Tamara Martos porta des que té ús de raó lligada al món de l’esport acrobàtic, la dansa i el ball. En cert moment va intentar allunyar-se, però li va ser impossible, i és que la seva passió per aquest àmbit és tan immensa que, avui dia, continua combinant la seva feina com a professora al col·legi Sant Ermengol amb la d’entrenadora de l’equip de cheerleading GoldenCheers, el qual ja s’ha pogut veure i gaudir en alguna jornada de bàsquet al Poliesportiu, entre d’altres.

 
–Com va començar amb aquest àmbit?
–De petita vaig començar fent gimnàstica rítmica, i als 15 anys ho vaig deixar, i vaig passar a ajudar a la que era la meva entrenadora. A partir d’aquí vaig veure que necessitava alguna cosa més, vaig acabar Magisteri i vaig marxar a Barcelona a fer teatre i acabar de formar-me en diferents àmbits, com la zumba, per exemple.

–A les GoldenCheers se les va tornar a veure pel Poliesportiu no fa molt.
–La pandèmia ens va obligar a aturar-nos en aquest aspecte, però sí, vam tornar al Poliesportiu, vam poder actuar en el descans del partit del MoraBanc, i la idea és que continuï sent així, però dependrà de l’evolució de la covid-19.

–Què va sentir quan va veure les nenes actuar davant del públic?
–Quan vam iniciar el projecte semblava un petit somni, i ara com que s’ha fet realitat. Sents moltes emocions, ja que intentes gestionar el grup i, alhora, a tu mateixa. Intentes que tot surti bé, però, al cap i a la fi, el que predomina és l’orgull cap a elles, cap a la feina que estan fent.

–És un esport exigent?
–És un esport molt sacrificat. Tracta de fer, fer i fer, i de caure, caure, i caure, i mai saps si et sortirà bé. Et jugues en un minut i mig cada any d’entrenament que portes. Darrere del fet de sortir i lluir-se hi ha molt d’esforç i de treball.

–Tenen previst competir a fora?
–Si, la idea és sortir a competir i era un dels objectius principals. Tenim contactes amb gent d’equips de Barcelona i a partir d’abril esperem donar el tret de sortida a l’àmbit competitiu. 

–Va coprotagonitzar una de les coreografies més aclamades de la temporada...
–La del Brut! (riu). M’ho van oferir dies abans, i la idea principal era que el Brut m’aixequés, però clar, era complicat, i just moments abans de l’actuació li vaig dir jo t’aixeco, i així va ser. L’estrella havia de ser ell! (riu).

–Què li enganxa d’aquest món?
–Els hi vaig preguntar a les nenes que havien sentit quan van sortir a la pista, i és justament això. L’adrenalina, les emocions a flor de pell, l’èxtasi... Això és el que enganxa.

–Si hagués d’escollir: entrenar o competir?
–Em quedo amb ser entrenadora. Vius el que elles estan vivint, empatitzes molt amb les nenes i ets com una crossa. Les veus créixer i brillar, i amb elles no deixes d’aprendre mai. 

Fa tres anys que van crear el projecte, amb tres seccions: base, competició i animació.