Chris Aguilar és un jove músic talentós que va estudiar cant al Conservatori Eastman de Nova York. Aguilar és l’únic andorrà que va aconseguir guanyar el càsting de televisió internacional. Fa unes setmanes va sortir el seu àlbum Neon Lights. Vam tenir l’oportunitat de parlar amb ell sobre els temes que hi ha darrere de la seva música, el seu treball en instal·lacions audiovisuals, les seves influències musicals, llocs preferits per actuar i altres temes interessants.

–La seva mare, Alondra Jahel, és una cantant molt famosa. Vostè sent passió per la música des de petit?
–La meva mare va renunciar a la seva carrera musical quan estava al punt àlgid per estar amb la meva germana i amb mi, però sempre cantava per a nosaltres. També vaig cantar de petit quan vivíem als EUA, però només quan estava sol a casa. La meva música era el meu petit secret i la meva família no sabia que m’agradava cantar. Aquesta va ser i continua sent la meva teràpia i la meva salvació. La música sempre m’ha ajudat a superar moments difícils de la vida. No puc dir amb paraules com n’és d’increïble connectar amb la gent a través de la cançó.

–Com es va adonar que volia connectar la seva vida amb la música?
–Quan tenia vuit anys, ens vam traslladar a Sant Antoni, Texas. Recordo que a la classe de música, mentre es cantava l’himne nacional americà, els nens i la meva professora no paraven de capgirar-se i mirar-me. Aleshores, la meva professora, la senyora Campbell, em va demanar que em quedés després de classe. Em va dir que li agradava molt com cantava, que tenia un programa de televisió per a nens que es deia Cat’s Paws a PBS i que volia que cantés i ballés amb ella. No m’ho podia creure! Va ser aquell moment el que em va fer adonar que cantar és el que volia fer. I vaig decidir compartir aquest ‘secret’ amb el meu model i inspiració més gran, la meva mare. Vaig tornar a casa i vaig explicar-li la increïble notícia, però no estava gaire contenta. Al principi, la meva mare realment no volia que cantés. Ella sabia com era de difícil la indústria de la música i volia salvar-me de tots els problemes associats a ser cantant. La indústria musical és dura, sobretot ara que tot ha canviat gràcies a YouTube i Spotify. Fer bona música costa molts diners. I si no hi ha prou fons, la teva afició es pot convertir en estrès. Però amb el temps, es va adonar que això és el que m’apassiona. Vam acordar que primer obtindria un títol universitari i després seguiria una carrera musical. Fins ara estic agraït a la meva mare per actuar com va actuar. Ella continua sent la meva gran defensora i model a seguir.

–Les habilitats necessàries que ha de tenir un vocalista professional inclouen la producció del so, la respiració, la dicció i l’articulació. Està d’acord?
–Aprendre la tècnica vocal adequada és el més important per a un cantant. He estat fent classes de cant des que era adolescent. Vaig tenir la millor professora del món, Cristina Ortega, una soprano famosa a Mèxic. Ella em va ensenyar a ser cantant d’òpera. Es va sentir molt decebuda quan li vaig dir que volia ser un cantant de pop/rock (riu).

–Parli’ns dels seus estudis de cant al Conservatori Eastman de Nova York...
–Aquest conservatori és un dels millors dels EUA, enfrontant-se sovint amb el Juliard als rànquings. Vaig estudiar amb Erica Washburn. Em va ensenyar tot allò que necessitava saber per connectar amb el públic. Moltes vegades va ser més que una coach vocal... També va ser la meva psicòloga! Cantar és un fenomen tan singular. Utilitzem un instrument que està directament connectat a la nostra ànima. Erica Washburn em va ajudar a enamorar-me més del meu cant en un moment molt important de la meva vida.

–Quines habilitats li van ser més útils?
–A banda d’una bona tècnica vocal i solfeig, és important poder connectar amb la cançó que estàs cantant. Has de sentir cada paraula que cantes, això és el que mou el teu públic i marca la diferència entre cantar al karaoke i interpretar una cançó. El públic no és ximple, sap quan estàs passant un mal dia. Un cantant ha de poder viure la cançó que està interpretant.

–És l’únic andorrà que va aconseguir guanyar el càsting internacional, «Popstars», a la televisió nacional austríaca i va signar un contracte de gravació amb Sony Music. Expliqui’ns aquesta experiència.
–Popstars va ser un bell capítol de la meva vida. Vaig aconseguir assolir el primer lloc en un concurs que es va emetre a Alemanya, Suïssa i Àustria. El fet de ser actualment l’únic andorrà que ha guanyat un concurs internacional de cant a la televisió és força divertit. Però tenir aquest títol em fa venir ganes d’ajudar altres joves aspirants d’Andorra que intenten fer el mateix. Aquesta experiència s’ha de veure com una taula de salt per començar una cursa, un punt de partida. Guanyar aquest concurs em va permetre assolir tots els meus somnis. Vaig signar i produir un àlbum amb Sony Music, vaig fer entrevistes, vaig aparèixer als mitjans de comunicació i programes de televisió i vaig conèixer gent increïble. Però, alhora, no em van permetre escriure la meva pròpia música, encara que em vaig poder veure entre els bastidors de la indústria. No em penedeixo d’haver participat en aquest espectacle i vaig estar agraït per la meravellosa oportunitat. Però no és fàcil i no és la solució ràpida per tenir una carrera musical d’èxit. Cal molta feina, disciplina i sort.

–Fa unes setmanes va llançar el seu àlbum ‘Neon Lights’. Enhorabona, això sona realment impressionant. Ens pot explicar una mica el procés de creació de l’àlbum? Hi ha una mena d’idea i concepte general que va ser el motor de la seva creació?
–Llançar el nostre EP, Neon Lights, va ser una muntanya russa d’emocions portades de la millor manera possible. Tinc sort d’estar en aquest projecte musical amb un dels millors humans d’aquest planeta, Héctor Pérez. És el meu germà d’una altra mare! Hem treballat molt en aquestes cançons des de la pandèmia i, pas a pas, hem anat assumint aquest llarg procés d’escriptura, edició, enregistrament, producció i barreja de música. Vaig escriure una de les nostres cançons, Dream Lover, fa deu anys a Viena mentre filmava un curtmetratge. El meu personatge, l’Alan, abans de morir, coneix l’amor de la seva vida. La nostra cançó, Dream Lover, ens fa aquesta pregunta. Imagina’t, només veus l’amor de la teva vida als teus somnis... Aquest concepte i la melodia em van perseguir durant deu anys! Finalment, la vaig poder gravar amb l’Héctor, que va aconseguir portar la cançó al TOP.

–Té un nombre impressionant de grans col·laboradors que van participar en la creació d’aquest àlbum. Com va aconseguir reunir tota aquesta gent i fer que s’interessessin per treballar en el seu disc?
–Aquest EP ens va donar l’oportunitat de col·laborar amb alguns dels talents i genis musicals més grans del país. Pere Revert i Marc Mas són més que talentosos i són una gran inspiració per a l’Hèctor i per a mi. També vam poder col·laborar amb Ivan Gonzalez que va barrejar les nostres cançons. Toni Gibert, Miguel Espinosa i Carlos Lozano van ajudar l’Hector amb la guia. Ana Garcia, Rebecca Salcedo, Borja Sanchez, Miquel Comella, Xavi Capdevila i els nostres increïbles ballarins, Ioli Martinez, Alvar Hernandez i Abril Mela van fer que l’estrena fos inoblidable. La col·laboració més important per a mi ha estat que la meva mare Alondra i la meva germana Valerie apareguin a les nostres cançons.

–Akiba és una banda d’electro-pop/synthwave amb elements visuals captivadors. Seria interessant saber què és el primer que li va venir al cap quan estava treballant en el seu àlbum ‘Neon Lights’: la música, la història o les imatges?
–La música i la història sempre estan estretament connectades, però totes dues sempre m’arriben les primeres. L’última cosa en què penso són sens dubte els efectes visuals. És difícil de dir, de vegades primer ens trobem amb una melodia enganxosa, i de vegades (com en el cas de Dream Lover) el concepte va arribar primer.

–Creu que aquest plantejament multidisciplinari, quan un element visual es combina amb una cançó, és una tendència creixent i d’alguna manera un camí de desenvolupament futur de l’art musical contemporani?
–Sí, crec que incorporar elements visuals és una tendència en creixement i molt important! Quan es fa correctament, aquest element visual pot ser una eina que ens pot ajudar a connectar més amb el nostre públic. En el gènere de Synthpop/Synthwave, els llums i els elements de vídeo són crucials. Tenim moltes idees i conceptes interessants que volem implementar. Creiem que hem trobat un bon equip d’artistes per col·laborar. Estigueu atents i us sorprendrà positivament.

–Des dels seus primers passos en la música, ha estat viatjant molt. Té alguns llocs preferits on li agrada més actuar?
–De fet, viatjar és la meva segona passió després de la música. El meu lloc preferit per actuar és, sens dubte, Àustria. He tingut l’oportunitat de cantar a gairebé tots els racons d’aquell país i estic enamorat de la gent, dels escenaris i dels equips tècnics amb els quals he treballat. També m’encanta actuar a Barcelona cada any amb la família a la plaça d’Espanya! El públic és increïble i la meva mare, la meva germana i jo ens ho passem genial gràcies a l’Albert i el César de Mexcat.

–Quins plans té per al 2024?
–Actualment estem a l’estudi llançant dues cançons noves! L’Hector i jo pensem continuar llançant més música i portar les nostres cançons a diferents racons del món. Esperem que l’audiència escolti les nostres cançons a Spotify i estigui atenta al que vindrà amb Akiba!