Nàdia Tudó és nedadora de la Federació Andorrana de Natació (FAN) i ha representat a Andorra en multitud de competicions, tant al país com internacionalment. En l’última que va anar abans de la pandèmia va aconseguir els seus últims dos rècords, durant la participació a la DMS der Oberliga Baden-Wüttemberg, on va fer les marques nacionals als 200 metres i als 400 metres estils. Tudó divideix la seva vida entre el Principat, Alemanya (on viu amb la seva parella) i Barcelona, on ha entrenat durant molts anys. Malgrat l’esforç presentat durant aquest periode de Covid-19, el Comitè Olímpic Andorrà (COA) va decidir privar la nedadora i al seu company també a la FAN Bernat Lomero d’acudir als Jocs Olímpics de Tòquio 2020, tot i estar becats per la FINA.

–Quines sensacions va tenir al passat europeu de Budapest?
–Vaig notar molt la pressió perquè va ser de les últimes competicions puntuables per als Jocs Olímpics. Al meu cap es va repetir molt la frase «has de fer la mínima» i això em va jugar una mala passada. A això hem de sumar-li el fet que era una primera competició internacional a gran escala després que s’aturés tot per la pandèmia i es va notar moltíssim.

–Com es veuen aquesta mena d’escenaris des de dins?
–Impressionen molt. Estàs en un recinte amb els millors nedadors del món. Solament veure com entrenen, què estan fent... És increïble. 

–Tot i ser una nedadora destacada al país, aquests esdeveniments segueixen sent repte?
–Completament. A més, la natació és un esport desagraït en cert aspecte, com alguns altres. Em refereixo al fet que pots dedicar-li moltíssimes hores i el dia de competició, per qualsevol motiu, no estàs bé dins la piscina. I passa en molts esports, però aquí comptes amb l’aigua, que és un element que té les seves peculiaritats. 

–Si parlem dels Jocs Olímpics, què és el primer que li ve al cap?
–Sempre ha sigut un somni. Participar en uns Jocs és la màxima fita que pots assolir en la teva carrera. No obstant això, amb tanta pressió, és com si s’hagués d’anar de totes totes, i si no s’acaba el món, i no ha de ser així. Vull competir, i gaudir fent-ho. Vaig a nedar el millor que pugui i si finalment puc anar-hi, perfecte, i si no, tenim els campionats d’Espanya, i el que és segur és que ho lluitaré al màxim igual.

–Com veu que sigui complicat, inclús per als millors, viure d’aquest esport?
–Jo ara mateix no puc viure d’aquest esport competitivament parlant. He tingut la beca de la FINA, amb la qual he mantingut l’equilibri. Els esportistes d’elit que tenen multitud d’espònsors sí que poden viure bé, però n’hi ha de molt pocs.

–Aleshores, com enfoca el futur?
–Tinc ofertes, que són beques per anar a estudiar i entrenar a un lloc, a un país, i amb això podria viure. Des del Govern també m’ajuden una mica i sobretot la meva família, que sempre està al darrer ajudant-me en temes econòmics.

–Li agradaria seguir lligada laboralment a la natació?
–No ho he decidit. El que sí que m’agradaria és seguir nedant fins als Jocs dels Petits Estats a Andorra el 2025, però abans estan també els Jocs Olímpics del 2024. Aleshores, allargaria un any més, fins al 2025, i crec que seria un bon escenari per a acomiadar-se. 

–Qui diria que ha estat la figura destacada per a vostè en aquest món?
–Hi ha hagut diverses, en diferents moments. Al començament van ser els meus pares. Recordo que la meva mare, en pijama i a les cinc de la matinada, em portava a la piscina, o aquell dia que m’adormia i ella venia i em deia: «Vinga, Nàdia, cap amunt», tot i no estar mai obligada [riu]. He comptat amb el suport dels meus amics i entrenadors de sempre. Amb això he tingut molta sort de tenir-los al meu voltant.

–Com veu la natació a Andorra?
–Tenim una bona base. El problema principal ha estat el no tenir la piscina dels Serradells. La federació es va quedar sense un lloc establert per entrenar, sent l’única piscina olímpica que tenim al país. Això ha afectat bastant, ja no sols als nedadors sèniors, sinó a les bases, als més petits que no s’han pogut entrenar en les millors condicions per preparar-se.

–Ha sentit alguna vegada que és una esportista referent en la natació?
–Quan vaig fer la medalla d’or a Montenegro, que va ser la primera vegada que passava una cosa així per al país, sí que vaig pensar: «Ostres, tal vegada ha passat una cosa que s’ha de tenir en compte» [riu], però per la resta no, tot ha estat molt normalitzat per a mi.

–Tot el món és apte per a competir al màxim nivell?
–Si una persona té talent innat per a aquest esport, això l’ajudarà moltíssim, però no determinarà res a llarg termini perquè crec que es necessiten altres coses. Realment has de voler fer-ho, tenir passió i si es vol aconseguir un objectiu, per molt dolent que sigui el camí, si es treballa, acabarà sortint.

–Què la motiva per seguir endavant en els moments més dolents?
–Els objectius. Recordo que és el que vull, on he d’arribar i el temps que li he dedicat fins al moment. A més recordo tota la gent que tinc al darrer, la família, els amics, totes les persones que em donen suport, i això és el millor.