Va néixer a Arcavell fa 51 anys i encara hi viu. I no només hi viu, sinó que també hi treballa. Un altre cop, perquè ja ho havia fet, de pagesa, i ara porta un restaurant de muntanya (l’Era del Julià) amb la parella, en una zona de trànsit de contrabandistes i amb unes vistes esplèndides. Plats estrella: cargols amb suquet i arròs de muntanya.
 
–Em deia que de cuinera mot bé però de cambrera no tant...
–No serveixo de cambrera, no tinc do de gents, no m’agrada, i a més no tinc l’habilitat de dur les safates i servir un cafè. Això li deixo a la parella, és més guapo que jo. Però si ho he de fer, ho faig.

–Se sent a gust entre els fogons?
–Em vaig quedar sense mare de jove, i vaig haver de cuinar i portar la casa de pagès. Però no em va suposar un gran esforç, tot i que no té res a veure una casa amb un restaurant. A la cuina estic bé, millor sola, tot i que tinc ajudants. A mi m’agrada el xup-xup, està soleta i que ningú em molesti.

–Quin és el secret perquè el client torni?
–En el nostre cas, no és només la cuina, sinó el conjunt, l’entorn. Quan la gent arriba ja dona bones vibracions. Agrada tot, inclosos nosaltres, que som senzills.

–Vol agafar noves idees?
–Vull que el tarannà del restaurant continuï sent el mateix, tot i que intentaré canviar algun plat. Oferim producte de proximitat amb una cuina del segle passat.

–Té el restaurant en plena ruta de contrabandistes. N’haurà vist de tots colors...
–A la nit dormíem a la casa del poble i deixàvem els animals sols; sovint arribaves al matí i al paller et trobaves caixes de tabac que no sabies d’on havien sortit, tot i que sabies de qui eren, però no dèiem res i tampoc cobràvem res. Això sí, hi havia el risc que ens enxampés la Guàrdia Civil.

–Havia vist passar els contrabandistes?
–Sí, de vegades, i era petita i sovint plorava, perquè feien por, hi havia gent de tot. Primer era gent del país, però després van venir màfies d’arreu, hi va haver moments crítics.

–És dur viure i treballar aquí dalt?
–M’ho diuen, però em sorprèn. No m’imagino la vida d’una altra manera, soc feliç aquí, he trobat el que volia. 

–Treballar amb la parella com és?
–Bé, sempre ens hem entès bé; ell fa la seva part, jo faig la meva, comentem el que calgui i, hi ha enganxades, però no és difícil.

–Què va suposar guanyar Cal Serni al concurs Joc de cartes de TV3?
–El tercer concursant no es va portar com cal, tot i que van guanyar igual o més que nosaltres. Em va saber greu, però la puntuació del presentador va ser igual pels dos, això em consola. No vam tenir una victòria dolça, perquè es va considerar que ens ho havien regalat. Però ens va col·locar al mapa, i ens ha vingut gent de tot arreu. Joc de cartes va ser un abans i un després, tot i que igualment hauríem crescut.