La ciutat de Palmira a Síria, la catedral de Notre-Dame a París, la Pietat del Vaticà, la Nena amb globus de Banksy, l’Ecce Homo de Borja. La història de l’art és plena de successos que culminen amb la destrucció o degradació d’una peça artística. L’Escola Taller Tèxtil recopila aquest dimecres diferents històries de pèrdua de patrimoni per causes violentes, accidentals o naturals a càrrec de la historiadora de l’art Aurora Baena.
 
–La història de l’art és plena de successos que culminen amb la destrucció d’una gran obra. Per què?
–Per moltes raons, però el més interessant és veure com ens relacionem amb les obres i quina importància tenen un cop es destrueixen, ja sigui a títol individual, és a dir, quan una persona ataca una obra, o a títol col·lectiu, quan institucions destrueixen, per exemple, estàtues de règims anteriors. Al cap i a la fi, tot és destrucció del patrimoni.

–Així, els motius i les direccions poden ser molt diferents.
–Sí, i això és el que analitzarem en la xerrada. Des dels seus orígens, a l’art se l’ha adorat o se l’ha atacat de manera constant. La majoria dels atacs han estat físics, tot i que la censura també és una manera de destruir.

–Hi ha alguna manera de destruir més greu que una altra?
–El valor depèn de la importància que li doni cadascú, però si mirem el resultat és igual de devastador perquè cert patrimoni ha desaparegut per sempre. Si estudiem les causes, potser sí que podem aplicar un judici i determinar si està més o menys justificat. A la xerrada també vull plantejar això: quines són les raons acceptades per destruir una obra.

–Però realment hi ha una raó?
–Sempre. S’acostuma a titllar de vandalisme quan s’agredeixen obres d’art, però no és cert perquè el vandalisme implica destrucció aleatòria. Quan algú destrossa una obra, ho fa expressament. Ara bé, acceptar els motius és una altra cosa.

–En qualsevol cas, la restauració és una recuperació o el patrimoni ja s’ha perdut?
–Depèn. Hi ha corrents que diuen que la restauració és una alteració de la peça, entenent que la peça té una vida i que quan la intervens, l’estàs modificant. És cert que les restauracions s’han fet habitualment per amagar la desgràcia anterior i la història de l’art s’ha centrat només en la creació i els valors. La destrucció sempre ha estat la matèria oblidada. 

–Com a experta, quina creu que és la peça més simbòlica que s’ha perdut?
–Aquesta és una qüestió molt subjectiva perquè la que més et dol és la que més aprecies. Tots els països han perdut grans obres d’art per diferents motius al llarg de la seva història.

–Per què creu que socialment commociona més la crema de Notre-Dame que la de l’Amazones quan la destrucció és igual de greu?
–Per proximitat emocional i cultural comuna. A Europa coneixem millor el significat i valor  d’una catedral que el d’un gran bosc.