La jove actriu andorrana Àstrid Janer ha donat un pas més en el camí que va començar fa tres anys per dedicar-se a l’actuació en aconseguir un paper a Acacias, 38, la reeixida sèrie d’època de Televisió Espanyola que s’emet als migdies des de fa cinc anys. L’Àstrid interpreta la Natalia, una noia que amaga molts secrets.

–Com està resultant l’experiència?
–L’experiència està resultant genial, estic aprenent moltíssim perquè una sèrie diària té un ritme dur perquè són moltíssimes seqüències i hi ha un temps molt limitat. A més, és una sèrie d’època i he hagut d’aprendre a parlar d’una manera diferent, a un ritme diferent, a moure’m d’una altra manera. Però estic molt contenta.

–Com és el seu personatge? 
–El meu personatge es diu Natalia i arriba amb l’Aurelio, el seu germà. Et puc dir que és un personatge que té molts matisos i contradiccions, una part més humana, una altra més freda, amb molts fronts oberts en el quals anirà evolucionant. No sé quan de temps estarà a la sèrie però sí que puc dir que té un cert pes. Els germans tenen relació amb el passat d’alguns dels personatges que ja hi ha a Acacias i poc a poc s’aniran sabent més coses. I no vull desvetllar res més perquè l’interessant és que els espectadors la vagin descobrint.

–I com ha preparat el personatge?
–Vaig treballar amb la coach de la sèrie, vam parlar molt del personatge també amb el director, i em vam donar unes directrius generals. Això em va ajudar a tenir una idea prèvia, però després tu, com a actriu, li has de donar sentit i coherència i en això em va venir molt bé començar a gravar. A mesura que gravava he tingut l’oportunitat de fer-me’l meu i poder defensar-lo, encara que vaig sabent més coses de la Natalia de mica en mica amb cada nou guió.

–Acacias, 38 és una sèrie que ja porta cinc anys d’emissió, més de 1.200 capítols i prop d’un milió d’espectadors. Com és incorporar-se a una historia que ja porta tant recorregut?
–Doncs, honestament, estava tan preocupada d’entendre el personatge i d’interioritzar-lo bé que no m’he parat a pensar en res mes. L’important és que el personatge deixi la seva empremta, que no resulti indiferent als espectadors. 

–Aquest paper és un pas més en el seu camí com a actriu que va començar ara fa tres anys. Està resultant com esperava?
–Pot sonar una mica contradictori, però no m’esperava que passés tot això i a la vegada sí, perquè ho he anat descobrint en tot els projectes que he anat fent, amb independència de la seva magnitud o la implicació del personatge. Jo anava veient que això és el que em feia feliç. És difícil saber què passarà en aquesta professió tan incerta. Jo fa uns mesos pensava «tornaré a treballar o allò de El Nudo va ser un miratge?». El que sí que puc dir és que m’he adonat que soc forta, que em vaig concentrar en aconseguir ser actriu perquè és el que sento al meu cor i que aguanto la pressió.

–D’incertesa ara tenim molta. Amb el tema del coronavirus s’ha fet evident que l’únic que tenim és el present. Com està vivint aquest moment?
–Doncs, quan ens van confinar, em vaig sentir alleujada perquè vaig pensar «jo em sento parada, i el món es para amb mi». Aquesta incertesa dels artistes em sembla que és la part més real de viure, de fet estem envoltats d’incertesa i la pandèmia ho ha demostrat. No obstant això, evidentment, hi ha dies que la incertesa em guanya la partida, però també em recorda que les coses surten quan és el moment. El confinament ha estat una situació tan extraordinària ens ha donat l’oportunitat de viure un moment excepcional i aquesta aturada ens ha obligat a mirar de front a la nostra vida i veure si som feliços o no. Jo crec que ha estat una etapa molt intensa.

–Entenc que va passar el confinament a Madrid, però la família la té a Andorra. Ja ha pogut veure-la?
–Vaig decidir passar el confinament a Madrid  perquè tot just acabava d’arribar d’Andorra. Tinc un company de pis i ens vam donar molt de suport l’una a l’altre. A la meva família encara no la he pogut veure perquè em van confirmar el treball d’Acacias tot just quan va començar la fase 1 a Madrid.

–I com ho porta?
–La veritat és que els trobo molt a faltar, el confinament m’ha deixat un sensació de certa solitud, però he decidit que és millor així, perquè estic treballant, ens fan les proves cada 15 dies i no vull arriscar-me a perjudicar als meus companys. De totes maneres espero poder-los veure aviat perquè el meu aniversari és aquest mes. 

–La pandèmia va provocar una aturada general en pràcticament tots els àmbits, però el de la cultura ha estat un dels més afectats. Com ho veu vostè?
–Evidentment que ha afectat i és molt dur, perquè ja és un sector que depèn de moltes ajudes i projectes que estaven penjant d’un fil. La pandèmia els ha acabat de fer caure, però també això que està passant està donant més valor a totes les expressions artístiques, perquè ens estem adonant que, què som sense l’art? Les ganes de la gent de tornar als cinemes, al teatre ho corroboren, però no sé com podria millorar la situació.

–Els actors sempre estan fent cursos per formar-se. A Madrid hi ha algunes de les escoles més importants. N’ha fet algun?
–Vaig anar a alguna escola quan em vaig instal·lar a Madrid, però havia de trobar feina i vaig sentir que no era el moment. De totes maneres, jo sempre estic fent treball personal, i durant el confinament he fet algunes masterclass en línia, com una de la Natalie Portman, i alguns cursos de la Fundació Aisge que tenen hi ha disponible a YouTube per ajudar els actors com cursos de cant, de dicció, de com fer un self-tape, entre d’altres.

–Vostè va estudiar Belles Art i era il·lustradora professional. Continua agafant encàrrecs?
–Jo no deixaré mai apartat el dibuix, perquè m’encanta i forma part de mi, però ara no puc dedicar-li la mateixa energia que a la interpretació, encara que continuo publicant coses al meu Instagram, però no puc agafar projectes grans. De fet, em van proposar un a Andorra, però vaig haver de dir que no, tot i que no ho descarto en el futur.