«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Hèctor Romance, director de cinema andorrà que ja porta a sobre seu diversos curtmetratges, documentals i videoclips. El 2023 va estrenar Quiet, el seu darrer curtmetratge i el qual posa sobre la taula la realitat dels abusos sexuals a menors. Amb ell parlem sobre aquesta fita, un repàs a tota la seva trajectòria o la seva visió de la indústria audiovisual a Andorra.

–De quina manera arriba l’audiovisual a la seva vida?
–A casa sempre s’ha consumit molt de cinema i el primer impacte que vaig tenir va ser agafant DVD dels videoclubs amb la meva família. Després ja vaig fer un càsting a TV3 per a una sèrie, i, tot i que era un paper molt petit i només dos dies de rodatge, em va servir per veure que hi havia darrere de les càmeres i dir: «Jo vull estar aquí sempre». [riu]. 

–Fins a quint punt era tot realment com s’ho esperava?
–Era tot molt desconegut, però em cridava molt l’atenció. La primera experiència professional va arribar amb la tv movie Alakrana, amb Telecinco. Era una producció molt gran, en la qual s’explicava la història del vaixell pesquer gallec que va ser capturat pels pirates somalis. Vam estar dos mesos rodant al port de Barcelona i ho recordo tot com molt bèstia. Jo estava a la moratòria de direcció i teníem escenes amb armes, un vaixell de càrrega comprat expressament per a l’ocasió, etc. Coordinava tot el que eren els fons de les escenes. 

–Amb el curtmetratge ‘Impacto’ arriba la seva primera vegada dirigint.
–Havia fet alguna cosa prèviament a Barcelona, però sí que és cert que amb Impacto em vaig estrenar. Era un projecte que ja estava mig cuinat i la idea és que fos una sèrie, però vaig decidir baixar-lo perquè, amb el pressupost que teníem, l’únic que es podia fer era un curtmetratge ben fet. Van ser quatre dies de rodatge nocturn, amb 90 figurants, i va ser tot molt intens. Ho recordo amb molta emoció perquè va ser el primer i ho vaig gaudir molt, tot i que, quan passa el temps, veus un munt d’errors que abans no veies [riu]. Em va servir sobretot per avançar en la meva carrera. 

–Suposo que aquesta primera experiència li va permetre conèixer la part més fosca de la indústria.
–Sé des de fa temps que és un sector tancat, en el qual si no entres a la roda ho tindràs complicat, però a poc a poc han anat sortint oportunitats. Potser no sempre de director, però sí d’ajudant de direcció, que m’omple d’una altra manera i ja he fet quatre llargmetratges. He après a diversificar i sí, no podré viure de director tot l’any, però sí que puc viure d’altres projectes que m’estan obrint camp per treballar d’allò que realment m’agrada. 

–Has de tocar molts pals per poder fer-te un forat. 
–Recordo una conversa molt interessant amb el Francesc Orella, qui em va dir que això no és una carrera de fons, en la qual no arriba el primer, sinó el que no llença la tovallola. Aquesta frase me l’he aplicat en moments de crisi, ja que crec que si realment et vols dedicar a això has de posar el focus i no allunyar-te molt, perquè si no et deixaran d’arribar projectes.

–S’ha plantejat llençar aquesta tovallola en algun moment?
–Ho he pensat, però hi ha alguna cosa poderosa dins meu que em diu que haig de fer això. Tinc aquest avantatge i és el que m’ajuda i em mou cada dia. Ara estic dirigint projectes dins de la productora d’Alca Films i és el que et deia, crec que no m’he allunyat massa del que realment vull fer. Quan no estic rodant i estic parat em frustro molt, necessito estar sempre en contacte amb l’audiovisual. He trobat el meu camí, però és aviat per dir si acabaré sent director de cinema. 

–Recentment s’ha posat al capdavant del seu segon curtmetratge: ‘Quiet’.
–Quiet va néixer directament relacionat amb Impacto. L’edició d’aquest la vaig fer a Lleida i allà hi havia un edifici abandonat de capitania que havia quedat en desús. Vaig demanar d’entrar per fer una volta, però anava jo sol i de nit. Ja et pots imaginar [riu]. Més tard, quan treballava a RTVA, vaig cobrir una notícia en què s’explicava que un de cada cinc menors és abusat sexualment. Tenia clar que volia fer un curtmetratge de terror i que aquest tema s’havia d’explicar d’alguna manera, així que vaig barrejar-los. Van fer matx d’un mode natural, ja que el terror serveix per explicar moltes coses.

–Complicat el recorregut fins al dia de l’estrena?
–Molt. Van trigar tres anys a aconseguir aixecar el finançament del projecte, perquè calia un pressupost molt concret en haver-hi una escena amb especialista, un actor reconegut com el Roger Casamajor... Per poder fer-ho, vam decidir fer un mix dels caps d’equips, que eren gent experimentada, amb alumnes de l’Escola Catalana de Cinema i Televisió de Lleida, els quals actuaven com auxiliars, ajudants i meritoris. Em vaig instal·lar allà durant un mes i vaig tenir a cinc nanos fent pràctiques amb mi en tot el tema de la preparació del curtmetratge. Al rodatge ja es van sumar la resta d’alumnes i crec que tots van aprendre molt. Va ser un rodatge ideal perquè venia molt preparat per evitar els típics imprevistos, tot i que van ser sis dies rodant de nit, amb tot el que això comporta.

«No és normal que, a l’hora de rodar al nostre país, s’agafi el talent de Barcelona i no d’Andorra»

–En sumar-se tants factors, suposo que també es crea una sensació de pressió.
–Al final, la meva autopressió partia del fet de dirigir el meu propi projecte i que no se m’escapés res. Crec que ho vam aconseguir, malgrat ser un rodatge molt tècnic, amb moviments de càmera molt específics, un storyboard molt detallat... La pressió sempre la tens, però era un projecte meu i que el finançava pràcticament jo sol, així que si la cagava la culpa només seria per a mi [riu].

–Malgrat les complicacions, el curtmetratge sembla que ha funcionat molt bé comercialment.
–T’haig de dir que ens va costar molt arribar fins al dia de l’estrena. El tema dels abusos a menors és un tema complicat i hi ha molts festivals que volen un projecte blanc. Un cop vam guanyar a la Setmana del Cinema de Medina del Campo, ja han anat sorgint altres festivals. Portem més de 60 i 10 premis internacionals, l’últim ens ha arribat ara del Golden Knight Film Festival, a Malta. Totes aquestes distincions ens estan ajudant a engegar el pròxim projecte, que serà el llargmetratge de Quiet. Fa poc ens vam reunir amb TV3 per posar-ho en marxa i en uns dies ens diran si ens concedeixen la subvenció per fer-ho. Hi ha molta competència, però aquesta és la nostra idea.

–Hi ha un punt de reconeixement en tota aquesta bona rebuda del públic?
–[riu]. És guai i fa pensar que el producte audiovisual és internacional, independentment en quin idioma el rodis. Tenim l’experiència de pel·lícules en català que ho han petat en festivals de tot el món. L’idioma no és l’important, si no la història, com ho expliques, etc. Quiet ens ha funcionat molt bé a Amèrica del Sud o els Estats Units, però a Europa curiosament no tant. M’ha passat amb diferents projectes i no et sabria dir el motiu. Pensar que el meu curtmetratge ara s’està emetent al Japó em sembla una passada.  

–I això que la realitat del tema central de la història no és fàcil d’assumir com a societat.
–M’ha sorprès en l’àmbit mediàtic veure que costa molt parlar dels abusos sexuals a menors. És una realitat que està passant, no la intentem amagar. Sí que és cert que el llargmetratge no serà una continuïtat del curtmetratge com a tal, sinó que més aviat és una història basada. En 90 minuts podem desenvolupar molt més els personatges i, si Govern ens recolza, volem rodar els exteriors al Pas de la Casa. Em sembla un indret molt especial, un lloc parat en el temps. 

–El seu altre projecte més recent és el videoclip ‘I want to sing’ del Cor de Rock d’Encamp.
–I want to sing va ser un projecte educatiu que vaig gaudir molt, i crec que els nanos també. Vam fer càstings i moltes sessions d’assajos, ja que necessitàvem que els alumnes tinguessin un cert acting. Vam estrenar al Festival de Sòria i ara també ho hem fet a Mèxic, Barcelona... Costa una mica perquè els festivals van més encarats a curtmetratges com a tal, tot i que el videoclip sí que té una història. Ha d’acabar de trobar el seu lloc, però a sí que m’agrada moure les peces que dirigeixo. Crec que quedar-t’ho per a tu mateix no té sentit, ja que treballem per al públic i la manera d’arribar és a través dels festivals. 

–Sembla que hi ha una tendència en els seus projectes a parlar de temes d’especial actualitat. 
–No m’ho havia plantejat, però sí, sembla que sí [riu]. A Quiet vaig parlar dels abusos sexuals a menors, a I want to sing parlo de la guerra... Si sumes diversos projectes, sempre són temes dels quals tinc aquest neguit. Em sap greu que la societat vagi per aquest camí i la meva manera d’expressar-lo és audiovisualment. Intento donar-li una volta i crec que és important que es parli d’ells.

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos?
–Està igual que fa tres o quatre anys. Ens havien venut que pujarien la subvenció d’ajuda cinematogràfica, però no tinc clar que ho vagin a fer. Sembla que sempre hi ha la voluntat de fer coses quan s’apropen eleccions i després es queda en una bomba de fum. Visc a Andorra i m’agradaria poder viure d’això, però si no ens recolzen les institucions ho veig difícil. Entenc que vivim en un país petit, però tenim recursos i entitats molt grans que podrien apostar per aquest sector, tot i que començo a dubtar que realment ho vulguin fer. Al final, un o altre tiren la tovallola i marxen fora. Hi ha molt de talent en aquesta generació, però no s’està donant les ajudes que sí que reben, per exemple, els esportistes. No em vull posar negatiu perquè a mi m’han donat suport, però no és suficient.

–Arribarà un moment en què aquest talent acabarà marxant del país.
–Totalment. És el que et dic, necessitem una ajuda econòmica que sigui real. Per falta d’experiència o perquè no ho volen veure no se sap el cost que hi ha darrere de cada projecte, i ja porten anys dient que s’han d’optar per professionalitzar les ajudes. Hi ha un punt en què no pot ser que es doni els mateixos diners a una persona que s’està produint el seu primer projecte que a un que ja s’ha mogut i porta un rodatge a sobre. S’ha de posar en relleu la trajectòria de cadascun. 

–Sabent això, quin consell donaria als joves del país que es volen capficar en aquesta indústria?
–Que rodin, sigui en projectes més amateurs o professionals. Les subvencions són públiques i hi pot optar tothom, és una font a tenir en compte per donar un petit impuls al teu projecte. I, sobretot, fer projectes que toquin de peus a terra. No has de ser presumptuós i fer projectes grans que no et pots permetre. Malgrat això, sento dir que no veig una sortida realista a la indústria a Andorra. Si m’he pogut mantenir és perquè he agafat bastants projectes de Barcelona. Aquí les publicitats són petites i, quan es tracta de companyies més grans, el que fan és pujar a tot l’equip de baix. És molt fort, però a mi m’han contractat per projectes andorrans a través d’empreses de Barcelona. No és normal que, a l’hora de rodar al nostre país, s’agafi el talent de fora. 

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Al setembre vaig rodar la tv movie El rei Peret, que ha sigut un projecte molt gran i en el qual he tingut la sort d’estar d’ajudant de direcció, però també de director de segona unitat durant cinc dies. És el meu primer títol com a director en un projecte de ficció i la veritat és que vaig gaudir-ho molt. Aquest mes o el vinent també rodarem el pròxim videoclip del Juli Barrero i també estem cuinant un nou curtmetratge, del qual no em puc aventurar massa. Deixem-ho en uns punts suspensius [riu].