Xavi Folguera ha dedicat la seva vida al voleibol i, avui dia, segueix en actiu ni més ni menys que a l’elit d’aquest esport, en renovar una temporada més el vincle amb el club que considera pràcticament casa seva, el CV Río Duero de Sòria de la Superlliga espanyola. Folguera combina el vòlei pista professional a l’hivern i, a l’estiu, torna al Principat per aportar el seu granet de sorra amb la base del país. Després d’haver jugat tant a Espanya com a Bèlgica, i inclús a Andorra, al jugador encara li queden anys per seguir demostrant que segueix sent, segons diversos mitjans, «una de les figures essencials de la Superlliga».

–Com va veure la participació andorrana a l’Europeu sub-20 que es va disputar a Turquia?
–L’objectiu principal era tornar a repetir el resultat de l’any passat, on vam quedar 17es a Breno (Suïssa). Personalment desitjava que poguessin haver superat una ronda més, però vist el nivell era molt complicat i per això vaig sortir molt content perquè vam poder igualar el darrer resultat.

–Quina opinió té de la preparació de la base al país?
–La clau que crec que fa falta a Andorra és poder tenir més entrenadors, gent titulada perquè els joves puguin continuar avançant. Base en tenim. Hi ha tres clubs amb molts nens i nenes, i tal vegada el problema estigui aquí, en el fet que en son tres. L’ideal seria que es fussionessin, perquè asseguro que Andorra té la capacitat per crear un club de vòlei on els resultats serien increïbles.

–Andorra no es considera un país de vòlei. És veritat això?
–Durant moltíssims anys Andorra va ser un equip mític a la Superlliga. Tot i ser un país petit teníem el reconeixement per part dels equips i institucions espanyoles. Molta gent no coneix aquesta faceta del nostre vòlei i, és clar, amb tot el turisme de neu que hi ha és normal que no se’ns relacioni. Ara sembla que s’estan obrint portes i tant de bo puguem tornar a recuperar aquella pólvora.

–Poden els jugadors de vòlei combinar la disciplina de pista amb la de platja?
–Hi ha gent que sí i altra que no. El fet d’entrenar amb sorra t’ajuda a arribar més preparat a la pista, ja que és un terreny diferent i fas molt de treball amb el tren inferior. No obstant això, sí que és veritat que és més fàcil passar de platja a pista que de pista a platja.

–Com veur el futur dels sub-18 de volei platja amb els quals està treballant actualment?
–Pel que fa als nois hi ha una fornada molt interessant, amb molt de futur i estem molt contents amb ells. Tenim set o vuit nois i quatre noies, que estan mostrant un desenvolupament molt bo, estan treballant molt i el més important és que els agrada, i això les ajudarà encara més. Amb el masculí anirem a competir la primera setmana de setembre als sub-18 a Eslovènia.

–Va renovar al maig amb el CV Río Duero, però una mica abans no ho tenia massa clar...
–Em van arribar dues ofertes oficials, una per marxar a Israel i una altra a Alemanya. La veritat és que m’ho vaig pensar molt i vaig acabant esclarint que aquest era el meu lloc. Fa molt de temps que vaig donant voltes, faré 33 anys ara i busco també una mica  més d’estabilitat a la meva vida. Sòria m’ha tractat molt bé, tinc molts amics a la ciutat i estic molt còmode i no vaig trobar una raó per canviar.

–Té pensada una data per finalitzar la seva carrera professional?
–Probablement els Jocs dels Petits Estats a Andorra el 2025 sigui el final per a mi. Em fa il·lusió acabar al meu país, vaig començar aquí i m’agradaria acabar aquí t. Això pel que fa al vòlei platja, però en pista no ho tinc tant clar. Tot dependrà del meu estat físic, de les lesions, la motivació, etc. De moment està en l’aire, però també dic que no voldria allargar-ho molt.

–Quines característiques necessita un jugador per arribar a l’elit?
–Sacrifici, humilitat i molt d’esforç. Treballant i dedicant-li moltes hores pots aconseguir resultats increïbles. A mi em deien que com a màxim arribaria a ser jugador de segona, i avui dia puc dir que he guanyat una Superlliga i una Supercopa i he jugat les tres millors competicions d’Europa amb un club belga. Com a jugador tinc els meus pros i els meus contres, però no em puc queixar de res del que he pogut fer fins ara.

–Què li recorda aquesta fotografia [una imatge del CV Andorra en la temporada de la seva desaparició]?
–Per una part em fa pena, ja que vam tornar, era un projecte molt maco, amb un gran equip, i de sobte ens trobem en una situació en la qual ens van enganyar completament. M’hauria agradat poder jugar a casa, amb la nostra gent i amb aquests companys que tenien qualitat de sobra. D’aquesta imatge l’únic positiu que puc treure és que he pogut tornar a jugar amb alguns d’ells i seguir en contacte.

–Andorra pot tornar a tenir un projecte tan il·lusionant com aquell?
–Jo crec que sí. A mi m’agradaria moltíssim, però a hores d’ara és complicat a causa de la dificultat de trobar espònsors privats que donin un cop de mà. Però perquè no pensar a tenir altra vegada el vòlei andorrà a l’elit? Seria maco. M’agradaria acabar aquí i dir amb orgull que el vòlei d’Andorra torna a la Superlliga. Tenim gent molt vàlida al país, amb molta qualitat.