Bartumeu Gabriel és actual esquiador de la Federació Andorrana d’Esquí (FAE) i als seus 22 anys ha aconseguit superar moments d’allò més complicats, tornant a posicionar-se com un dels esportistes andorrans a tenir en compte. Amb esforç, sacrifici i constància, l’ordinenc segueix el seu camí amb els objectius més clars que mai.

 
–Quan es va adentrar dins d’aquest món?
–Gairebé abans de saber caminar ja m’havien enfundat els esquís (riu). Als dos o tres anys ja anava a esquiar, sobretot pel meu pare, que sempre ha sigut un apassionat d’aquest món, i del meu tiet, que també va competir en la seva època. 

–I el moment de voler-s’hi dedicar?
–Van anar passant els anys i les persones del meu voltant em deien que tenia aquest caràcter competitiu, que se’m donava bé. Llavors vaig apostar-ho tot per intentar entrar a la federació, i ho vaig aconseguir.

–Fins a quin punt es necessari aquest esperit competitiu per dedicar-se a l’esquí?
–Penso que la competitivitat és una qualitat que no tothom té, però els qui la tenen l’han de saber portar. Una persona excessivament competitiva pot arribar a ser tòxica, i com en molts aspectes de la vida, els extrems sempre solen ser dolents.

–Aleshores quin seria el punt clau?
–La combinació. La competitivitat s’ha de saber combinar amb altres virtuts o qualitats. El sacrifici, l’esforç, el treball, la constància, etc. Si tan sols ets un esportista competitiu, no arribaràs enlloc, i també has d’incloure un aspecte fonamental, que és el respecte, el fet de saber guanyar, però sobretot saber perdre.

–Que li va enganxar de l’esquí alpí?
–El que més em va captivar va ser el fet de poder treballar i competir en uns paratges com els que tenim la sort de gaudir, amb aquesta sensació de llibertat. Moltes vegades se’ns oblida, però sempre intento, quan viatgem a França, Itàlia, Suïssa o on sigui, perdre’m uns minuts per adonar-me d’on estem i per posar els peus a terra. I és que realment tot això és un privilegi.

–Va patir una lesió greu al genoll. Ha canviat el Bartu d’abans al d’ara?
–No tots els esportistes gestionem aquests moments de la mateixa manera. No obstant això, l’objectiu sempre és el mateix: mantenir el cap alt i no abaixar els braços. De les situacions negatives sempre acabes sortint, però mentalment has de ser molt fort, que sembla fàcil, però no ho és. 

–I quan es va tornar a posar els esquís...
–Una sensació increïble. Quan et lesiones tan greument és aterridor, i en 10 segons visualitzes els nou mesos que vaig estar fora. Ara, quan tornes sembla que hagués passat abans-d’ahir.

–Li va ajudar el seu entorn?
–Moltíssim. La meva família, pares, parella, amics... Estic molt agraït, de veritat. Ells tenen gran part de culpa que jo pugui tornar a establir-me uns objectius personals. 

Tornar a trobar el nivell i les sensacions òptimes és el seu objectiu principal aquesta temporada.