El Manuel va néixer a la Ciutat de Mèxic i va començar a tocar la guitarra als 10 anys. La seva vida l’ha portat a seguir el camí de la música a l’àmbit estudiantil i professional. Es va especialitzar en guitarra clàssica i va viatjar a Barcelona per dur a terme el grau superior. La comunitat mexicana d’Andorra el va convidar a visitar el Principat i des de llavors fa més de 13 anys que fa música als Pirineus, entre gires, classes i concerts.

–Les sis cordes t’han acompanyat durant tota la vida.
–Tot va ser culpa del meu primer professor de música. Un dia estàvem fent classe i em va posar un disc d’un dels millors músics de la història. Paco de Lucía em va captivar amb la màgia de la guitarra.

–En aquell moment vas saber que et volies dedicar a això.
–Afirmatiu. Amb 13 anys va ser el primer cop que vaig tocar amb públic. En part, li dec molt al meu primer professor mexicà; em va ajudar a eliminar els nervis i em va ensenyar a estar més segur i creure en mi mateix i això és importantíssim.

–Els nervis són necessaris, en certa manera, oi?
–Si tens una mala experiència al principi de la teva carrera i no tens algú al costat que et doni consells i suport, et pot marcar pel futur. Sempre hi ha nervis, això és inevitable. Està bé tenir un petit component nerviós a l’hora de l’actuació; la diferència està a aprendre a gestionar-los en comptes que els nervis et gestionin a tu mateix.

–Què els hi dius als teus alumnes?
–A l’escenari sempre hi ha errades, perquè hi ha molts factors que entren en escena, però a casa i a l’estudi no et pots equivocar mai.

–Quina és la teva guitarra preferida?
–M’he mogut en diversos àmbits i he tocat l’acústica i l’elèctrica, sobretot, quan he hagut de participar en esdeveniments de jazz. Tot i això, la guitarra flamenca és la meva especialitat i és l’estil que més m’ha marcat.

–Demà comencen els actes que es van posposar del festival internacional de guitarra. Com s’ha gestionat tot plegat?
–Ha sigut estressant i difícil però molt motivant a nivell d’organització. Si ja era difícil dur a terme un festival d’aquesta envergadura en condicions normals, ningú es pot imaginar com ha sigut portar artistes d’arreu del món enmig de la pandèmia.

–Què ha canviat entre la programació del desembre i la d’aquesta setmana?
–Hem intentat mantenir el màxim d’actes possibles tenint en compte les restriccions sanitàries. Han canviat algunes activitats i els recintes, però continuem endavant. De la mateixa manera, volem remarcar que tenim una relació molt fructífera amb el Ministeri de Cultura, ja que ens han escoltat i ens han ajudat en tot moment. Sempre és reconfortant tenir el suport econòmic i moral de les institucions.