L’Emma va néixer a Andorra la Vella i des de ben petita va estar fortament vinculada a la creació. Va estudiar poesia i Belles Arts a la facultat de la Universitat de Barcelona. Allà va prendre un primer contacte amb el món de l’escultura i la performance. Més endavant, va apostar per continuar la seva carrera artística a Andorra i va dur a terme el seu primer simposi al Pas de la Casa.
 
–Com ha aconseguit fer-se un lloc en un sector tan complex com l’artístic al Principat?
–Vaig decidir apostar per fer-me un lloc a casa i sembla que les coses no estan anant tan malament com ho semblaven al principi. Hi ha una part bona i una part dolenta a aquest país. Per una part estem parlant d’un territori relativament petit en el qual donar-te a conèixer és més fàcil i, si destaques mínimament en algun àmbit, hi ha més possibilitats de créixer ràpidament. D’altra banda, per poder viure de l’art a Andorra falten moltes passes per fer. Falta molta educació al públic per part de les institucions, tot i que s’està treballant amb projectes com La cultura no s’atura.

–En què s’inspira per fer les seves obres?
–Sobretot en els vincles personals. Segons com em trobo expresso les meves emocions a les meves obres. El procés de creació és una teràpia personal. Al principi de la meva carrera em centrava molt en allò que em transmet Andorra i feia servir elements fonamentals com el ferro, la fusta i la pedra. Tot i això, m’agrada explorar i obrir-me a nous horitzons.

–Quin és el propòsit de l’escultura de neu d’un pop al Pas de la Casa?
–Bé, doncs, més que voler transmetre algun sentiment o alguna idea, el que pretén el pop és provocar un fort impacte visual a l’espectador, ja que hem passat d’una escultura amb unes dimensions de dos metres per dos a sis metres per sis. Volíem explorar una nova dimensió amb aquesta oportunitat de fer un projecte més gran i vam decidir arriscar. Estem molt contents del resultat, però més que un pop, sembla un kraken.

–El treball en equip no sempre és fàcil.
–És veritat que no tenim l’hàbit de treballar conjuntament. Aquí cadascú té el seu lloc i treballem de forma autònoma, però aquest simposi ens va posar a prova i va ser tot molt fàcil. Els tres vam dur a terme una porció de la peça, tanmateix quan havíem de fer un tros complicat ens posàvem dos a treballar a la vegada. Ens vam posar d’acord amb la idea ràpidament, ja que tant jo com els altres dos companys volíem crear una obra que tingués a veure amb el mar i les ondulacions.

–Quina va ser la part més complicada del projecte?
–Els tentacles del pop, pel fet que són les parts més volàtils de la peça. Les ondulacions i la fragilitat han suposat un hàndicap, però ens hem sortit. Un fet a destacar ha sigut el canvi climàtic. No estem segurs si aquesta obra aguantarà gaire temps més amb aquestes temperatures ascendents.