L’últim espòiler obre avui les seves portes a Hector Mas, gestor i productor cultural no només a Andorra, sinó «allà on faci falta». Director de fites tan rellevants com el Festival Ull Nu, que enguany ha celebrat la seva desena edició, Mas també ha vist ampliada la seva trajectòria en àmbits com la realització audiovisual, la interpretació o el guió. 

–Com comença el seu camí en el món de l’audiovisual?
–Vaig començar estudiant teatre, però no era el que realment m’agradava i em va picar el cuc del cinema, ja que a casa sempre ens ha agradat molt. A partir d’aquí vaig fer una FP de realització audiovisual a l’EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals) i després ja vaig passar a fer la carrera de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Paral·lelament, amb Alfons Casal, el director artístic de l’Escena Nacional d’Andorra, vam fer una gran amistat i hem anat fent els nostres propis curtmetratges i altres projectes. El meu hobby ha anat de la mà paral·lelament als estudis i la professionalització de la meva carrera.

–Sempre tenint molt present la cultura, oi?
–Sí, tot el que he fet de manera professional i personal ha estat sempre vinculat a la cultura. Primerament perquè el meu avi és Sergi Mas, un artista molt conegut al país i a través del qual he anat mamant tot allò relacionat amb la creativitat, la imaginació, estimar les nostres arrels, el fet de no perdre de vista els orígens...  Tot el que faig està relacionat principalment amb la cultura i si no amb l’audiovisual, on també vaig fent produccions pel meu compte.

–I vostè com veu la posició de la producció cultural avui dia?
–És molt difícil d’explicar. A Andorra hi ha una sobreoferta cultural, cada setmana tenim activitats de tota mena i per a totes les edats perquè tant els comuns com les institucions o Govern fan les seves pròpies programacions. No podem dir que no s’aposti per la cultura aquí, és clar que no, però una altra cosa és fer-ho amb seny, interès i que el públic i les institucions li donin el valor que ha de tenir. S’han de disgregar aquestes propostes, ja que tot es posa sempre en un mateix sac. És important fer una diferenciació d’allò cultural i d’allò que és purament entreteniment.  

–Segons explica al seu web, «treballa allà on faci falta». En què es basa a l’hora d’acceptar un projecte?
–En primer lloc, i inevitablement, depèn molt de la situació econòmica que pugui tenir un autònom com jo. Això sí, l’experiència et va donant la possibilitat d’anar agafant recorregut i valorar els projectes pel seu contingut i el que et puguin aportar en aquell moment. I sobre la frase que comentes, ja no només em refereixo a un lloc físic, sinó també en l’àmbit de professionalització. No m’importa si el projecte és més o menys gran, o si cobraré un gran sou per ell, sempre que sigui d’algú que té una idea que defensa i creu en ella.

–Segur que recorda algun projecte més complicat que altre. 
–Sens dubte, el repte més gran va ser quan Alfons Casal i jo vam tenir la sort de coproduir l’espectacle ‘Prostitución’ al Teatre Espanyol de Madrid. Era una obra teatral que comptava amb un dels directors més importants d’Espanya, Andrés Lima, i un repartiment bestial amb Carmen Machi, Carolina Yuste i Nathalie Poza. Van ser un total de dos mesos a la capital i un repte en tots els sentits, ja que vam entrar de cap a jugar a primera divisió en un lloc que no era l’habitual per a nosaltres, amb gent que no coneixíem i que tenia els «ous pelats» de fer produccions semblants... En l’àmbit audiovisual, et diria que un altre dels grans reptes, i a la vegada un dels projectes més engrescadors que he fet mai, va ser amb Dani Arellano, un company amb el qual treballo habitualment. Tots dos vam crear un mapping al pavelló d’Andorra a l’Expo2020 Dubai i va ser una experiència molt interessant poder anar allà i aplicar-ho in situ.
 
–Suposo que l’Hector de fa uns anys mai s’hauria imaginat treballar en produccions tan grans com aquestes o amb noms de tal ressò.
–La veritat és que no. Quan t’hi trobes de sobte en un projecte així només pots dir «wow, potser aquesta gent que havies idealitzat al teu cap no està tan lluny de tu». Al final, la vida et posa el que necessites en cada moment i tu intentes desenvolupar-te i aprendre de tothom qui t’envolta. És una sort treballar amb persones que tenen aquesta experiència perquè aprens molt d’elles, a més que són projectes que t’apareixen com un bolet a la vida i tu ni tan sols te’ls podies esperar. I en el moment que et fan la proposta... saps que no pots dir que no perquè és superenriquidor. 

–I quin diria que és el projecte amb què va gaudir més?
–Això és fàcil. El que més em va marcar i em continua marcant és el Festival Ull Nu, ja que m’ha condicionat en molts aspectes, tant personals com professionals. És un projecte on tinc una gran part de responsabilitat, l’he vist pràcticament néixer i créixer. A més, no és un festival puntual, sinó que cada any es repeteix i et demana una atenció permanent.

–Parlant del Festival Ull Nu, d’on neix un projecte d’aquestes característiques?
–És una idea que va néixer en el Servei de Joventut del Comú d’Andorra la Vella i jo vaig entrar-hi en el segon any com a participant. Es tractava d’una reunió on ens trobàvem tots aquells joves del país que ens dedicàvem a estudiar audiovisuals o que ens agradava el cinema, però després de quatre anys alguns ja estaven bastant esgotats. Com que jo volia continuar, vaig copiar les bases d’un altre festival i en comptes d’una mostra ho vaig convertir en concurs, fent-ho més gran. Tampoc m’imaginava arribar fins al punt on estem ara, és un treball de formigueta on al principi no tens idea de què fas, et ‘fots unes quantes hòsties’ pel camí i on et vas quedant amb el què funciona i apartant el què no. 

«Sorprèn que el Festival Ull Nu no rebi cap mena de subvenció per part d’Andorra Turisme»

–Ja s’ha consolidat com un dels festivals audiovisuals de referència al país. Sent la pressió any rere any?
–La pressió me la poso jo sol. Tot l’equip som un cul inquiet i cada any busquem nous reptes per a fer. En aquesta edició, per exemple, en ser la desena, vam crear dues grans novetats: per una banda, tenir un convidat d’honor d’algun país que vingui a presentar els seus projectes, i, per altre banda, el laboratori de guió. Són dues propostes que se sumen a totes les que ja teníem en l’edició anterior. Llavors, pressió? Bé, clar que hi ha la pressió de voler fer-ho bé perquè la gent ho gaudeixi, si no no tindria cap sentit fer-ho.

–I s’estan donant els suficients mitjans i aparadors per part del Govern i altres institucions cap al festival?
–No em puc queixar. El festival funciona gràcies a les subvencions públiques i tenim el suport cada any del Ministeri de Cultura i del Servei de Joventut del Comú d’Andorra la Vella, a banda d’altres institucions i entitats que donen els premis a cada categoria. De qui no rebem cap mena de suport, i és un fet que quan ho veuen des de fora sorprèn bastant, és d’Andorra Turisme. Sempre m’ho comenten els directors d’altres festivals: «De debò no teniu el suport de la institució que es dedica a la promoció turística del vostre país?». Doncs no, no ho tenim, i mira que els he anat a veure diverses vegades. Potser algun dia aconseguim que ens ajudin o potser el festival no va en la línia que ells busquen, qui sap. Nosaltres hem anat fent i amb el pas dels anys hem demostrat que el projecte té un valor, i que el públic i les institucions estan interessats en ell. Al final jo piloto la nau, però és un projecte de tots els que la formem. 

–Durant aquests anys també s’ha anat capficant en altres àmbits com la realització, la interpretació o el guió.
–No ha sigut un fet buscat, és la vida la que et va portant cap als diferents camins. Jo estava estudiant la carrera i en el moment d’encarar el Treball de Fi de Grau vaig decidir fer un guió perquè creia que el meu somni era ser guionista. Betevé va comprar la sèrie d’uns companys meus, ‘El muerto vivo’, i jo vaig entrar a l’equip de guionistes sense tenir-ho premeditat, ja que mentre feia els guions estava muntant l’Ull Nu i treballava a la vegada en una web sèrie amb els meus companys de pis. Al final del que es tracta és d’anar tocant tots els pals, encara que quan fas això en el món audiovisual hi ha una tendència a pensar que és perquè no saps ben bé a què et vols dedicar i el que fas és anar provant. També és cert que, una vegada vas encarrilant el teu camí, això també t’ajuda a, per exemple, poder parlar diferents llenguatges en un rodatge: el dels guionistes, el dels actors, el del director de fotografia... 

–Clar, imagino que això et dona la possibilitat d’abordar el projecte amb multiplicitat de visions.
–Moltes vegades m’he dit a mi mateix que «aprendiz de muchos, maestro de pocos», però jo realment no vull ser mestre de res. Tu a la vida vas absorbint coneixements de la gent que et rodeja i tens la sort de dir «això al final no ho vull fer», però que ho hagis fet durant un cert moment no significa que hagis perdut el temps. Has adquirit una sèrie d’experiències i coneixements que potser en un altre projecte pots tornar a aplicar, ja que és un ventall molt ampli que sempre es pot aprofitar.  

–I havent ja treballat en tants àmbits diferents... amb quin es quedaria?
–L’Hector d’avui dia et diria la programació i la gestió cultural. És el que més faig pràcticament durant l’any, ja sigui perquè estic organitzant el Festival Ull Nu o perquè em trobo  comissariant una exposició a la Sala d’Exposicions de Govern per a l’any vinent. Ja no és tant explotar la meva part creativa sinó la part de programador, on sempre acabo trobant coses absolutament brillants i molt interessants. 

–Què li queda per fer a Hector Mas? Hi ha un «projecte de vida» encara per completar?
–Pregunta complicada una vegada més! Et diria que el projecte de la meva vida era trobar-me en pau amb el que estic fent. La professió de l’audiovisual és una professió amb molts dubtes, molta inestabilitat, on no saps si anar cap aquí o cap allà... Per això et dic que el gran neguit era poder assentar-me. En un àmbit més pràctic, però cada vegada menys, quan tu comences a estudiar cinema et veus de seguida fent una pel·lícula. Tinc amics que han aixecat el seu primer llargmetratge i encara que em sembla molt xulo, també és un pal: és molta feina, molts diners, disgustos... Tampoc li dono massa voltes, però potser si que et diria que dirigir la meva pròpia pel·lícula seria el meu somni pendent de complir. 

–Un últim espòiler del seu pròxim projecte que ens pugui explicar?
–Realment no es un espòiler com a tal, perquè a l’haver rebut la subvenció per part del Ministeri de Cultura ja se sap, però es tracta d’un curtmetratge que volem rodar al setembre íntegrament a Andorra. La història explica la vida d’un noia acusada de bruixeria com es feia aquí al segle XVI. Té una durada d’uns 15 minuts, en blanc i negre, i amb gran part de l’equip d’aquí. Tot just estem començant a treballar, a reunir als caps de cada departament... És el projecte a curt termini que més il·lusió em fa ara mateix.