Javier Saviola (Buenos Aires, 1981) va marcar una època a equips com el Barça, el Reial Madrid, el Mònaco o el Sevilla. Ara, gaudeix de la vida i del futbol sala al Principat amb la seva família i afronta un nou inici de lliga amb l’FC Encamp, l’actual campió d’Andorra.

–Com preveu aquest any la defensa del títol de lliga?
–Com tots els anys. El més important és el grup, amb el qual estem competint ja fa quatre anys i estic molt content amb la unió que tenim. Això ens ha portat a poder guanyar la lliga els últims anys i poder competir en fases europees. En aquest campionat, respectarem els rivals. Últimament, hi ha un creixement molt fort. L’any passat hi havia quatre o cinc equips que competien molt bé. Estem contents de tornar a començar després de l’aturada per la Covid-19 i amb ganes de gaudir.

–A la ronda prèvia de la Champions, va faltar rodatge en comparació al rival, que arribava amb més ritme...
–El rival va ser superior físicament i futbolística. Ells ja tenien un rodatge important de bastants partits de lliga i nosaltres veníem d’estar només entrenant i sense el rodatge de partits importants. Així i tot, vam competir i vam fer un bon partit perquè ens enfrontàvem a un rival molt complicat en tots els sentits. Quan el rival et guanya bé, també s’ha de destacar i saber perdre.

–En cas d’haver passat de ronda, era viable la competició europea tenint en compte les obligacions laborals de molts jugadors?
–Encara tenim aquesta part a la qual s’hauria de donar la volta en un futur. És un país en el qual el campió va a una fase europea i els nois segueixen sent amateurs. Tots tenen la seva feina i cap d’ells viu del futbol sala. Tot ho fan per amor i passió a aquest esport. Es nota molt la diferència quan t’enfrontes a equips europeus on els jugadors estan 24 hores pel futbol sala.

–Òscar Guerrero va dir que, evidentment, no és un perfil 100% futsal, però que s’ha adaptat bé. Com ha hagut de canviar la manera de jugar?
–Vaig començar jugant als vuit anys a l’Argentina. Allà, cada 100 metres tens una pista de futsal. La gran majoria dels nois de barri competeixen els dissabtes i després els diumenges van a jugar a futbol amb el seu club, com pot ser el River o el Boca. Però tots ens hem criat a les pistes de baby futbol, com li diem allà. Vaig aprendre moltíssim abans de jugar als camps grans en aspectes com moure’t en espais reduïts, definir amb una marca molt absorbent, perquè el futbol sala és desgastant, en intensitat, en l’1 contra 1... Vaig aprendre molt en aquest sentit, però sempre dic que soc un jugador de camp gran en camp petit. Tinc molts defectes, no a l’hora de defensar, això ho tinc claríssim, però si em comparo amb companys que són 100% futbol sala, encara em falta molt.

–Quins aspectes tècnics del futbol 11  li serveixen més ara?
–Moltíssims. Sempre recomano als nens petits que comencin amb futbol sala perquè et fa aprendre moltíssimes coses pel poc espai i el poc temps que tens per decidir. Si aconsegueixes portar això al camp gran,  t’ajuda molt.

–Com va el projecte Gol Solidari?
–Estic molt content per trobar-me amb gent que vol ajudar. Nosaltres hem sigut uns privilegiats durant molt temps i en aquests anys hem vist gent que necessita ajuda. Amb Ilde i Juli sempre intentem ajudar. A través de les samarretes podem ajudar. No hi ha res més maco que una família t’agraeixi per poder-li donar els seus fills el que necessiten. Nosaltres som pares i sabem les dificultats que hi ha en moltes situacions.

–Una vegada va dir que li agradaria involucrar-se al projecte de l’FC Andorra. Ha pogut parlar amb Gerard Piqué?
–Hi vaig estar molt a prop. Quan va arribar Gabri, ja hi havia molta gent a l’staff i l’arribada es va fer més complicada. Ja vaig estar amb Òscar Sonejee amb els nois de l’Enfaf i la formació m’agrada. Educar-los, donar-los valors, inculcar-los moltes coses a través de la meva experiència. Tant de bo en un futur pugui aportar el que necessitin a la FAF o a l’Andorra. El futbol andorrà necessita gent lligada al futbol que pugui sumar i donar aquest salt de qualitat que necessita el país. Porto aquí cinc anys i tant de bo pugui servir d’ajuda.

–Per què tants esportistes professionals vénen a residir aquí i es queden quan es retiren?
–Jo vaig venir quan ja havia acabat la meva carrera. Havia vingut abans unes cinc o sis vegades i sabia que era un lloc tranquil, però no sabia com es vivia. Ara, estic encantat. Els meus fills reben una educació molt bona i és un lloc segur on hi ha pocs casos de violència. A més, hi ha molts llocs a la natura per fer esport. A mi m’agrada sortir a córrer i en bici. La gent pensa que Andorra són dues quadres, com diem els argentins, però s’ha de venir a conèixer-la, sentir-la i viure-la. També he trobat gent molt bona i he fet amistats.

–Llavors, es queda aquí definitivament?
–Això no t’ho podria dir perquè durant la meva carrera he estat a molts llocs. Sempre em va agradar aquell ritme de vida que vaig començar als 19 anys. Ara, ja he de pensar en la meva família. Sempre intento viure el present i ara mateix està aquí, però mai se sap.

–A quines ciutats s’ha sentit més a gust?
–He estat a ciutats espectaculars. Barcelona, Madrid, Sevilla, Màlaga, Mònaco o Atenes són ciutats precioses, però on vaig estar molt còmode va ser a Lisboa amb el Benfica, per la ciutat, el club, els aficionats, la seva història... També tinc bons records a Màlaga, on va néixer la meva filla, i a Sevilla, amb la primera Europa League. A Barcelona continuo lligat gràcies al Barça Legends i a les acadèmies.

–Parlant del Barça, es posiciona per algun candidat en concret a la presidència?
–No, perquè s’ha d’estar informat per a opinar i més de política. L’únic que desitjo és que sempre els vagi bé perquè vaig viure cinc anys molt macos i tinc molts amics allà.

–L’equip del seu cor és el River Plate?
–Sempre vaig ser aficionat del River perquè vivia molt a prop del camp i vaig començar a jugar allà als vuit anys i amb ells vaig debutar a Primera. Sempre vaig voler començar la meva carrera allà.

–Com a futbolista argentí, li dedicaria unes paraules a Maradona?
–Va ser molt trist. Sincerament, ens ha calat molt fons. Pel poble argentí, se n’ha anat un dels grans de la història del nostre esport. Significava molt com defensava la samarreta argentina sempre i va ser campió del món. S’ha de recordar Diego amb alegria.