L’FNAC d’Andorra acollirà aquest dijous, a les 18.30, el debut literari de David Castillo, consultor fiscal i qui s’estrena en el sector amb el thriller As de Corazones. A través d’un personatge principal «fabricat per ser odiat» i un bon grapat de ciutats de tot el món, Castillo se submergeix en una història coral en què la recerca d’un assassí en sèrie és l’eix conductor.

–Escriu des dels set anys, però fa ara el salt professional.
–Sempre he escrit a escala amateur, per exemple com a opinador a EL PERIÒDIC, però el salt va ser per pura casualitat. Tenia un manuscrit des de fa anys guardat i em va donar per enviar-lo a un concurs que promocionava el Grup Planeta, i els va agradar tant que em van donar la possibilitat de tirar-lo endavant. No va ser res premeditat, sinó que va arribar en un moment que estava amunt de feina i vaig tenir només sis mesos per entregar-lo.

–Com acaba un consultor fiscal en tot aquest embolic de novel·la negra? 
–Soc consumidor habitual del gènere, tant en l’àmbit de la lectura com del cinema. No soc una persona de veure pel·lícules de fantasia o romàntiques, en veig alguna una vegada a l’any com a molt. A mi el que m’agrada és el thriller i tenia clar que si escrivia alguna cosa de manera professional seria sobre una història d’aquest gènere. 

–Imagino que el procés d’escriptura no va ser un fet fàcil. 
–El procés de tortura el podria dividir en diverses fases [riu]. La primera és quan has de capficar-te en qüestions de redacció, de correcció, de correcció de la correcció... fins que entregues el manuscrit a l’editorial. Et pot semblar que a partir d’aquí ja està tota la feina feta, però no. Després comencen les reunions del comitè editorial, canviar alguna cosa que no quadri comercialment, tota la correcció d’estil i ortografia, el disseny de la portada... Aquesta segona i tercera fase et porta més feina que no pas la primera [riu]. 

–I en acabat comença tota la promoció i màrqueting. 
–Exacte, una vegada surt el llibre a la venda has de comptar amb tot el procés de promoció, presentació, firmes, entrevistes... Quan acaba tot,  el sentiment de satisfacció és enorme i l’afecte que reps de la gent és increïble, però hi ha un punt de cansament perquè recordem que no soc autor professional. Jo visc de la consultoria, llavors has de sumar a tota la feina habitual del despatx el fet d’estar pendent de la gent, de les xarxes socials, d’anar a diverses ciutats a presentar el llibre, etc. És una doble feina que requereix un compromís i un esforç gegant, però que s’acaba fent amb molt de gust.
 
–Sempre es gaudeixen més unes parts que no unes altres.
–Crec que he gaudit de totes les fases. Cadascuna a la seva manera, clar. Hi ha dies que et despertes, et poses a l’ordinador a escriure i et quedes en blanc. Una novel·la té això, és ficció i si no hi ha inspiració, no funcionarà per molt que ho vulguis. Aquesta situació et dona molt de neguit i frustració, i potser sí que és la part que menys m’agrada. Però també pot passar el contrari, hi ha dies en els quals estàs esgotat i fent un trajecte de dues hores en avió et trobes que tens la necessitat d’escriure. També has de comptar que l’espera des que entregues el manuscrit fins que surt la novel·la és un procés molt llarg, en què sembla que no arribarà mai el moment que sortirà al mercat.

–Barreja elements clàssics del gènere amb un enfocament més contemporani. És el tret diferencial respecte a altres novel·les del mateix estil?
–Quan el meu editor va llegir el llibre i va redactar l’informe pertinent, va mencionar una frase que crec que és clau per entendre As de Corazones: el que més destaca és que no és el típic thriller. A banda d’un assassinat amb un procés d’investigació que fa dubtar el lector, que no deixa de ser el fil conductor com a totes les novel·les del gènere, hi ha en cadascun dels vuits capítols un grapat de personatges que cobren gairebé un paper principal. És una història molt coral, en la qual no pots treure dos personatges i que tot continuï igual. Això en un thriller habitual sí que passaria, però aquí hi ha una sèrie de relacions que fan que arribin a ser novel·les paral·leles.

–Als personatges els situa en diferents escenografies mundials.
–Això té una mica d’empremta meva, ja que soc una persona que viatja molt per feina i he viscut a diferents països del món. Aquest fet permet al lector sortir del context usual d’un únic escenari i poder traslladar-se a diferents espais. Molta gent m’escriu i m’ho diu: «Soc de Madrid i m’he sentit molt identificat amb aquest personatge perquè jo també vaig a menjar a aquest restaurant». Tots els escenaris són reals i el lector pot fer inclús un recorregut per ells. Encara més, molts dels episodis estan escrits en un moment concret, ja que si et dic que un personatge està davant del Museu del Louvre és perquè jo en aquell mateix moment em trobava allà amb el meu ordinador. Crec que això el lector ho acaba agraint, ja que dona un plus de realitat a la història.

–Persegueix parlar sobre els «obscurs secrets que hi ha sota la superfície de les persones». Realment ocultem tantes coses com sembla? 
–Tothom guarda secrets, és una qüestió inherent de l’ésser humà. El problema és quan s’utilitzen aquests secrets per fer mal a algú o per aconseguir un objectiu. Desafortunadament, hi ha professions en què es creuen determinades línies vermelles per temes comercials, polítics, econòmics, etc., i en què no es diferencia la necessitat de donar una informació d’aquests altres caires. És una línia una mica complicada de discernir. Per exemple, els periodistes en sabeu molt de guardar secrets perquè al final és part de la vostra feina i del vostre esforç, però no es pot negar que la societat sencera viu pràcticament d’això. 

–També denuncia altres situacions que estan a l’ordre del dia com la violència masclista o homòfoba.
–Malauradament, continua sent necessari parlar de temes com aquests. Ho podem veure als informatius pràcticament cada dia i em sembla increïble que en països totalment desenvolupats com Andorra, Espanya o França hàgim de continuar parlant d’això. És molt trist i a través dels personatges del llibre ho volia denunciar. El personatge principal de As de Corazones està fabricat per ser odiat i el que fa és posar en relleu molts dels mals endèmics que encara continuen existint en ple 2023. Està destinat a fer que la gent que pateix conductes d’abús o maltractament i que potser tenen normalitzades, preguin consciència que no ho és de normal. Si només una persona s’adona d’això i aconsegueix canviar-ho, ja em dono per satisfet.

–Imagino que no és fàcil posar-se en la pell d’un personatge com aquest.
–Recordo una persona que havia de fer una ressenya amb la qual vaig tenir una diferència d’opinions, ja que em va dir que jo estava fent apologia de la violència de gènere. Li vaig dir que no havia entès la novel·la en cap moment i em va acabar confessant que no se l’havia llegit sencera. Tu no pots afirmar un fet tan greu d’aquesta manera, perquè és una absoluta barbaritat. Costa molt que la gent entengui això de primeres, però de moment és l’única persona que m’ha dit alguna cosa semblant. Toco fusta perquè continuï sent així.

–Hi ha la intenció de continuar amb una altra novel·la?
–Ara mateix, estic a punt d’entregar el meu segon llibre. Serà una història de no-ficció que parla sobre la guerra de Rússia i d’Ucraïna, explicada en primera persona per gent que està vivint tota aquesta situació. 

–No m’està responent...
–[riu]. Sí, hi haurà una segona part de As de Corazones. La idea és que surti cap a l’estiu o la tardor de 2024. 

–Què li queda a David Castillo per fer?
–Jubilar-me [riu]. M’agradaria en algun moment poder dedicar-me professionalment a l’escriptura, que és el que sempre m’ha agradat des de petit. El que passa és que viure avui dia d’això, com també de la música o del cinema, és força complicat.