Amb les aigües més calmades, la presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria, Isabel Vallejo, fa un primer balanç de la crisi sanitària que ha dut el seu col·lectiu al límit. Com ella diu, els infermers es caracteritzen per la seva capacitat de resiliència, una qualitat molt necessària en uns moments en què la professió s’ha hagut de reinventar per salvar vides. Simplement, demanen, que un cop passi tot, no se’ls oblidi i el Ministeri de Salut compleixi les promeses que encara els resten pendents.  

–Els dies de feina més durs dels infermers ja han passat?
–Sí. El dia d’avui no té res a veure amb l’inici de la pandèmia, sobretot quan a principis de març vam confirmar que hi havia transmissió comunitària i van aparèixer un munt de casos de cop i els professionals sanitaris es van començar a contagiar. Ara realment la situació és molt més tranquil·la i està molt més ben controlada; el nombre de positius ha disminuït i la pressió assistencial tant a l’UCI com a planta també és menor.

–Quan van començar a notar aquest descens?
–Quan vam començar a donar medicació específica per la malaltia. Aleshores el tipus de pacient també va canviar una mica i tot es va calmar.

–En algun moment van pensar que el virus acabaria sent tan greu?
–Sí, i la veritat és que a l’hospital va arribar un moment en què estàvem tots molt saturats. No va haver-hi col·lapse sanitari, però sí molt d’estrès. Per això, vam preveure l’adaptació de diferents espais del centre, on vam col·locar llits extres per si fessin falta. La corba no deixava de pujar i l’atenció assistencial era crítica. Tots estàvem molt nerviosos.

–Com es va viure al Cedre i a Salita?
–Personalment, a Salita desconec la gestió que s’ha fet, però em consta que la pressió assistencial dels infermers ha estat molt gran. Al Cedre, a més d’atendre els seus residents, els infermers també han hagut de fer-se càrrec de pacients derivats d’altres llocs. A la situació de per sí complicada, cal afegir que va haver-hi molts contagis dels professionals i es va crear una gran preocupació. 

–Què ha estat el més difícil?
–Va ser tot tan sobtat... Ens ho esperàvem, però no imaginàvem que a nivell de país ens afectés tant. Sabíem que tindríem casos positius, però potser crèiem que serien més repartits en el temps. El tema del material de protecció personal també ha estat dur. Va haver-hi un moment en què la distribució es va aturar per qüestions duaneres i va ser molt estressant. Per sort, a diferència d’altres països, aquí mai van arribar a faltar i vam poder treballar sempre amb la màxima seguretat. Però, vaja, un tret característic d’aquesta professió és la seva capacitat de resiliència i una bona prova és que moltes companyes van haver de reubicar-se en serveis que no són els seus, aprenent i adaptant-se a tota velocitat. 

–Alguna cosa es podria haver fet millor?
–Suposo que una vegada passi tot s’haurà de tenir un feedback entre tots els actors implicats per veure què es podria haver fet millor. Penso que la gestió per part de tothom ha estat bastant encertada però sempre hi ha coses a millorar, i per aquest motiu no hem de perdre la memòria històrica de les últimes setmanes. Hem d’apendre dels errors per no tornar-los a cometre en possibles futures situacions semblants. Jo també formo part de l’equip de protocol i recordo que a l’inici de la pandèmia s’havia d’anar modificant gairebé cada dia perquè cada dia apareixien coses noves.

–Han faltat efectius?
—Des del Col·legi vam fer la crida a tots els professionals del país, fins i tot, a la Universitat i laboratoris, per col·laborar i substituir els que estaven de baixa que va ser un èxit. Públicament agraeixo la bona disposició de tothom que es va bolcar i va ajudar  voluntàriament. Però sí, és cert, que en algun moment van faltar efectius, sobretot, especialistes.

–Com van rebre la incorporació dels professionals cubans?
–Tota ajuda és bona, especialment, quan passes tantes hores treballant i no tens dies de festa ni de vacances. La gent anava molt cansada i l’arribada dels professionals cubans ens va alleugerir una mica. 

–Estan preparats per un possible nou brot la pròxima tardor?
–Penso que ara mateix no estem relaxats i estem pendents d’un rebrot immediat. De cara a la tardor, ens preparem igual que ens preparem cada any per la grip. 

–Dins de totes les dificultats, el risc de contagi ha estat la màxima preocupació del col·lectiu?
–Sí. El principal problema és que no sabíem molt bé com actuava el virus ni quina era la seva via de transmissió més directa. A la que es va donar la directriu de dur mascareta i realitzar una bona higiene de mans, els contagis en general i, concretament en els infermers, van baixar. Segurament els primers que ens vam contagiar va ser perquè no preníem les mesures de seguretat escaients per manca de coneixement. 

–Imagino que el fet de tenir dos companys tan greus a l’UCI va ser un cop dur pel col·lectiu.
–Sí. Tenir algú conegut o molt proper en una situació greu et fa replantejar les coses i pateixes molt per la teva seguretat. També hi ha hagut companyes que han vist com els seus familiars es posaven molt malalts i això ha estat molt dur.

–Com canviarà la tasca dels infermers d’ara endavant?
–Ara sembla que només existeix la Covid i tots els que estem a primera línia, personal mèdic i sanitari i altres treballadors essencials, ens hem fet molt visibles. Però el cert és que abans de la pandèmia, ja existíem, i demanem que se’ns recordi en qualsevol circumstància. I més en el 2020, any internacional de la infermeria.

–Vol dir que no se senten prou valorats?
–Sempre s’ha vist les infermeres com les ajudants del metge. De fet, la nostra llei, que no és nostra, ens tracta com això: com que no tenim la capacitat de disposar d’un rol propi, quan realment formem part de l’equip multidisciplinari i aportem el mateix que el metge, el psicòleg o el fisioterapeuta. Treballem en equip i les infermeres podem aportar moltes coses abans que ens diguin què hem de fer. 

–Diu infermeres tota l’estona. És que no hi ha homes en la professió?
–Dic infermeres perquè la majoria som dones, però sí que n’hi ha d’homes. I de molt bons! Per sort, cada vegada hi ha més paritat de gènere i per això el Col·legi es diu d’Infermers i Infermeres d’Andorra.

–Quan passi la crisi, què li reclamaran al Ministeri de Salut?
–Que se’ns reguli, mitjançant una llei que ja està en marxa i que ens ha de reconèixer com a professionals. Volem tenir definides les nostres competències i abandonar, per fi, la llei arcaica que actualment hi ha al darrere. A més, des de la restricció del 2010, tenim el salari congelat i creiem que és moment de canviar-ho perquè no ens deixa avançar: d’una banda se’ns exigeix una formació continuada, però alhora no prmet que ens desenvolupem.