Dioni Agilda té 21 anys, i fa cinc que va arribar al Principat. Espanyol, d’ascendència dominicana, Agilda ha trobat en TC Escola de Dansa una segona família, i junts es van fer amb un total de cinc títols mundials i un subcampionat, a més del premi a millor coreògraf de la competició a l’All Dance Championship.

–Quan fa que va començar a ballar?
–Des de ben petit ja vaig tenir molt clar que era el que m’agradava, però va ser als 15 anys quan em vaig posar-hi de manera seriosa.

–Què el va atreure del ball?
–Quan ballo soc jo mateix. Sempre he sigut una persona molt tímida i insegura, sobretot a causa de l’assetjament que vaig patir de petit per la meva orientació sexual. Amb el ball puc evadir-me dels problemes i és com si viatgés a un altre món.

–Què sent quan està ballant?
–Sento que em transformo en una altra persona, i ni jo mateix em reconec. Quan estic fora de l’escola, gairebé no em surten les paraules, soc més reservat, i quan entro em sento molt segur i soc molt feliç. 

–Com arriba a TC Escola de Dansa?
–Vaig sortir a Got Talent el 2016, amb un grup de ball, i vam arribar a la final. A partir d’aquí, des de l’escola em van contactar perquè donés una classe, vaig estar molt a gust, em van ajudar molt i ho vaig deixar tot per venir a Andorra, i ara és casa meva.

–Cinc títols, un subcampionat, i el premi a millor coreògraf. Es diu aviat.
–Encara estic assimilant-ho (riu). És veritat que tenia la sensació que teníem un grup de gent molt bo, i quan em van posar al càrrec vaig intentar aprofitar al màxim l’oportunitat.

–Què diferencia a un gran ballarí de la resta?
–La humilitat. Pots ser tot el bo que vulguis tècnicament, però si com a ballarí no tens humilitat no ets ningú. El respecte i les ganes de seguir treballant és el que realment et portarà lluny.

–Prefereix competir com a ballarí o formar a altres com a coreògraf?
–He fet les dues coses, inclús a la vegada en alguns moments, però avui dia visc tant la dansa des de fora que prefereixo gaudir dels èxits dels grups com a coreògraf. Veure’ls feliços a ells és el que em fa feliç a mi. 

–Què diferencia a TC Escola de Dansa?
–Quan vaig arribar, l’escola encara no estava consolidada, i aleshores he vist evolucionar totes les noies com a ballarines, des de ben petites. Tinc una confiança amb totes que no tinc amb gairebé ningú més, dins i fora de classe. Som una petita familia.

–Existeix aquesta evolució personal?
–Sovint venen nens i nenes que tenen problemes d’inseguretat o a l’escola, i amb el ball aconsegueixen evolucionar, seguir endavant i superar aquests obstacles. Són unes altres persones. Jo ho vaig experimentar en la meva pell, i la Montse i el David, que més que els meus caps son els meus pares, em van acollir i gràcies a ells he pogut seguir endavant.