«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Dani Arellano, realitzador i muntador audiovisual especialitzat en animacions de personatges i en espectacles de videomapping. Reconegut a gran escala pels seus espectacles amb les joguines de Playmobil, enguany ha estat al capdavant del muntatge i l’edició de la nova edició dels Pastorets de Sant Julià de Lòria.

–En quin moment arriba l’audiovisual a la seva vida?
–Arriba de molt petit. Ara estem molt relacionats amb el DVD i el Blu-ray, però recordo que el meu avi tenia un Laserdisc, que en aquell moment era com una cosa molt innovadora. Era un disc de vinil amb imatges i jo flipava. A més, ell em va inculcar el tema de veure pel·lícules en blanc i negre, i va ser la primera persona que em va regalar una videocàmera. Òbviament també hi havia una inquietud meva per tot allò que tenia a veure amb el món de l’espectacle.

–Quan es replanteja dedicar-s’hi professionalment?
–Va ser quan vaig veure l’espectacle Delirium del Cirque du Soleil, amb tot el Palau Sant Jordi ple de pantalles. Vaig flipar amb tots els projectors que tenien connectats, amb el munt de tècnics... Va ser impressionant. Cal dir, però, que al que em dedico ara no té res a veure amb el que vaig estudiar en el seu moment. Jo vaig estudiar Postproducció, Edició i So de Cinema a Barcelona, i mica en mica em vaig anar endinsant en el món dels videomapings. Després vaig fer dos espectacles de dansa contemporània i projeccions amb ajudes del Govern: Clown Palace i Ginnungagap. A partir d’aquí va ser una mica el punt en què vaig experimentar amb els softwares i els programes de videomapping, i en què vaig dir: «Això és el que realment em mola».

–Videomappings, softwares… hi haurà gent a la qual tots aquests conceptes els sonaran molt allunyats.
–És veritat [riu]. Jo treballo de dues maneres: o bé m’arriba un projecte directament, o m’arriben propostes d’altres projectes que ja estan en marxa i jo m’incorporo a un equip de treball. Quan són projectes per a mi, normalment faig coses amb Playmobil i el que venc de cara als dossiers és que tens la possibilitat de tenir un mapping molt a prop teu: a una distància de centímetres passarà tota la projecció. Després està l’altra part, que és la de treballar per a altra gent. He contactat un parell de vegades amb el Marc Colomines, de blit.studio, i amb qui crec que vas parlar fa uns mesos en aquesta mateixa secció, ja sigui per editar vídeos com per fer una cosa en 3D o animar alguna projecció. El dia a dia és molt diferent i això m’agrada, tot i que de vegades sí que trobo a faltar la rutina. 

–Com són aquests projectes amb Playmobil?
–Tot va sorgir arran de l’ambaixador de la marca Playmobil, Oliver Schaffer, que va veure el meu contingut de videomapping. Em va comentar que muntava diorames en museus i que volia incorporar més tecnologia per fer-los més interactius; llavors vaig anar a Alemanya a ajudar-lo. Després em va sortir una altra feina al Cinemano Playmobil Films, d’on surten tots els vídeos stop-motion d’aquestes joguines que hi ha a les xarxes. Allà has de tenir molt en compte unes directrius que no estan marcades ni escrites enlloc i coses que a la marca no li acaben d’agradar: que portin armes, que estigui molt equilibrat entre nois i noies, que hi hagi algun personatge del col·lectiu LGTBIQ+... També es vigila molt amb el que és l’animació: que a l’hora d’animar no es caigui el braç tota l’estona, que el cap giri bé, que els detalls estiguin ben impressos… A més, amb el contracte de confidencialitat, no podem dir amb què estem treballant ni penjar res a les xarxes, però és divertida aquesta part perquè és com que estem fent coses que ningú sap.

–Aquest tipus de propostes solen ser molt ben rebudes pel públic.
–Sorprenentment, agrada molt i potser m’estic acostumant massa a això [riu]. Quan la gent acaba de veure un espectacle nostre, procuro recollir comentaris sempre, sobretot dels nens. M’apropo i els pregunto: «Què us ha semblat? Què us ha agradat més? Què trauríeu?». També miro si reaccionen a uns moments en concret. Per exemple, al meu espectacle de Nadal vaig col·locar el Grinch, però no sabia que triomfaria tant. Quan sortia, tothom aplaudia, reia… es despertava alguna sensació en el públic. 

–Semblen moltes hores de feina pel poc recorregut que pot tenir després.
–Has anat justament al clau perquè aquesta pregunta respon directament al que em dedico jo actualment. En el meu cas, els meus espectacles es veuen tot el dia en repetició, ja que duren uns cinc minuts, i això em permet que vagi molt més enllà i pugui donar-los una trajectòria. Per exemple, la primera vegada que vaig fer-ho a Alemanya eren quatre taules plenes de Playmobil amb diorames alhora i, durant 15 minuts, la sala estava il·luminada amb llums que anaven canviant. Aquestes projeccions les vam estrenar al Maximilian Park i aquest estiu l’hem traslladat al Museu d’Història, on hem fet una exposició commemorant els 50 anys de la marca de Playmobil. Amb això vull dir que no només s’han quedat en un punt concret, sinó que ara estan anant més enllà i té pinta que faran tour per Alemanya.

–Com a freelance, imagino que això suposa una certa inestabilitat econòmica.
–És cert. Fa llàstima que tota la feina que fem a blit.studio només es vegi durant dues nits. Amb els Pastorets tenim la sort que seran molts més dies, però crec que ja tothom s’està adonant que això ha de durar una mica més. Les empreses o els ajuntaments han d’adonar-se que no podem pagar tant per només un espectacle d’una nit, llavors intenten que cada vegada durin més. 

–Hi ha pressió per treballar per a una marca tan coneguda mundialment?
–Hi ha responsabilitat, però pressió no tanta perquè no treballo directament amb la marca. Tot el que faig, ho faig per a mi, i tinc l’obligació sempre de posar una línia petita que digui que això no està programat ni promocionat per Playmobil Brandstater. A més, tot depèn del tipus de contingut. Si és un encàrrec per algú altre, el primer que et demano és què vol exactament, quantes escenes, personatges, etc. Quan treballo per a mi, tinc tota la creativitat del món, és un camp d’experimentació. De fet, el buc insignia de Dandream Films, que és el segell amb el qual jo treballo, és el palau de princesses de Playmobil. És com un palau de Disney en miniatura, amb el qual sempre estic experimentant. Per exemple, quan li tires el projector de llum té molts miralls que reflecteixen o inclús brilla quan li tirem fum. També vull posar-li pirotècnica, espectacles d’aigua... Al final l’objectiu és que la gent vegi de prop un espai que està acostumat a veure-ho ple de gent i des d’una distància. 

«La nova edició dels Pastorets és més eclèctica i transversal, és una experiència immersiva»

–Què ens pot explicar sobre l’edició d’aquest any dels Pastorets?
–Hem recopilat totes les gravacions que s’han fet de les 29 edicions dels Pastorets a Sant Julià de Lòria. Enguany se celebra la trentena edició i, amb motiu d’això, hem editat una pel·lícula amb diferents pantalles: cinc frontals i dos al sostre. Són set punts en els quals estan passant coses tota l’estona, però per exemple veus que està parlant el personatge de la Maria del 1900 i qui respon és el Josep de l’any passat. És com un diàleg entre totes les edicions, intentant incorporar el màxim de personatges que han passat pels Pastorets, que no són poques.

–Aquí sí que hi deu haver molta pressió.
–Molta, perquè compta que jo vaig ser l’encarregat de muntar la pel·lícula inicial. Vaig agafar totes les pel·lícules dels tres últims anys, intentant muntar un primer esborrany per veure com podia quedar tot plegat, però després ja vaig veure que feia falta recopilar personatges d’anys anteriors perquè quedesin representats tots els anys. Tot i això, vam haver de prescindir d’un parell de subtrames, perquè si no seria una pel·lícula molt llarga. La responsabilitat és molt gran en el moment en què veus el bagatge que han deixat els directors anteriors.

–Quin diria que és el tret distintiu d’aquesta edició?
–És eclèctica i transversal. Fa uns dies, abans d’estrenar, vam fer un passi tècnic per veure si hi havia alguna coseta que fallava i jo, que m’estava intentant posar en la pell d’una persona que ho veu per primera vegada, només pensava: «Hi ha moltes coses passant alhora». Surts d’allà una mica borratxo [riu]. Tot i això, l’interessant es que és una experiència immersiva, sempre respectant tota aquesta transversalitat que tenen els Pastorets a la seva història.

–Esperem que la rebuda sigui bona.
–No em vull mullar gaire, però jo crec que el públic sí que ho rebrà bé. Cada director li ha donat el seu propi aire i amb blit.studio també ho hem volgut fer. Tothom ha incorporat el seu segell i jo crec que serà ben rebuda perquè ja està en l’ADN dels Pastorets que cada any vagi canviant i innovant. 

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos?
–La indústria audiovisual és molt ampla i molt vasta, però sí que penso que Andorra està molt millor preparada per a espectacles teatrals que no pas per a altres sectors com el cinema o l’animació 3D. És un aspecte que flaqueja una mica, però perquè manca una infraestructura suficient i costa molt que la gent vulgui venir aquí a treballar. Si hi haguessin tres estudis audiovisuals potser sí que hi vindria més gent, però ara mateix el que hi ha són estudis més familiars o entre amics. Estaria bé que s’ajuntessin tots i fessin un únic edifici, però al final tothom mira pel seu propi melic.

–No sé fins a quin punt el sector del videomapping és encara més complicat.
–Crec que també té el seu grau de complicació, perquè ara estem en un moment d’overbooking. Hi ha molta oferta i molta demanda, però personalment no em puc queixar perquè és una feina que està prou ben valorada. Sí que és cert que, per fer-te el teu curriculum, no has d’estudiar a la millor universitat, sinó que has de tenir molt bon material per poder ensenyar-lo. Has de fer molta feina gratis els primers anys per aconseguir-ho i jo sabia que estaria un parell d’anys fent material de molt bona qualitat i no ben pagat, però que això em serviria per agafar experiència. 

–Un consell per a algú que vol entrar en aquest món?
–Paciència i molta humiltat, que és una cosa que estem perdent com a humanitat. No has d’anar amb ego per la vida, sinó que has d’intentar donar el millor de tu sempre.  És el millor consell que podria donar al meu fill o a qualsevol altra persona. Al final reculls el que has sembrat i en aquesta indústria hi ha molt d’ego. Em vaig ficar en tot el tema de la postproduccció precisament per no lidiar amb aquest tipus de gent.

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–A mi, com que m’agraden molt els Playmobils i m’agraden molt els videomappings, això ho ha sigut tot per a mi. M’agradaria continuar tirant per aquí i poder trobar la manera de portar a Andorra o a Espanya tot el que hem fet amb tanta contudència a Alemanya. Estaria bé que no es tanquessin només allà, sinó que també pensessin en exportar-ho, més que res perquè els fans de Playmobil no estan només allà.