Pep Marí és un professional de la psicologia, «un privilegiat», amb les seves paraules. Viu la seva professió intensament, sobretot en l’àmbit esportiu, amb el que s’ha lligat durant la majoria de la seva vida. Va estar 28 anys dirigint el departament de psicologia del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, però un dia va decidir que volia emprendre una altra etapa en el seu camí, i ara escriu llibres i ajuda a equips empresarials.

 
–Qui és Pep Marí?
–El primer que podríem dir és que soc un esportista d’elit frustrat (riu). Vaig voler ser campió d’Espanya de tennis taula i no ho vaig aconseguir, però el meu fracàs com a esportista va possibilitar el meu èxit com a professional, entenent per èxit el fet de poder-me guanyar la vida amb la psicologia.

–El seu objectiu era l’alt rendiment.
–Totalment. Volia saber el que era treballar amb l’alt rendiment, però em vaig adonar que com a jugador no ho aconseguiria mai, i vaig pensar que, a través de la psicologia podria ajudar a altres esportistes a que fossin ells qui arribessin a aquella meta.

–I ho ha aconseguit.
–En certa manera, a través d’aquests esportistes he sentit com si jo també hagués tocat aquest àmbit de l’esport. Ha sigut la millor decisió que he pres en la meva vida en l’àmbit professional. 

–Ha treballat amb esportistes de diferents edats. Varien els problemes entre uns i altres?
–Sorprenentment són els mateixos. He treballat amb franges d’edat molt diverses, des de nens fins a cracks consolidats, passant per les joves promeses, i puc assegurar que a tots els passa el mateix. El que és diferent és el nivell, la pressió que puguin tenir, però el que senten sí que és el factor comú.

–A Andorra els esportistes d’elit estan molt més trigats, n’hi ha menys. És un problema?
–I tant, parlant de l’aspecte psicològic. Quan Messi estava al Barça ho vaig dir: Messi tan sols hi ha un, però de pares de Messi n’està ple. Confonem les necessitats d’un país, d’una federació, amb les de l’esportista. Els pares són un factor clau, perquè també veiem que els somnis d’aquests passen als fills, i això no ha de donar-se. El fet que Andorra tingui menys població dispara les expectatives que es puguin tenir sobre uns resultats o d’un esportista.

–Quin resultat s’obtè de disparar aquestes expectatives?
–Disparar les expectatives sobre un esportista és molt perillós. Fem que augmenti la pressió, més de la que possiblement poden aguantar, i posem un obstacle a la seva progressió. 

–Com podem paliar aquest fet?
–Anant pas a pas, no volent córrer quan encara és temps de caminar. Tal vegada s’hauria de canviar el criteri segons el qual s’inverteix en un esportista. El criteri no és que ens sembli que aquest noi o noia pugui ser dels millors, sinó que s’ha d’anar als fets. Hem d’invertir en aquells que demostren resultats. Primer que s’ho guanyin, i després ja invertirem, no a la inversa, i el mateix pel que fa a la fama. 

Va formar part de les jornades de ‘L’esport ens connecta’, organitzades pel Govern.