«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Juanma Casero, director i actor de teatre. Es troba al capdavant d’institucions com la Jove Companyia Nacional d’Andorra i de l’Animal Escola de Teatre, juntament amb la també directora i actriu teatral, Irina Robles. Enguany ha girat per gran part del país amb el muntatge Temps era temps, 1993, en el qual posa en rellevància el naixement i proclamació de la nostra Constitució.

–De quina manera arriba el teatre a la seva vida?
–Com molta gent, va arribar com una activitat extraescolar al col·legi. A més, el meu pare feia teatre amateur, així que sempre va estar molt present a la meva vida. Pensava que volia ser advocat o metge, però el que realment volia era ser l’actor que interpretava els personatges de les sèries que veia per la televisió [riu].

–Es va formar com a actor i director a Madrid. 
–Vaig néixer a Tomelloso i és clar, la capital és el lloc més proper per fer el salt al món professional. El fet d’estudiar empresarials em va servir per adonar-me que no em volia dedicar a res relacionat amb aquesta carrera, i vaig decidir intentar fer aquest pas estudiant primer interpretació i després direcció. El que passa és que, quan et mous en un terreny tan privat com el fet de fer teatre de forma més amateur i amb els amics, et penses que és una cosa molt més romàntica, quan la realitat és que és una feina. Això no ho veus fins que no fas el salt professional, i hi ha una implicació molt gran, ja que estàs jugant amb el teu cos, la teva veu, les teves emocions... Descobreixes un món molt més gran, però una vegada entres en el circuit ja veus que és molt millor del que t’imaginaves.

–I després de molts anys, arriba a Andorra.
–El fet de traslladar-me a Andorra va ser una situació que va estar més vinculada a una relació personal que no pas professional, amb la sort, però, que les dues persones estàvem implicades en el món teatral. Jo vaig conèixer a la Irina Robles en un Festival de teatre a Girona, quan ella venia amb una companyia andorrana i jo amb una d’Alcalà d’Henares. D’allà va sorgir la nostra relació i el pas de deixar Madrid per veure que aquí teníem un futur. 

–Com recorda el primer projecte professional en el qual va participar en el país?
–Ho recordo amb una implicació molt gran. Va ser un muntatge que es deia Aniversari, i estava produït per l’Escena Nacional d’Andorra i escrit i dirigit per mi. Va ser molt emocionant sentir aquesta oportunitat que, després de venir de Madrid, podia fer alguna cosa interessant aquí. 

–No podem no parlar de la seva implicació amb l’espectacle dels Pastorets.
–Per a mi van ser tot un descobriment [riu]. Ja sabia el que eren perquè havia tingut vincles amb gent de Catalunya, però va ser igualment un aprenentatge brutal, en el qual m’ho vaig passar molt bé. Van ser quatre anys molt positius, tot i que els dos últims estaven molt a prop de la pandèmia i amb moltes restriccions. Crec que involucrar-se en un projecte cultural popular tan magnífic com els Pastorets és un gran aprenentatge per a la gent que ve de fora.

–Ara el podem trobar també com a professor a l’Animal Escola de Teatre.
–Va ser la Irina qui va impulsar l’escola i aquest curs compleix 10 anys. Sempre he estat molt vinculat a la formació teatral i el fet de poder continuar aquí a Andorra compartint els meus coneixements va ser un pas molt natural. Em vaig poder afegir a l’Animal ja fa uns anys i estic molt satisfet de poder fer créixer una miqueta l’escola i la formació. Nosaltres pensem que el teatre ha d’arribar des del joc i la diversió, sobretot en les edats més petites i en la gent que no es vol dedicar professionalment. Llavors intentem apropar-nos als alumnes d’aquesta manera, tot i que molt camufladament perquè no notin que els estem colant la teoria i la tècnica. Es tracta d’aplicar una formació molt acurada [riu].

–Arran d’aquesta tasca, sorgeix el fet de posar-se al capdavant de la Jove Companyia d’Andorra. 
–Exacte. Per a nosaltres, és important que els joves que volen fer el salt professional al teatre tinguin aquesta formació. La Jocand pretén ser un pont entre el món de les escoles i el món laboral, així com generar un planter d’actors i sentir que pots acompanyar i oferir una producció professional amb gent del país per a un públic jove. A Andorra tenim una temporada infantil i familiar molt potent, però no hi ha un camí per fer teatre juvenil. Penso que els joves que tenen potencial han de tenir referents, i si parles amb ells veus que tots aquests són audiovisuals perquè el món teatral els sona avorrit. Si a sobre de l’escenari veuen a joves interpretant personatges joves, amb temàtiques joves, generarà aquest entreteniment més didàctic. 

–És fàcil transmetre il·lusió en una indústria tan complicada com aquesta?
–Viure de la interpretació i de l’art en general és molt difícil, ja que t’has de fer el teu forat, el teu estil, la teva necessitat… És una feina com qualsevol altra i has de menjar i pagar un lloguer. Moltes vegades, pensem que estem creant una fàbrica d’actors que no sabem si al final es guanyaran la vida amb això, però intentem transmetre que, al final, has d’intentar viure sempre de la teva passió, sigui la medicina o la interpretació. En aquesta indústria tenim la sort que hi ha moltes coses a fer: teatre, cinema, televisió, etc., així que si realment vols dedicar-te a alguna d’aquestes coses, has de posar totes les teves esperances. Tots els camins costen, però si t’agrada, costarà menys. 

–Socialment, com veu la posició del teatre envers altres arts?
–Crec que al final tot passa pel factor de la popularitat. Hi ha molts actors que són coneguts perquè surten a la televisió o al cinema, i això no els fa ni millors ni pitjors actors. I de la mateixa manera, hi ha molts actors que només fan teatre i no són coneguts pel públic general, quan realment són boníssims. Això és el que fa que moltes vegades el teatre es quedi una mica enrere. Hi ha moltes produccions teatrals que tenen com a cap de cartellera una figura coneguda per sortir en altres camps de l’audiovisual i que serveixen com a ganxo per atraure el públic. A Andorra, per exemple, com que no hi ha una temporada estable de teatre, moltes produccions que arriben venen amb aquest ganxo perquè el públic s’apropi a veure-les. Nosaltres intentem crear també una escola d’espectadors, ja que no només ensenyem teatre, sinó també al fet que la gent vagi a veure obres teatrals. 

–Tornant a la Jocand, en els darrers mesos han estat girant amb l’obra ‘Temps era temps, 1993’.
–Es tracta d’un encàrrec que sorgeix per part de la sindicatura del Consell General, dins dels actes de celebració pel 30è aniversari de la Constitució. Volíem fer un espectacle didàctic i familiar, que expliqués com s’arriba fins a la proclamació d’aquesta. Això és molt important, perquè la Jocand ha de ser una eina cultural del país, a través de la qual les entitats públiques vegin que el teatre pot servir per explicar fets i moments tan importants com aquest.

–Com ha sigut la preparació d’un espectacle teatral tan gran?
–Ha sigut una feina curiosa i complicada quant a l’estructura. No és fàcil explicar uns fets succeïts des del segle XII fins al segle XX, posant en escena a gairebé 30 personatges durant 45 minuts de funció. Tant la Irina com jo vam fer una primera pensada de posada d’escena i ja després, durant els assajos, va anar sorgint tot.

–Han rebut un feedback molt positiu.
–Fins al moment l’hem presentat a tres parròquies, però la idea és que aquest muntatge faci recorregut nacional. El que més ens han comentat és que hauria d’anar també a les escoles perquè serveixi com a reforç de les classes. Des de la Jocand sempre hem tingut molt contacte amb Educació, la qual ha ideat un pla teatral per aquesta legislatura, i la idea és entrar en aquesta dinàmica. Volem que siguin les escoles les que vagin a veure l’espectacle als teatres, ja que després de cada funció també compartim un petit diàleg amb el públic per veure què els ha semblat i creiem que això també pot ser una molt bona eina didàctica. 

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual i el teatre o manquen recursos?
–Tenim el deure de demanar més sempre i no conformar-nos perquè així és com tindrem més possibilitats. Potser el que manca al país és una continuïtat en els projectes, ja que n’hi ha de molt interessants i que s’estrenen una vegada i ja moren. No hi ha un circuit com a tal i trobo a faltar una seguretat de dir: «Tinc la meva companyia a Andorra i puc fer vuit funcions sense problema». Sí que és cert que cada vegada hi ha més coses, com subvencions culturals o més propostes d’espectacles, però no em puc embolicar en un projecte perquè no tindrà cap recorregut i econòmicament no serà sostenible. Si tu no li pots donar a l’actor o director un cert volum de feina, aquest preferirà fer una altra feina. Hem de lluitar perquè els actors culturals del país tinguem una xarxa amb més continuïtat.

–Sembla que encara queda camí per fer.
–El bo de les arts és que sempre hi haurà camí per fer, no hi ha una meta a la qual arribar. És normal, però, que si et vols dedicar professionalment a això el primer input és sortir fora d’Andorra. Aquí és difícil fer-te un forat i realment no sé si hi ha feina per a 50 actors. Nosaltres intentem diversificar i que a la Jocand no només treballin joves, sinó que també tinguin un contacte amb actors professionals col·laborant en funcions, fent tallers, etc., però realment es difícil trobar aquesta estabilitat. A la Jocand ho veiem, saben que el nínxol de feina el tenen fora i és un fet normal, ha de ser així. Nosaltres empenyem a la gent a què conegui món, però que no desconnecti del que hi ha aquí.

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–El pròxim dissabte, l’Animal presentarà l’itinerari històric teatralitzat De pont a pont, el qual ens apropa a la història de tres ponts de pedra d’Escaldes-Engordany: el pont de la Tosca, el pont d’Engordany i el pont dels Escalls. El guió és de l’Albert Roig i participen diferents actors professionals del país.