Originària de Girona i advocada de professió, la Noemí García de Marina es va traslladar al Principat ara fa just un any. Un temps enrere, després de ser mare, es va començar a plantejar quina seria la manera més adequada d’educar la seva filla. A partir d’aquest moment va començar a interessar-se per l’educació emocional i a realitzar formacions encarades a la teràpia sistèmica, la comunicació no violenta i la pedagogia terapèutica, entre altres.
 
–Podria explicar en què consisteix la tasca del coach de família i escola?
–Cadascú té la seva pròpia interpretació sobre la definició d’aquesta figura, però la meva manera d’entendre-ho és ser un acompanyant; un guia per a les famílies. La intenció és intervenir el menys possible, però cada família té un context diferent. Un cop m’obren les portes de casa i conec les situacions i les maneres de relacionar-se puc ensenyar els diferents camins que es poden agafar per evolucionar favorablement.

–Per què creu que és important aquesta figura?
–Moltes vegades es produeixen situacions entre pares i fills en què no acaba d'haver-hi una bona connexió i els progenitors es pregunten constantment si ho estan fent de manera correcta o no. En aquest sentit, la figura del coach és una ajuda complementària i demanar ajuda està bé, inclús en els afers familiars que, normalment, són molt íntims. Així, oferim un canvi de mirada amb la finalitat que els integrants de la família tornin a connectar d’una manera sana.

–També ha escrit un parell d’obres relacionades amb aquesta activitat, oi?
–Un llibre anomenat Mamá, ¿tú me quieres? i un conte titulat Mi mamá se mima. Quant a la primera peça, intento plasmar el coneixement personal envers la matèria del coaching que he pogut assolir al llarg de la meva experiència i la meva formació. En concret, l’objectiu és connectar mirades en família d’una manera conscient i recalcar que és molt important cuidar-se a un mateix per a aconseguir eines per ajudar als altres. Pel que fa a la segona obra, el conte està orientat als infants amb la finalitat de traslladar als fills la necessitat que també tenen els pares de gaudir del seu propi temps i benestar mental.

–Com ha evolucionat la manera d’educar els fills?
–Crec que cada cop es fan més passes per trencar la cadena educacional de l’autoritarisme tradicional. Es poden establir límits des de la figura paternal i maternal amb respecte sense arribar a la negligència. Cal recordar que la família és la primera escola emocional que tenen els fills, la qual es reflectirà en l’etapa adulta.

–Has hagut d’intervenir en situacions familiars delicades?
–Tots els contextos familiars són complexos, però reconec que en un parell de vegades m’he trobat amb situacions feixugues. Sempre procuro acompanyar sense emetre judicis personals.