«L’últim espòiler» obre avui les portes a Roger Casamajor, actor nascut a la Seu d’Urgell, qui va iniciar la seva formació a Andorra de la mà de la companyia Somhiteatre. Després de treballar en produccions com Pa negre o El laberinto del fauno, el passat mes d’octubre va estrenar La Mesías, la nova sèrie dels Javis de la qual Casamajor és protagonista.

–De quina manera arriba el món de l’audiovisual a la seva vida?
–El primer que vaig fer va ser una pel·lícula magnífica anomenada El mar, del meu estimat director Agustí Villaronga. No coneixia res d’aquest món i no sabia ni el que era una càmera [riu]. Vaig baixar a Barcelona per estudiar a l’Institut del Teatre, no per fer res relacionat amb el món audiovisual. Va ser tot molt nou i fresc per a mi, cada dia eren sensacions noves. Ho resumiria tot com una experiència molt dura, però també molt divertida.

–Una de les seves grans fites artístiques és sens dubte el personatge de Farriol a ‘Pa negre’, que li va valer el premi al millor actor secundari als III Premis Gaudí.
–Recordo amb molta felicitat i il·lusió aquell projecte. Va ser un moment com molt dolç, no només per a mi, sinó també per a l’Agustí, amb qui vaig tenir la sort de fer cinc pel·lícules. L’última va ser El ventre del mar, que també va guanyar diversos premis com la Bisnaga de Plata a la meva interpretació. 

–Es va convertir d’alguna manera en el seu director referent.
–Amb ell vaig tenir la sort de fer la meva primera pel·lícula i des de llavors ja va ser un flechazo per a tots dos. Ens ho passàvem molt bé rodant, però no era fàcil, perquè era un director molt complicat, dur i exigent. Podies arribar a passar-ho malament i havies d’anar amb compte. Quan vaig rodar El mar no ho vaig passar gens bé, tot i que després ja ens vam entendre una mica més i ens vam saber portar mútuament. Totes les pel·lícules que vaig fer amb l’Agustí són molt interessants i són la part de la meva filmografia que més estimo, és un orgull per a mi. 

–Ara fa un gir de 180º graus i aterra a ‘La Mesías’, la nova sèrie dels Javis. 
–Ells tenen una manera totalment oposada de gravar respecte l’Agustí, ja que enfoquen la interpretació des d’un altre punt de vista. Mentre que l’Agustí ho encarava tot des d’una part més clàssica a l’hora de seguir el text i no deixar-se cap paraula, els Javis ho enfoquen tot més des de la improvisació i la llibertat. El que sí que tenen en comú és que tots tres són igual d’exigents i perfeccionistes en el moment de treballar. 

–A la sèrie interpreta l’Enric, el personatge principal. Hi ha pressió a l’hora de situar-se com a cap de cartell d’un projecte així?
–La Mesías era una sèrie molt esperada per a tothom en ser el nou projecte dels Javis i sí, al principi et menges molt el cap, però un cop estàs rodant ja estàs per la feina i per ells, pel que et demanen i el que has de fer. Llavors és clar que per una banda hi ha molta por i molt de respecte, però després a l’hora de treballar ho fas com sempre i amb la mateixa il·lusió. A mi és que la meva feina m’apassiona molt [riu]. 

–Imagino que es va haver de preparar molt bé a l’hora d’endinsar-se en tot aquest món. 
–Va ser tot molt de la maneta dels Javis. Ells ens van donar molt de material per visionar, tant documentals com pel·lícules, i també vam fer molts assajos previs a base d’improvisacions i exercicis teatrals. Un d’aquests assajos va ser juntament amb els dos actors que interpreten l’Enric en etapes anteriors de la seva vida.

–Els referents també són essencials.
–Exacte. Per exemple, recordo la pel·lícula de Camilo i el documental Wild Wild Country, que tracta sobre una secta americana. 

–Al final aquesta és la temàtica principal sobre la qual versa la sèrie: les creences.
–Les creences i el que passa quan aquestes creuen els límits i es converteixen en fanatismes. No és tant la religió, ja que si la vius com una cosa i t’aporta algun fet positiu, no és dolenta; però sí de les creences que tenim dins de nosaltres i com aquestes afecten els altres. 

–No són les úniques temàtiques que hi podem trobar.
–Es tracten moltíssims altres temes que són universals i en els quals tothom es pot veure reflectit: la família, la infància, el maltractament infantil, com ens afecta això al llarg de la nostra vida, com podem curar les ferides del passat...

–Tant ens influeix el viscut a la nostra infància?
–Crec que aquesta és una pregunta que si fas a tots els teus lectors, cadascun et respondria diferent. En el meu cas et diria que sí que hi influeix molt, ja que en el moment que tu ets petit és quan marques els fonaments de la teva personalitat i de com, possiblement, seràs al llarg de la teva vida. És una etapa delicada i com més acompanyat estiguis, en el sentit positiu de la paraula, molt millor, perquè sinó després a escala emocional i sentimental és complicat de gestionar-ho.

–Porten cinc capítols emesos i el ‘feedback’ del públic està sent molt positiu.
–Jo estic molt tranquil, visc a un poblet de 500 habitants i ho estic veient una mica des de fora de la barrera [riu]. Estic molt content que la sèrie vagi tan bé i estigui funcionant, ja que ens hem deixat l’ànima en ella, a més d’estar segur que continuarà tenint una gran trajectòria, perquè és un projecte impressionant. Però és el que et dic, ja l’hem estrenat, l’hem presentat, hem anat a Sant Sebastià, als programes de ràdio... Tot això està molt bé, però ara ja estic en una altra cosa. Ho he viscut moltes vegades i sé com funciona.

–La sèrie ha estat envoltada de polèmica des del primer dia per una acusació de plagi al grup musical ‘Flos Mariae’.
–Saps què passa? Que si veus la sèrie t’adones que això no és veritat. Sí que hi ha alguna pinzellada de les Flos Mariae a l’hora de parlar de les Stella Maris, el grup musical que surt de La Mesías, que et pot convidar a pensar que estan inspirades en elles, però qui vegi la sèrie s’adonarà que les referències en general són infinites. Aquesta és només una més d’elles, per tant, no té sentit aquesta polèmica. 

–Parlem d’Andorra, on va iniciar la seva formació i va participar en la companyia Somhiteatre.
–Recordo aquesta època com un moment molt feliç. Tots els membres de la companyia, des del Pere Tomàs fins al Xavi Fernández, es van convertir en la meva família quan era jove, i sort en vaig tenir, perquè van ser ells els que em van animar a continuar estudiant teatre, a no defallir i a fer-me veure que era una possibilitat. Fa 30 anys a Andorra, si algú et deia que volia ser actor professional era tot una mica psicodèlic. La gent de Somhiteatre em va ajudar moltíssim i em va agafar de la maneta en tot moment.

–I ara? S’aposta suficient per l’audiovisual o encara manquen recursos?
–Ha millorat molt i s’han fet passes endavant, però encara queda molt per fer. S’hauria de fer molt més per aconseguir tirar endavant un projecte a Andorra, tant en temes de finançament com de traves burocràtiques. És un calvari i una muntanya de papers a l’hora d’entrar material o treballadors al país, tot i que també s’ha de dir que s’han fet coses molt positives. Hi ha molts més teatres, s’ha creat l’Escena Nacional d’Andorra, cada cop hi ha més gent que fa arts escèniques...

–Potser hi ha el plantejament de fer alguna cosa per impulsar el sector al país?
–Ja he fet de director  per a l’Escena Nacional amb l’obra Quatre dones i el sol, i aquesta és tota la meva incursió a Andorra. Soc molt amic de l’Isak Férriz, amb qui has estat parlant aquesta setmana, i sé que ell ha estat intentant aixecar un projecte audiovisual al país, però no ha pogut perquè no hi ha prou finançament per a fer-ho. Llavors, sabent això... No, en principi no tinc intenció de posar-me a aixecar cap projecte audiovisual aquí [riu].

–Ha de ser molt desmotivant saber tot això per als joves andorrans que es volen dedicar a aquesta indústria.
–I per als joves en general. El que jo els diria és que no defalleixin i que tirin endavant. Els actors tenim una sort i una desgràcia, que s’ajunten en el mateix moment i és que no triem la nostra professió, sinó que és ella que ens tria a nosaltres. Un cop has entès això, l’únic que has de fer és dedicar-hi molt de temps i hores per aconseguir els teus objectius.

–Econòmicament, és una professió molt inestable.
–Totalment inestable. Si el que busques és una feina estable no et facis actor perquè és una quimera [riu]. Pots estar des de tres mesos fins a un any i mig sense treballar i de cop i volta encadenes un rodatge amb un altre en qüestió de dies o setmanes. A escala personal també és molt complicat no fer les mateixes festes que tothom ni tenir els horaris de la gent que té una feina més estàndard. És una professió que si no t’ha tocat dins del cor, no l’acabaràs fent, ja que pot arribar a ser molt desagraïda i difícil de portar.

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Ara estic rodant una pel·lícula que es diu Hamburg, amb el Lino Escalera, i estem treballant a Madrid i Màlaga. Després empalmaré amb una obra de teatre que produeix precisament l’Escena Nacional, anomenada Andorra, i l’estrenarem al Teatre Nacional al gener. Si no m’equivoco, ja tenim programats un parell de bolos al llarg del mes.