«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Isak Férriz, actor nascut a Andorra i una de les figures més consagrades en el panorama interpretatiu català i espanyol. El mes de setembre va estrenar a Netflix El cuerpo en llamas, una sèrie protagonitzada per Úrsula Corberó i Quim Gutiérrez i que tracta sobre el Crim de la Guàrdia Urbana succeït a Catalunya el 2017. Amb ell parlem sobre l’estrena de la ficció, un repàs a la seva trajectòria i la seva visió de la indústria dins del Principat.

–De quina manera arriba el món de l’audiovisual a la seva vida?
–Si parlem com a espectador, l’audiovisual entra molt d’hora, perquè a casa érem molt cinèfils, especialment el meu pare. Tota l’estima per a les pel·lícules em ve d’aquí. Com a actor, vaig tenir molta sort perquè vaig baixar a estudiar interpretació a Barcelona i, durant l’estiu del primer al segon any de carrera, ja vaig participar en una pel·lícula. Més tard, a l’hivern, ja va ser quan em va sortir un petit paper a Laberint d’ombres, el serial que s’emetia llavors a TV3. Vaig ser molt afortunat de poder compaginar els estudis amb primeres feines com aquesta.

–Com recorda tota aquesta primera experiència?
–Recordo amb molta estima aquella primera pel·lícula que vaig rodar a Fraga, encara que no es va arribar a estrenar mai. Quan rodes fora de casa és tot molt més intens, ja que l’equip està compartint temps tant durant el rodatge, com també fora d’ell. És com si hi hagués una sensació d’estar de colònies [riu]. Crec que les primeres feines sempre fan moltíssima il·lusió, tot i que després aquesta la vas perdent o la canalitzes d’una manera molt més tranquil·la. 

–Imagino que va ser una experiènccia molt diferent amb el rodatge de la sèrie diària.
–Els serials, normalment, et solen decebre bastant. És el que sempre dic, el ritme és tan frenètic que no permet que es treballi amb el rigor necessari. Quan estàs rodant i sents al director tallar i dir «toma feta», saps que realment no és una toma feta com a tal, sinó una toma completa, que és molt diferent.

–Després van arribar altres sèries com ‘Bandolera’ o ‘Gigantes’.
–Durant molts anys he participat en produccions amb papers esporàdics i capitulars, però tot va canviar amb Gigantes i Serrallonga. De Bandolera l’únic que m’emporto és la capacitat retentiva per memoritzar el text i el fet de ser resolutiu amb molt poc temps de marge. És el que comentàvem abans, en una sèrie diària el ritme és infernal. En canvi, a Serrallonga li tinc una estima molt gran i és un projecte que vaig gaudir moltíssim, tot i que no va repercutir tant a la meva carrera com sí que ho va fer Gigantes. Hi ha un abans i un després, i ho dec tot a l’Enrique Urbizu, el director d’ambdues, perquè gràcies a ell no he parat de treballar des d’aleshores. El fet de poder escollir els projectes en els quals participo i quant de temps paro de treballar per estar amb la meva família i el meu fill em fa sentir molt afortunat i agraït.

–Al setembre va estrenar ‘El cuerpo en llamas’. La història ja canvia quan parlem d’una plataforma com Netflix?
–No et pensis. És clar que els mitjans són molts més, però hi ha una clara diferència pressupostària del que és Netflix al món anglosaxó i el que és al món llatí. El que no es pot negar és que l’arribada de les plataformes han canviat les normes del joc, sobretot al nostre país. Hi ha moltíssima més feina per a tothom i això sempre és d’agrair, però quan estàs rodant en el dia a dia intentes treballar amb el mateix rigor, ganes i professionalitat que faries en qualsevol altre projecte.

–Va documentar-se sobre el cas abans de començar el rodatge?
–No en coneixia pràcticament res, així que, quan em va arribar el projecte, vaig veure’m l’episodi de Crims centrat en el cas i vaig llegir tot el que vaig poder, però el personatge que jo interpreto no apareix gairebé enlloc per mantenir el seu anonimat. Llavors no hi va haver una feina d’investigació ni d’imitació, sinó més aviat d’un respecte a l’hora d’enfrontar el projecte des dels departaments de guió, direcció, actors... Havíem d’intentar ser el màxim de fidels al nostre guió i a la història, així com crear uns personatges propis amb les seves motivacions, però sense jutjar la història real. Si la sèrie té alguna cosa, és una personalitat pròpia, amb una aposta estilística molt marcada i una atmosfera, música, fotografia i interpretació per capes; tant de l’Úrsula [Corberó] i del Quim [Gutiérrez], que són meravelloses. Crec que això és molt important, tenir una personalitat pròpia com a sèrie de ficció que està inspirada en uns fets reals.

–El cas va tenir un grandíssim ressò social en el seu moment.
–Pensava molt en la responsabilitat que teníem com a actors, perquè un cop comences a indagar en les motivacions personals dels personatges, que els porten a fer el que fan, et col·loca en un dilema molt interessant. El que provoca en l’espectador és que acabin empatitzant amb uns personatges que prenen unes decisions que podríem considerar molt errònies o que provoquen unes conseqüències molt dolentes en el seu entorn. 

–No ha de ser fàcil separar la part interpretativa de la realitat que ho envolta tot.
–No, d’alguna manera no ho és. Sé que l’Úrsula no va voler veure res de la Rosa Peral, perquè no la condicionés, mentre que el Quim sí que havia vist alguna cosa i llegit el llibre de l’Albert López. Per la meva banda, és el que et deia abans. Les referències del meu personatge eren tan inexistents que vaig acabar fixant-me més en les motivacions del guió. 

–Arribar al dia de l’estrena va ser de tot menys fàcil. Com els va afectar l’amenaça de paralització de la sèrie?
–A la productora, als advocats i al propi Netflix suposo que els va afectar més, però a nosaltres com a actors no tant la veritat. Més enllà de comentar-ho entre nosaltres, no ens va suposar ni afectar d’una manera especial.

–Porten un mes liderant el top 10 de la plataforma.
–Sempre t’agrada que tingui una rebuda tan positiva el projecte en el qual participes i en el qual saps que hi ha un equip que ha posat un gran esforç durant tants mesos. Quan reps una proposta com aquesta, que t’agrada com a espectador i que et provoca un xut de dopamina, se’t queda sempre en el record. Això és d’agrair i més en una plataforma com Netflix, que pot arribar a moltíssima gent de tot el món.

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos?
–Sincerament, ara mateix no et sabria dir amb quins recursos compta Andorra. Visc bastant apartat del país, ja que quan no estic treballant, estic amb el meu fill, gaudint de la seva infantesa, perquè d’aquí a d’uns anys ja no serà un nen i no m’ho vull perdre per res del món. Llavors no et sabria dir com està la situació actual allà, però si parlem de recursos i de cultura audiovisual, et diria amb els ulls tapats que sí que hi manquen molts recursos.

–Sovint hi ha una problemàtica al país i és que molts actors o figures relacionades amb l’audiovisual es veuen obligats a fer carrera fora d’aquí.
–Tu mateix ho has dit. És el que em va passar a mi, però de totes maneres t’he de dir que si hi hagués hagut feina a Andorra, hauria marxat igualment perquè amb 18 anys tenia moltes ganes de viure a una gran ciutat. Tota la meva vida adulta ha estat a cavall entre Barcelona i Madrid i és evident que Andorra és un lloc bastant inviable per a un actor que es vulgui dedicar a això de manera professional.

–No sé si potser hi ha algun plantejament de fer alguna cosa al país per potenciar aquest sector...
–[riu]. Ara per ara el meu projecte vital no forma part d’això. Sí que durant un temps vaig intentar aixecar un projecte audiovisual a Andorra, però no ho vaig assolir de forma tangible, així que ara mateix et diria que no.

–Cinema, televisió, teatre... que li queda a Isak Férriz per fer?
–Viure i veure créixer el meu fill. De manera més professional, espero poder continuar escollint els projectes en els quals m’agrada participar. Això és per sentir-se molt afortunat, ja que només un 6 o 7% dels que treballem en aquesta professió hi podem viure de forma digna. Per tant, em queda continuar gaudint del fet d’explicar històries i que em continuïn trucant perquè els agrada com jo aporto el meu granet de sorra per narrar-les.

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Ara mateix tinc dues pel·lícules per estrenar. Una és una comèdia negra que es diu Lo carga el diablo, de Guillermo Polo, i és una producció molt petita protagonitzada pel Pablo Molinero, que veurà la llum, en principi, a mitjans de 2024. L’altra és Tratamos demasiado bien a las mujeres, l’òpera prima de Clara Bilbao, i que també és una comèdia negra que beu de l’absurd i que s’estrenarà durant el primer trimestre de l’any que ve. Està ambientada a finals de la Guerra Civil Espanyola i tracta sobre uns maquis que estan perduts a la muntanya. A més, ara estic també rodant una altra sèrie amb Netflix, que, de moment i fins que no l’anunciïn, no et puc fer cap espòiler [riu].