Tomàs Lomero (Andorra, 2001) és nedador pertanyent a la FAN i un dels escollits per a representar al Principat en l’Europeu que es disputarà durant el mes de maig a Budapest. A més va ser segon absolut jove d’Espanya i ve d’aconseguir diversos rècords nacionals.

–Quan va començar a nedar i qui diria que ha sigut la figura que l’ha atrapat dins del món de la natació?
–Des de petit els meus pares em van apuntar ja a cursets, però poc després vaig començar a esquiar i ja no nedava tant... Ells sempre em deien que fes natació, que era un esport molt complet i vam nedar a Sant Ermengol uns anys, però no ens acabava d’agradar. Una mica ens van obligar (riu), i ens van apuntar a Encamp, a prop de casa, i allí vam conèixer a Dani Múgica. Ell va ser aquesta persona. Vam veure algú que estimava el que feia, li encantava, i encara segueix així. Porta tota la vida sent entrenador de natació i als entrenaments, sí, destrossaves a fer metres, però alhora volia que la gent s’ho passés bé, es divertís, i a banda de nedar que també es fes equip,  que la gent formés pinya. Que es creés ambient, bàsicament.
 

–Què li motiva per seguir entrenant? Allò que li fa treure forces en els pitjors moments...
–Jo cada temporada intento marcar-me objectius a curt, mitjà i llarg termini. Això, llavors, diguéssim que m’ajuda a anar motivant-me dia a dia. Però el que realment m’agrada és sentir que gràcies a l’esforç cada dia puc ser millor. Seria com anar posant xicotets esglaons al camí i anar superant-los. Com el peix que es mossega la cua, vaig retroalimentant-me.
 

–Com es va prendre la notícia que seria un dels representants de la FAN a l’Europeu que es disputarà durant el mes de maig a Budapest?
–Un dels meus objectius a principis de temporada era treballar per poder entrar a la convocatòria d’aquests jocs, i quan ho van anunciar vaig estar molt content de veure que el que he estat fent fins ara ha donat els seus fruits. Anem a representar al país i a intentar donar la millor imatge que puguem. A més, també hem d’intentar aprendre d’aquells països que tenen millor nivell que nosaltres, com pugui ser Hongria o Espanya, i qui sap si d’aquí a uns anys podem arribar a aquest nivell.
 

–Va aconseguir un rècord nacional als 200 lliures fa poc, millorant un temps que romania des del 2008. Quina és la clau d’aquestes gestes?
–Esforçar-se cada dia, molt de sacrifici i anar amb ganes. D’aquest rècord, l’any passat, a l’europeu de curta a Glasgow, ja em vaig quedar a prop d’ell. El tenia al cap i volia fer-me amb ell en un futur, i tal com estava entrenant vaig dir «avui és el dia», i així va sortir.
 

–Tot el món pot ser bon nedador solament amb esforç o es necessita alguna cosa innata també?
–Penso que és com tot. S’ha de tenir alguna cosa innata però, a la vegada, si no ho treballes ningú t’ho regalarà. Pots tindre una cosa innata molt bona, però al final aquella persona que treballa acaba superant a l’altra que pot tenir aquest do i potser no s’esforça tant.
 

–A diverses competicions ha anat superant els temps que vosté mateix tenies. Quin és el límit de Tomàs Lomero?
–Hi ha moments en els quals pots pensar «bé, això quan s’acabarà», però intento no fixar-me límits perquè crec que quan te’n fixes un és com que el fas real i pots arribar a pensar que ja no pots tirar endavant. El no fixar-me límits crec que és un altre element que m’ajuda a seguir creixent dia a dia.
 

–Moltes vegades competeix amb el seu germà. Què sent quan el veu al seu costat?
–Abans i després d’una competició sempre hi ha aquestes bromes entre germans (riu), i intentem tirar l’un de l’altre, però ja a la cursa intento fixar-me 100% en el que estic fent jo, i si després s’ha de celebrar alguna cosa, se celebra. Això sí, als entrenaments és diferent. Aquí sí que ens tirem entre nosaltres, però d’un altra manera, i soltem algun comentari com «trepitja una mica l’accelerador que avui et veig lent» o «t’he guanyat...» (riu).
 

–Té algun objectiu o somni a llarg termini que vulgui complir?
–Anar als jocs Olímpics seria el primer somni. Si haguessim de mirar més endavant, ja com una cosa molt difícil, per no dir quasi impossible, seria competir a una final olímpica... Seria espectacular.
 

–Què li diria a totes les persones que han estat i estaran al seu costat, que pateixen amb vosté els mals moments i que celebren les grans victòries com si fossin seves?
–Em deixaria coses per dir. Els estimem molt a tots i simplement donar-los les gràcies per recolzar-nos, per ajudar-nos en tot el que fem. Quan hi vaig quedar segon absolut jove d’Espanya em va felicitar molta gent, inclús persones que no coneixia, i per això vull donar les gràcies a tots per confiar en el que fem. És molt bonic veure que hi ha tanta gent que et reconegui l’esforç.