Míriam Tizón és la capitana de l’Enfaf i als seus 31 anys s’ha consolidat com una de les grans referents del futbol femení al país. Aquesta temporada no ha estat gens fàcil per l’equip, i després de romandre durant dues campanyes a Preferent finalment, ara fa escasses setmanes, van materialitzar el descens de categoria, a la Primera Catalana. No obstant això, la tricolor es veu amb ganes de cara al pròxim any i lluitarà per celebrar un nou ascens amb un grup molt jove.

–Quan fa que està lligada al futbol?
–Des de ben petita. Vaig començar als 7 o 8 anys, i a partir d’aquí vaig deixar de competir fins que als 18 anys vaig tornar. Estava estudiant a Barcelona i allà competíem a la Segona Divisió catalana i fins que vaig tornar a Andorra.

–Un impàs molt llarg. Què li va fer tornar?
–Sempre he jugat a futbol i m’encanta. L’únic motiu per deixar-ho va ser que el futbol femení no estava com està avui. Era l’única nena, havia d’arribar aviat per canviar-me sola i després esperar-me per fer el mateix, etc. Era més complicat i, com feia altres esports, ho vaig deixar aparcat.

–Vostè ha vist aquesta evolució del futbol femení, sobretot a Andorra, no?
–L’evolució del futbol femení ha sigut increïble. Quan vaig arribar al país de nou ja hi havia l’Enfaf, però només l’equip sènior, el juvenil i poc més. Ara tenim equips en gairebé totes les categories, i també a la base. 

–Ha estat una temporada complicada.
–Per a mi ha sigut un any molt dur. Els resultats no han acabat d’arribar i quan passa això saps que hi ha coses que no estàs fent bé, però en moltes ocasions el futbol ha sigut molt injust amb nosaltres. Finalment, entres en una dinàmica negativa de la qual és molt complicat sortir.

–S’ho jugaven tot a l’últim partit.
–I amb la pressió que això suposa. Tenim un grup molt jove, amb moltes capacitats i aptituds per jugar a futbol, però potser ens ha faltat aquesta experiència per saber veure la importància de cada moment. Si haguéssim tingut present durant la temporada aquesta sensació de perill, de poder descendir, tal vegada no haguéssim arribat a l’última jornada jugant-nos la categoria.

–Hi ha nucli per poder ascendir de nou?
–Confio al 100% en les meves companyes, i si no fos així ho deixaria. Al cap i a la fi, som les mateixes jugadores que vam aconseguir l’ascens l’any de la pandèmia. L’aptitud i el futbol ho tenim, i penso que es tracta més d’una qüestió mental, de dinàmiques, que aquest any no hem pogut reconduir.

–S’entén, doncs, que continuarà la pròxima temporada?
–Sí. No ha sigut gens fàcil decidir-me, però crec que no em mereixo acomiadar-me del futbol amb l’Enfaf a Primera Catalana. Aquest equip pot arribar, tranquil·lament, a competir a la lliga nacional, per tota Espanya. Fins que les cames m’aguantin i els entrenadors em vulguin, aquí estaré. 

Somia amb un nou ascens i continuarà sent la referència a l’Enfaf femení.