Zoe Montero és jugadora de futbol, i després de formar-se a l’Enfaf va decidir emprendre un nou camí aquest estiu i fitxar per un club històric del futbol català com és el Levante Las Planas (Sant Joan Despí). Als seus 18 anys, Montero combina la seva passió pel futbol amb els estudis de Grau Mitjà en Farmàcia i Parafarmàcia, però espera que aquest esport la segueixi acompanyant tota la seva vida.

 
–Recorda quan va començar amb el futbol?
–Vaig començar quan era molt petita, en un equip de nois, i la veritat és que no vaig estar gaire còmoda, fins que ho vaig deixar. Quan vaig arribar a secundària, una noia de la meva classe em va animar a provar en un equip de noies, vaig anar, em va agradar molt i allà em vaig quedar.

–Com ha estat per vostè veure l’evolució fins al moment del futbol femení?
–Veig aquesta evolució amb molt d’orgull. Sempre penso que el treball que fem nosaltres o que han fet altres jugadores recaurà en les que vinguin al darrere i és una sensació molt bona.

–Què li va fer donar el pas cap al Levante Las Planas?
–Vaig tenir una lesió i ho vaig passar ben malament. No em veia bé i no tenia ganes de continuar fins al punt de voler deixar-ho. Llavors em va arribar aquesta oportunitat i no me’n penedeixo. Molta gent em va donar suport i ara mateix no puc estar millor.

–Autora del gol de la darrera victòria amb la selecció sub-19 contra Moldàvia. Què va sentir?
–En els entrenaments d’abans del partit estava molt enfadada (riu). Inclús amb l’entrenador, perquè no em van acabar de sortir bé les coses en els dos duels anteriors. Quan vaig veure que la pilota va entrar... No ho puc explicar amb paraules (riu).

–Amb la sub-19 van tenir un debut internacional ple d’emocions.
–Sí, al principi estàvem una mica amb la sensació que no sabíem el que podia passar. Érem només 14 o 15 convocades, de 18 que eren els altres equips, però van donar el màxim de nosaltres i ja contra Albània ens vam quedar amb la mel als llavis.

–Com van viure la victòria al vestidor?
–Estàvem molt contentes, amb la música cantant i altres, però no ens va durar gaire, ja que l’endemà havíem de tornar als estudis. No obstant això, va ser un moment per recordar.

–Quins objectius té ara Zoe Montero?
–Estic lluitant dia a dia per poder arribar en algun moment a la selecció absoluta, i ja la resta d’oportunitats que vinguin intentaré aprofitar-les.

–Hi ha hagut alguna persona que l’hagi motivat dia rere dia a seguir?
–La meva àvia, que sempre venia a veure’m jugar quan era petita, i el meu cosí, que sempre ens hem ajudat molt i just el dia que vaig marcar li vaig dir abans de començar que li dedicaria un gol, i així va ser (riu). 

Va estar a punt de deixar el futbol, però ara ha recuperat la motivació i les ganes de seguir creixent.