La família de la fotografia no és cap de les acollides pel Govern i que avui arriben a Andorra, però podria ser-ho. Ara per ara, aquest rotatiu no mostrarà la seva imatge real per tal de preservar la seva intimitat, però amb el consentiment dels nouvinguts sí que explicarà una part de la seva història.

L’Abdul, l’Asmaa (noms ficticis), de 45 i 40 anys, i els seus dos fills, de 17 i 11 anys, van arribar fa «ja molt de temps» a Beirut, procedents d’Homs, la tercera ciutat més important de Síria. Allà tenien la seva vida i una rutina com qualsevol altra. Era una família de classe mitjana que va tenir la sort de mantenir-se allunyada dels bombardejos durant els inicis de la guerra civil que va començar a assolar el país l’any 2011 dins el marc revolucionari de les primaveres àrabs. Al principi, quan es negaven a haver d’abandonar casa seva, alternaven la seva residència entre Homs i Beirut fins que un dia, a causa de l’explosió d’una bomba, la filla petita es va espantar tant que es va tirar una olla de llet bullent pel damunt. Va patir cremades de primer grau a les cames i l’esquena, i els seus pares van decidir que, finalment, havia arribat l'hora de marxar, «potser per sempre», de Síria.

L’Amid i la Farah (noms ficticis), de 39 i 25 anys respectivament, també arriben avui a Andorra amb la seva bebè de poc més d’un any, procedents de la capital libanesa. Des que van saber que vindrien al Principat, l’Amid, gran aficionat al bàsquet, està desitjant poder veure en directe un partit del MoraBanc.

Acollits per Andorra

Quan els van comentar que serien acollits pel Govern d’Andorra no van poden ocultar la seva sorpresa. Reconeixen que mai abans n’havien sentit a parlar i que al principi tenien por, ja que al Líban els refugiats sirians pateixen un fort racisme. Ho han normalitzat de tal manera que creuen que la resta del món és igual. Lluny de mostrar-se decebuts per no marxar a un país gran com Alemanya o Suècia (a on la majoria espera arribar), van començar a informar-se i a interessar-se per la que des d’avui ja és casa seva. També van descobrir que hi ha una llengua que es diu català i, malgrat que de moment prefereixen comunicar-se en francès, prometen aprendre-la aviat. De fet, l’Amid ja ha començat a aprendre castellà pel seu compte. «Ja sé dir els números i els dies de la setmana», explica orgullós.

Amb el pas dels mesos, tant l’Abdul com l’Amid s’han anat entusiasmant amb la seva acollida i estan desitjosos d’arribar a un país en pau. «Un país nou, que respecta tothom», diuen. Creuen que mai més podran tornar a viure a Síria, tot i que només quan la situació millori, sí esperen poder anar a visitar la seva família. Ara, però, ja conceben Andorra com la seva nova llar. Des del 2011, el conflicte sirià s’ha cobrat la mort de quasi mig milió de persones, un milió de ferits i 12 milions de desplaçats forçosos.

La pitjor crisi humanitària

La guerra de Síria va començar amb un graffiti en una escola. Després de les protestes contra els presidents de Tunísia, Egipte i Líbia, va ser el torn del sirià Bashar al-Asad. Una pintada a la paret d’un centre d’educació secundària alertava: És el seu torn, Doctor, en referència al president, qui també és oftalmòleg. Era el 15 de març de 2011 quan petites manifestacions a la ciutat de Deraa, al sud del país, van ser violentament reprimides per un règim que des de fa 45 anys governa Síria amb mà de ferro. La revolta política simplement demanava reformes democràtiques i socials, però aviat es va convertir en un intens i complex conflicte intern en el qual hi van començar a participar l’exèrcit, grups de rebels opositors armats, jihadistes i els enormes actors externs de Rússia, l’Iran, Turquia i els Estats Units. Poc a poc, els grups de rebels armats es van incrementar i els combats van arribar a les ciutats de Damasc i Alep. La situació es va fer insostenible amb l’entrada en escena d’Estat Islàmic, que després d’una enorme ofensiva a l’Iraq, va arribar a Síria per implantar el seu propi califat. 

En aquell moment tothom a Síria sabia que hi havia milers de compatriotes que cada dia fugien del país per mar o terra a través de Turquia o el Líban. Va ser aleshores quan les fronteres europees es van col·lapsar i la UE es va veure sobrepassada per un drama humanitari que tot just acabava de començar. Els que van optar per travessar la frontera siri-libanesa es van trobar encallats en diferents camps de refugiats que el govern de Beirut ha anat instal·lant en diverses zones del país (val a dir que el Líban és el país del món que més refugiats acull en relació al seu nombre d’habitants). Allà van anar a parar l’Abdul, l’Asmaa i els nens, i l’Amid, la Farah i la seva filla.

La migració massiva de sirians que fugien de la guerra va portar als membres de la UE a signar un acord d’acollida que, sens dubte, ha resultat ser un dels seus fracassos més estrepitosos. Andorra, per la seva banda, va fer públic el 8 de maig d’aquest any que acolliria a una vintena de persones sirianes procedents dels camps de refugiats del Líban. El corredor humanitari ha anat a càrrec de la comunitat de Sant Egidi, que ha estat la responsable d’escollir les famílies i avui les acompanyarà fins al Principat. Abans, però, faran una breu aturada a la seu religiosa de Barcelona perquè puguin descansar i agafar forces per emprendre el viatge que els durà, esperen, cap a una nova vida.

Un missatge pels andorrans

Des del Líban, la família de l’Abdul al complet ens demana que enviem un missatge d’agraïment a tots els andorrans i andorranes. Literalment, diuen: «Esperem estar a l’altura de tot el que se’ns ofereix. Esperem poder respondre, amb agraïment, a aquells que ens esperen». I, sobretot, demanen: «No voldríem que ens acullin com a refugiats, sinó com a parents. Nosaltres som cristians i com a bons cristians considerem els altres, independentment del seu origen, com els nostres germans».