Clàudia López Entrenadora en cap de la Federació Andorrana de Gimnàstica
«No podia donar l’esquena a un equip amb el qual confio»
Clàudia López és actual entrenadora en cap de la Federació Andorrana de Gimnàstica (FAG), i des que va agafar el càrrec de manera oficial el passat 1 de febrer, la mallorquina no s’ha aturat ni un moment per preparar de la millor manera possible les esportistes de l’entitat. Coneix la casa i compta amb experiència previa com a entrenadora, tot i que porta lligada a aquest món des que té memòria.
–Recorda quan va començar dins del món de la gimnàstica?
–Sincerament, no (riu). Sempre he estat a dintre d’un pavelló. Vaig començar de ben petita, ja que la meva mare i la meva tia eren entrenadores. Vaig tenir una època d’intentar desvincular-me d’aquest món, però al cap i a la fi, com diuen, la cabra tira al monte (riu).
–Fa un any que va arribar al país.
–Sí, i m’he enamorat d’Andorra. Vaig venir perquè la meva germana estava aquí i fins avui dia, que combino la meva feina als matins amb els entrenaments de gimnàstica a les vesprades.
–Vostè va competir també. Es quedaria amb la faceta de gimnasta o amb la d’entrenadora?
–Amb la d’entrenadora, i això que m’encantava competir. M’agrada molt treballar amb les nenes, ja que és un aprenentatge constant i ens nodrim les unes de les altres.
–Que li va fer agafar les regnes del projecte?
–És una motivació, tant personal com professional, i tampoc podia donar l’esquena a un equip amb el qual confio.
–A l’equip nacional comptem amb dos puntes de llança. Com les defineix?
–Tenim a Maria González, que es troba entrenant al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR) i a Berta Miquel, que sí que entrena al país, i són unes gimnastes lluitadores per naturalesa, un aspecte que és molt important dintre d’aquest món.
–Què li demana a les seves gimnastes?
–Sobretot que siguin treballadores i autoexigents. No obstant això, puc dir que comptem amb unes esportistes que ja de per si són exigents amb elles mateixes, i tenen una maduresa impròpia de la seva edat, tenint en compte el joves que són.
–És un esport exigent. També des de la part del cos tècnic?
–Completament. Per a formar part activament d’aquest món has de ser un apassionat o apassionada de la gimnàstica. En el meu cas tinc clar que no puc allunyar-me, i pel que fa a Andorra seguiré amb el compromís que he agafat.
–Què té la gimnàstica perquè els nens i nenes més petits hi vulguin dedicar-se?
–És un esport molt bonic i molt agraït pel que fa a la satisfacció personal. Per altra banda, òbviament té un vessant molt exigent, sobretot a l’àmbit competitiu, on tan sols els que més treballen poden arribar a l’esglaó més alt. Però la part més important diria que són els valors que t’aporta i que pots extrapolar després a qualsevol aspecte de la teva vida.