Blanca Aracil és rider de BTT en la modalitat de descens. Actualment està estudiant el Grau de Dret a la UOC i és monitora d’esquí a l’Snowplus d’Andorra. També ha competit en diverses proves de Copa d’Europa i Copa del Món, fent podis, tant a Andorra com internacionalment.

–Que representa la bici i l’esquí per a vostè?
–Des de ben petita faig tant esquí com bicicleta. És la connexió que tinc amb els meus pares i el meu germà. Són activitats que fem tots junts i des de petits que ens han inculcat aquesta passió. A part de la predilecció que puc tenir amb l’àmbit competitiu, practicar aquests esports amb la família és un dels meus pilars en la vida.

–No passa molt sovint això.
–A més és molt curiós. Jo odiava fer bici en els meus inicis i ho feia un poc per obligació, i li’n vaig demanar una al meu pare perquè clar, com el meu germà en tenia una... I em deia: «Però si te la compro, l’has d’utilitzar, eh» (riu). I va ser quan vaig descobrir que m’encantava i que no podia estar sense practicar l’esport.

–Què és el que m’és li enganxa de la bici?
–La bici et permet desconnectar i tenir un moment amb tu mateixa. D’altra banda, l’adrenalina es converteix en felicitat, i si he tingut un mal dia per qualsevol cosa sé que, si surto a pedalejar, tot això canvia. A més, el contacte amb la natura, que m’encanta, és un plus per a pujar l’ànim i gaudir de cada segon en el moment.

–Qui diria que ha sigut la figura més important per a vostè dins d’aquest esport?
–És molt complicat nomenar solament una. Els meus pares, per exemple, malgrat totes les caigudes i lesions que he patit, sempre han estat donant-me suport. No obstant això, com a nom propi he de destacar al Boris, que m’ha acompanyat des dels meus inicis. Tenir una persona aliena a la teva família, que et recolzi tant i que en cap moment dubti de tu, del teu potencial, i t’animi passi el que passi... és increïble.

–On es veu d’aquí a 10 anys?
–No sé què estaré fent demà... Bé si, estudiar, que tinc un munt d’exàmens (riu). No soc molt de planificar el futur, ja que la vida m’ha demostrat que tot pot canviar d’un dia a un altre. 

–Quin moment esportiu no pot oblidar?
–La meva primera Copa del Món. Durant els entrenaments previs vaig patir moltes caigudes, i el dia dels classificatoris vaig fer més d’un minut de diferència amb la primera classificada. L’endemà ja no tenia res a guanyar ni a perdre, i vaig fer la baixada més trenquil·la de la meva vida. Quan vaig arribar a baix vaig veure que havia quedat en tercer lloc.

–Un somni?
–En tinc tants... (riu). A llarg termini m’agradaria poder continuar amb els meus pares, compartint la nostra passió per l’esquí i la bici tants anys com ens deixi la vida. Pel que fa a l’àmbit professional voldria aplicar els meus coneixements sobre dret en l’entorn esportiu, i poder combinar ambdós mons. 

Ha superat lesions greus gràcies a la seva tenacitat i ha pogut seguir fent el que més li agrada.