Amb 51 anys, en fa dos que va ser trasplantat de medul·la òssia. És tècnic instal·lador d’infraestructures d’aigua, però només treballa a mig gas. Es pot dir que ha superat la leucèmia, tot i que mai se supera del tot. Mentrestant, ha escrit un llibre, Diari d’una leucèmia, que presenta aquest vespre a Encamp i en què explica la traumàtica experiència viscuda.

–Com es troba ara mateix?
–El fet d’estar dos anys de baixa, amb la lluita que ha lliurat el cos, es nota moltíssim. Em queden seqüeles i les tindré per sempre, em canso més de pressa. No soc el d’abans, amb el temps em recuperaré, però no el 100%.

–Es pot dir que està curat?
–Estic curat i no tinc la malaltia al cos, però mai saps quan el cos dirà aquí paro i torno.

–A la llarga, podrà fer vida normal?
–Els metges consideren que a partir del tercer any el percentatge de patir una recaiguda és més baix que en els tres primers anys. Del 50 pots passar al 25%.

–Tenir leucèmia a Andorra és un hàndicap?
–Ho és perquè un dia et trobes en un hospital de Barcelona, et diuen que estàs malalt i que has d’agafar un pis de lloguer a la ciutat perquè et quedaràs allà un any.

–Família i amics deuen ser claus?
–Al final el que fas és recórrer a la gent que tens a prop. El meu metge es va encarregar de la CASS, una amiga de la burocràcia i altres em duien roba. Si hagués tingut la informació que tinc ara, hauria estat més fàcil.

–Quin consell li donaria a un malalt?
–Cada persona és un món. Jo m’ho vaig prendre una mica de broma. Com que és una notícia greu, el cervell posa un mur, com un sistema d’alerta, no em capfico amb això, ho portes de la millor manera possible i tires endavant. No tens més opcions, o vull curar-me o vull curar-me. No sabia on em ficava.

–Ho va passar malament?
–Sí, però jo m’ho prenia de broma, reia amb els metges, feia conya amb la infermera i altres malalts. Sé que això no serà fàcil, però intentem riure. I per això em tenen afecte.

–Li va anar bé?
–El bon humor i ser positiu no et curarà, però afrontaràs els cops de millor manera.

–Se sent ara diferent com a persona?
–Totalment, si avui em llevo i quedo amb algú per prendre un cafè, gaudir d’aquest cafè com si fos l’últim. A més, si algú et demana res, intentes ajudar més que abans. Les petites coses, com ara anar al cinema, ho gaudeixes més. Per poc que facis, ho frueixes el màxim.

–La malaltia li ha portat coses bones?
–I tant. Soc més pacient, més empàtic, i les rucades del dia a dia amb què la gent s'atabala, ara no m’afecten el més mínim.

–Ha reconegut qui val la pena i qui no?
–Molta gent m’ha sorprès per la part positiva, i els hi he dit a la cara. En canvi, alguns ni han aparegut, però és l’opció que han pres, no ho criticaré, però no hi aniré a fer un cafè.