Márcio Vieira (1984) va arribar a les 100 internacionalitats amb el combinat nacional contra Letònia. El resultat va ser dolent, però el veterà jugador va complir un somni. Ara, ja ha tornat amb el seu club, l’Atlético Monzón, a l’Aragó, on també entrena la pedrera, que és una altra de les seves passions.

–Com se sent després d’arribar a les 100 internacionalitats?
–És un orgull molt gran arribar als 100 partits i representar la selecció d’Andorra. És un orgull per a qualsevol jugador i, per a mi, és una satisfacció de complir un assoliment important.

–I amb Andorra, que no juga Eurocopes ni Mundials encara cobra més mèrit...
–Exactament. Si no arribes a les fases finals, el nombre de partits és més reduït i hi ha més mèrit. 

–Què li van dir els seus predecessors Ilde Lima i Òscar Sonejee?
–Els dos em van felicitar per entrar en aquests 100 partits amb ells. Estan molt contents i jo molt agraït a ells. Vaig rebre molts missatges.

–Com el van descobrir a Andorra si mai ha jugat aquí?
–Estava jugant a Portugal i David Rodrigo em va contactar quan era seleccionador a través d’un familiar meu que estava a Andorra. No ho recordo molt bé, però sé que va ser David Rodrigo qui va trucar al Marco (equip on militava) i jo vaig acceptar anar amb la selecció.

–En aquell moment, s’imaginava tot el que ha aconseguit?
–En aquest sentit, quan vaig anar a jugar el primer partit contra Armènia al 2005, recordo que tot era nou per a mi. Jugar un partit internacional, gent molt veterana amb un nom a Andorra... Tinc moltes memòries, però mai hagués dit que avui hauria arribat als 100. Ni en el millor dels somnis ho imaginava.

–El 2021 podria ser l’any de la seva retirada amb la selecció?
–Fa anys que dic que quan arribes a una edat vas valorant més les coses i ho vius tot molt intensament. I amb el tema de la Covid-19 encara més. El que tinc clar és que vull anar veient com estic físicament i, sobretot, si estic per a ajudar i valorar-ho tot. En aquest moment, el més important és mirar com em trobo i no marcar-me res ni a curt ni a llarg termini.

–Des del seu club, van estar molt atents a aquesta finestra de seleccions. Com l’han rebut?
–Molt bé. Són 13 anys allà i 15 amb la selecció. Això vol dir molt. També soc el jugador amb més partits en el Monzón. La relació amb el club és molt bona en tots els sentits i m’han rebut molt bé, també els aficionats, gent que treballa amb mi al futbol base... Tothom.

–Imagino que pels seus companys, seria un somni poder jugar amb la seva selecció...
–Exactament. És un somni de qualsevol futbolista poder representar el seu país i jugar partits de dimensions espectaculars com contra França o Portugal i a estadis com Saint Denis, Old Trafford o Wembley.

–Allà ja entrena a les categories inferiors. Es veu com a entrenador d’un primer equip en un futur?
–No ho sé perquè m’agrada molt trasnmetre el que he pogut aprendre als joves, el dia a dia amb els nens i que millorin. M’agrada el futbol formatiu. No és un dels meus primers objectius quan em retiri. M’agrada veure la millora dels jugadors i ensenyar. L’entrenador és una part important de la formació.

–Quins són els primers conceptes tàctics que s’han d’aprendre al futbol base?
–Cada edat té els seus aspectes tècnics i tàctics, però una cosa que m’agrada molt és fer-los entrendre la importància d’estar concentrats i atents durant els entrenaments, d’esforçar-se. Si no som capaços que estiguin posats en els entrenaments tots els conceptes es perden.

–Segueix els partits de la Lliga Multisegur?
–Sí, per ser la lliga andorrana, per tenir companys de selecció i perquè juga el meu germà. Ho segueixo per diversos motius.

–I quines diferències hi troba entre la Tercera Divisió espanyola i la Primera andorrana?
–No ho puc valorar molt perquè segueixo els resultats i els resums dels partits. Sé el nivell dels jugadors per la selecció, però no puc comparar el nivell, encara que és veritat que els jugadors de la lliga podrien estar a molts equips de Tercera.

–Ha pensat a acabar aquí la seva carrera futbolística?
–Mai he valorat acabar a Andorra. Possiblement, a Portugal, que és on tinc la meva família, però no em tanco portes a tenir continuïtat a Andorra encara que no sigui com a futbolista, per exemple, en el futbol base.

–Ha vist evolucionar la selecció i el futbol andorrà amb el pas dels anys. Com valora aquest creixement?
–Com no podia ser d’altra manera, molt positivament. Tot ha evolucionat, però si tu t’atures, no evoluciones i la selecció ha millorat en tots els apratats sabent sempre les nostres limitacions. S’està treballant molt bé i s’han vist els resultats. No només a escala esportiva, també la federació.

–Amb quin jugador top mundial, salvant les distàncies, es compararia per les seves característiques?
–He jugat en diverses posicions i no tinc cap jugador amb el qual m’identificaria jugant, però per com veu el joc i com a persona, m’agrada Andrés Iniesta, però no m’identifico amb ell.