És gallega i fa 55 anys que és a Andorra. Ara ja en té 78 però encara passa cada dia pel seu bar, el Lugo d’Encamp, que aquest 16 d’abril farà 50 anys.
 
–Com va néixer el bar?
–Soc d’una casa de camp, sempre he treballat molt i he estat molt activa. En aquell moment, el meu fill era petit i anava a l’escola. No hi havia on treballar i el meu marit, que em va veure preocupada pel treball, li van dir que hi havia un bar abandonat i el va agafar. I així va començar.

–Encara continua treballant?
–Ara faig poc perquè estic fotuda dels genolls. El que faig és parlar amb la gent.

–Els primers anys, que vostè era jove, portar un bar duia molta feina, oi?
–Tenir gent a pensió, a menjar, era feliç treballant i, a més, em va ajudar molt el meu marit. Jo era molt feliç treballant. He estat 30 anys fent el pop a la gallega. Treballava molt i tenia molta gent, i moltes gràcies que donar als que encara hi són i els que se n’han anat. He de donar les gràcies a la vida perquè sempre he tingut feina.

–El bar ha canviat molt?
–És el mateix, però el tinc ple de fotos i records. Ara bé, més o menys és igual.

–Com es fa perquè un bar duri 50 anys?
–Amb ganes de treballar i educació, amb sensibilitat per la gent. La gent m’estima i jo l’estimo amb bogeria. Per mi un client és un tresor, ara s’ha mort un noi i m’he fet un tip de plorar.

–És molt esclau portar un bar?
–Si tens ganes de treballar no hi ha res que sigui esclau. En l’esclavitud els negres estaven en mans dels blancs, però aquí qui digui que és esclavitud menteix. Jo no m’he cansat mai, ara perquè tinc un genoll malament, però mai m’he sentit cansada. Sempre he sentit una estimació especial per al meu bar.

–Es divertia treballant?
–Sí, ho passava bé. També és cert que tenia un marit que fa 19 anys que el vaig perdre i que m’ajudava molt, i després els meus fills. Ara jo faig els comptes, agafo els diners, els reparteixo i tot el que puc ho pago al comptat perquè no vull tenir deutes.

–Ara que una altra persona porta el bar, la controla molt o la deixa fer?
–Quan crido, crido, però de vegades soc massa beneita. Pateixo, i per fer fora algú em costa, i això que alguns que he tingut no atenien la gent i se’n reien de mi.

–Creu que durarà molts anys més el bar?
–Si el meu fill gran se’n fa càrrec el bar durarà anys, perquè ell l’adora ja que es va criar aquí des dels tres anys.

–Ha canviat molt Andorra?
–Molt, per bé i per malament. Abans érem tots una família, i això ara ja no existeix, la gent va a la seva. Al bar Lugo ho continuem sent, perquè s’ajunten els amics dels meus fills i els clients i fan una festa.