Silvio Moreira està vinculat al karate des que tenia tres anys, gràcies, entre altres coses, a l’afecte del seu pare per aquest esport, i que li va anar inculcant. Ara, als seus 23 anys, Moreira és una de les cares més visibles del karate al Principat i el referent principal en la modalitat de Kata.

 
–Es dedica 100% al karate?
–Malauradament, viure 100% del karate avui dia és molt complicat. Vaig estudiar economia i combino la meva feina del dia a dia amb els entrenaments i competicions.

–Si li sortís l’oportunitat, deixaria tot per poder dedicar-se de ple a aquest esport?
–Per descomptat. Seria el millor que em podria passar a la meva vida, però també hem de ser conscients de la realitat i seguir treballant pas a pas.

–Vostès han de lluitar una mica més arran del context que envolta al karate.
–Correcte. Som una federació petita i rebem les subvencions que rebem, que no es pot comparar amb altres esports més mediàtics o esports de país que en diuen, com pot ser l’esquí aquí a Andorra.

–Tot i això, què li enganxa d’aquest esport?
–A banda del karate, penso que és un aspecte que envolta a totes les arts marcials en general. Aprenem una disciplina i uns valors que extrapolem posteriorment al nostre dia a dia, com pot ser el respecte cap a qualsevol persona i cap als companys; a ser puntual  i organitzat; i també a prioritzar, a saber què és el que vols a la teva vida.

–Entenc que es refereix, en part als sacrificis que s’han de fer.
–Exacte. Hi ha moltes coses que et venen molt de gust fer, com quedar amb els amics o gaudir de més temps d’oci, però saps el que vols i ets conscient que has de prioritzar unes altres coses que són les que t’ajudaran a poder arribar al teu somni o als objectius que puguis tenir.

–Què li va fer decantar-se per la Kata?
–Sempre he combinat ambdues disciplines, tant la Kata com el Kumite, però va arribar un moment en què vaig haver d’escollir i, sincerament, no et sabria donar un motiu exacte (riu). Penso que la Kata és una modalitat on has de ser molt constant i suposa una lluita contra tu mateix.

–És la cara visible d’aquesta modalitat. És una pressió o una motivació?
–És una motivació, per intentar aconseguir els millors resultats possibles, i també per motivar els més joves. D’igual manera, no hi ha Kata sense Kumite, i tampoc Kumite sense Kata. 

–Què sent vostè quan surt a competir?
–En competir, intento evadir-me de tot i gaudir de les sensacions. La meva mentalitat és de sortir i sentir com si fos l’últim Kata a la meva vida. L’autocontrol crec que és un dels aspectes clau en aquesta modalitat, ja que lluitar amb algú és més senzill que traslladar als àrbitres la sensació que realment estàs colpejant algú, sense haver-hi ningú.  

L’objectiu principal de l’andorrà és aconseguir entrar dintre del top100 al rànquing WKF.