Ariana Gonçalves (1999) juga com a migcampista a l’Enfaf Femení. Ariana i les seves companyes combinen el futbol amb els estudis o el treball tot i que competeixen a les lligues de Catalunya, el que comporta una inversió de temps semblant a la dels jugadors de l’FC Andorra durant els caps de setmana. Gonçalves intentarà fer un bon paper als terrenys de joc sense deixar la seva feina a una immobiliària. Abans, va estar estudiant a Barcelona i pujava tots els caps de setmana a Andorra per estar a punt pel partit i l’entrenament previ.

 
–Com es preveu aquesta temporada per l’Enfaf femení després de l’ascens de l’any passat?
– Crec que una sempre vol més. No ens volem conformar amb mantenir-nos i el nostre objectiu sempre hauria de ser pujar. Si no es pot pujar, com a mínim, mantenir-nos, però el descens ni es planteja. Mai hem d’aturar-nos.

–Un dels desavantatges que pateixen tots els esportistes andorrans és el fet d’haver de desplaçar-se a ciutats com Barcelona per estudiar. Tu ho has viscut durant un anys. Com es pot combinar?
– Nosaltres baixàvem el dilluns a Barcelona, però les que tenien classe al matí ja es quedaven el diumenge si el partit era allà. Ens vam buscar un equip a Barcelona, que competia en un altre grup de la categoria, per entrenar els dimarts i els dijous i tornàvem a pujar els divendres per fer un entrenament amb l’Enfaf i jugar el cap de setmana. Tots els desplaçaments els paga la FAF  perquè puguem jugar.

–Què li falta al futbol femení andorrà per acabar de créixer?
–Una mica més de suport perquè ganes no ens falten. És important que el futbol femení es valori i que puguin venir jugadores de fora, com està passant a la Lliga Multisegur, i accions per motivar noves jugadores.

–Un segon equip femení al Principat podria ajudar a aquest desenvolupament o és millor tenir un únic equip més fort?
–Crec que és millor tenir un sol perquè no hi hauria tanta gent per ser dos. El segon equip ja és el nostre Juvenil, que ens ajuda bastant. Moltes jugadores pugen a entrenar amb nosaltres i algunes a jugar i, per a elles, també és  un premi poder pujar amb el primer equip.

–Si a Andorra, avui dia, ja es complicat viure del futbol masculí, espereu que en uns anys les noies del Principat puguin fer-ho?
Espero i desitjo que sigui aviat. Tant de bo l’any que ve puguem començar a cobrar perquè ens ho mereixem. Ens sacrifiquem molt i entrenem com un equip professional. Poder viure del futbol ja és molt més complicat, però esperem que d’aquí uns anys sigui possible, no a Andorra, sinó en general. Les hores, per a nosaltres, no són perdudes, però estaria bé tenir un extra que ens motivi perquè hi ha gent a l’equip que estudia, treballa o té fills.

–Encara noteu el masclisme al futbol o aquesta etapa ja està superada?
–Ja està més superada que abans. Ara està més normalitzat que una noia jugui al futbol, com ha de ser. El que volem totes és igualtat. Crec que ja no passa res per dir que jugo a futbol o a tenis. Abans, la gent et veia diferent només pel fet de jugar al futbol i semblava que havies de vestir d’una manera o d’una altra.