si. Avui dia encara estic en aquest procés de testejar els meus límits, però també és cert que aquest procés de veure’t cada cop millor és al que t’agafes, el que et motiva a seguir dia a dia.

–Quins objectius té Sandra Herver?
–Cada dia que m’alço dono gràcies per poder seguir fent el que més m’agrada, però el meu somni segueix sent el mateix que el del primer dia que vaig trepitjar un tatami, ara fa 20 anys, i no pararé fins a ser campiona del Món i faré tot el que estigui en la meva mà per arribar-hi. No sé si ho aconseguiré, però no serà perquè no he donat el màxim de mi.

–Veu de distinta manera els combats gràcies a aquesta experiència vital?
–Tinc una força extra, un superpoder que dic jo (riu). Per a guanyar-me m’he d’equivocar jo, si no ho faig, no em guanyaràs, i ho tinc claríssim.

–Què passaria si sortís campiona del món?
–Penso que m’agafaria un infart (riu). És amb el que somio cada dia, ho visualitzo i l’energia amb què m’alço és una cosa que no puc descriure.